L’any 2014 el govern del Partit Popular encapçalat per Mariano Rajoy va excloure les dones sense parella, lesbianes i persones trans gestants d’entre les que podien acudir a la sanitat pública per sotmetre’s a les tècniques de reproducció humana assistida (RHA). Sense cap altra opció, i si s’ho podien permetre, moltes van haver d’acudir a clíniques privades. D’altres, s’organitzaren perquè els governs autonòmics trampejaren la norma del PP amb canvis en les seues legislacions. Longares i la seua companya pertanyien al segon grup. Passaren dos anys fins que el govern català va aprovar un nou protocol i Longares va poder assistir a la primera consulta. Llavors, començaria tota una odissea. En el camí, quatre inseminacions artificials fallides, una adopció d’embrions, dos avortaments, i 4.000 euros gastats, sense èxit, en la sanitat privada. Molt de temps i diners. És el que necessiten les persones amb capacitat de gestar que volen quedar-se embarassades, però que no poden fer-ho de manera natural.
Portaveu de la Campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida, per a Longares hi ha diversos motius que l’han forçat a acudir a la sanitat privada per a emprendre el procés: un error administratiu en la derivació del seu cas a l’Hospital Clínic de Barcelona, molta espera i un procés marcat per la lesbofòbia i grassofòbia. El 2019, el Ministeri de Sanitat espanyol va estimar que dels 180.906 tractaments d’inseminació artificial (IA) i fecundació in vitro (FIV), al voltant d’un 70 % es van dur a terme en clíniques privades. Segons explica Anna Teixidó, ginecòloga especialitzada en reproducció assistida a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (Barcelona), hui dia, aquestes dues tècniques són les més comunes. La inseminació consisteix a introduir l’espermatozou de la parella o la persona donant dins l’úter de qui gestarà, mentre que la tècnica in vitro, més complexa, s’utilitza sovint als tres o quatre intents fallits de la IA. La FIV implica una estimulació ovàrica per a produir òvuls que seran fecundats per l’espermatozou en un medi de cultiu i, després, un d’ells transferit a l’úter.
Les cinc empreses principals especialitzades en fecunditat a l’Estat espanyol representen quasi el 60 % d’un sector que no ha parat de créixer en els darrers anys. Entre 2014 i 2019, el nombre de tractaments va augmentar un 28 %, un creixement que ha impactat de manera positiva en els balanços de les clíniques privades. Segons dades de l’Observatori Sectorial DBK, el 2021, el volum d’ingressos dels serveis de reproducció assistida va assolir els 660 milions d’euros, el doble de la facturació registrada deu anys abans.
La major part de les clíniques ofereixen els seus percentatges com a forma de reclam i publiciten una probabilitat d’èxit entre el 70 % i el 80 %. Tanmateix, la xifra dista molt de la realitat. Segons dades de la Societat Espanyola de Fertilitat, les taxes de part per a cada cicle iniciat –en funció de l’edat i corresponents a tractaments de FIV amb òvuls propis– són les següents: 13,9 %, per a dones menors de 35 anys; 11,5 % en la franja entre 35 i 39 anys, i només un 4,9 % per a dones de 40 anys o més. Si no atenem a l’edat de les pacients, la taxa d’èxit mitjana és del 10,5 %.
Malgrat la probabilitat escassa d’embaràs, qui recorre a les clíniques sol pagar entre 700 i 5.500 euros per cada intent: les tarifes més baixes corresponen a la inseminació artificial, mentre que en la fecundació in vitro la inversió és major. Per aquesta tècnica, moltes clíniques cobren, com a mínim, al voltant de 4.000 euros. Tanmateix, si falla, tornar a implantar un dels embrions pot costar aproximadament mil euros. El pressupost s’incrementa fins als 10.000 euros si la persona gestant opta per comprar òvuls de donants, que acostumen a ser dones en la millor edat reproductiva. A aquesta despesa cal sumar-li la de la medicació hormonal, que per una inseminació ascendeix als 600 euros i per una fecundació in vitro als 1.100 euros.
Sara Lafuente, sociòloga especialitzada en ciència i reproducció, atribueix el creixement dels tractaments de reproducció assistida al retard de l’edat de la primera maternitat. L’Estat espanyol lidera aquest indicador als països europeus: entre 1985 i 2021, l’edat mitjana de la primera maternitat s’ha ajornat dels 26 als 32 anys i mig, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). “Cada vegada costa més reunir condicions materials i familiars. Aleshores, la maternitat es retarda més i, per tant, necessites l’ajuda de les clíniques i òvuls de donants joves”, exposa Lafuente. També hi han influït certs canvis en els rols de gènere. L’accés de les dones a una formació acadèmica superior ha reconfigurat les seues expectatives vitals i laborals i, alhora, han proliferat models familiars més enllà dels heteronormatius.
En paraules de Sílvia Aldavert, de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius de Catalunya, hi ha una altra realitat que també obre la porta al negoci privat, “un sistema sanitari públic que no garanteix el dret a la reproducció”. Tot i que, des de novembre de 2021, la sanitat pública espanyola, per llei, està obligada a oferir aquest dret a totes les dones fins als 40 anys —independentment de la seua orientació sexual, estat civil o el canvi de sexe—, a la pràctica s’incompleix. El mateix ocorre a l’Estat francès, on no va ser fins a juny de 2021 que es va permetre a dones sense parella, lesbianes i persones trans accedir a la RHA.
Límits d’edat i llistes d’espera
Voler ser mare i no poder fer-ho de manera natural té un cost: traves legals, inequitats territorials, violències per motius de sexe, origen o orientació sexual; i interminables llistes d’espera que fan que les que s’ho poden permetre econòmicament acaben optant per la privada.
La llei espanyola estableix que l’edat màxima per a sotmetre’s a aquests tractaments, per la via pública, són els 40 anys en el cas de la “dona” i 55 en el cas de l’“home”. Aquest límit d’edat baixa a 38 en el cas d’inseminació amb esperma de la parella. Tanmateix, als Països Catalans hi ha territoris que se salten la norma: tant les Illes com Catalunya posen aquest topall d’edat, també, en les inseminacions amb esperma de donant, tot i el que determina la llei estatal.
La llei estableix que l’edat màxima per a sotmetre’s a aquests tractaments, per la via pública, són els 40 anys en el cas de la “dona” i 55 en el cas de l’“home”
La lletra menuda en els límits d’edat és molt rellevant, tenint en compte les taxes d’èxit i les llistes d’espera —al voltant de fins als dos anys per a la FIV i sis mesos per a la IA. Per exemple, si una dona amb 39 anys està en llista d’espera i aquesta és de dos anys, en el moment del tractament ja no hi podrà accedir. Les llistes interminables i la “incertesa” és el que van portar a Mar Pineda a provar pel circuit privat. “Volia que fora àgil, i a la sanitat pública el procés és molt lent, tot i que a la privada atenen el màxim nombre de dones possible en poc temps”, lamenta. Va començar el primer tractament amb 36 anys, després d’un any i mig de cerca amb la seua parella. Es va sotmetre a dues inseminacions artificials a una clínica privada i dues més a l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Amb totes fallides, va decidir intentar-ho in vitro. “Malgrat que la llista d’espera era de dos anys –recorda–, m’hi vaig apuntar, però no volia arriscar-me i vaig continuar per la privada”. Passat el termini, la cridaren des de Sant Pau per informar-la que era la següent. Llavors, era massa tard: en total, havia desemborsat 10.000 euros –mil euros per cada intent d’IA i 8.000 per la FIV–, i ja feia nou mesos que el seu fill havia nascut.
Segons dades de la Conselleria de Salut de Catalunya, el nombre de pacients en llista d’espera per a fecundació in vitro ascendeix a 3.063 dones. En el cas del País Valencià i les Illes, els departaments de Sanitat no han sabut donar aquesta xifra. En el cas de Catalunya, precisament, el govern autonòmic va aprovar el protocol de 2016 amb l’objectiu de reduir-les mitjançant una acreditació progressiva de serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva. Tanmateix, set anys més tard, “trobem que les desigualtats territorials s’han aprofundit i la llista d’espera s’ha allargat”, denuncia Sílvia Aldavert. I afegeix: “no s’han acreditat nous serveis i, a més, l’actual circuit centralitza totes les demandes en pocs centres sanitaris, obligant a fer llargs desplaçaments”.
La distància, una altra barrera
Quan l’edat no suposa un problema, potser és la distància qui expulsa la persona que vol gestar del sistema públic de salut. Segons el recull del Ministeri de Sanitat, als Països Catalans, hi ha 93 hospitals privats i 37 públics amb serveis de reproducció assistida. Aquests últims es reparteixen entre les principals ciutats, amb l’excepció de les comarques de Ponent, que no en compten amb cap. En els de titularitat pública és possible sotmetre’s a la inseminació artificial, mentre que la in vitro queda acotada a tretze: a Catalunya, en set dels onze hospitals públics amb unitats de reproducció; al País Valencià en quatre de 22, i a les Illes, en dos dels sis centres públics.
La manca de serveis públics territorials especialitzats en reproducció assistida obliga moltes pacients a desplaçar-se centenars de quilòmetres. Amb 36 anys, la metge de família de Laura Ferre, veïna d’Ontinyent (la Vall d’Albaida), va derivar-la a la consulta de ginecologia de l’hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva per a iniciar l’estudi i sotmetre’s a inseminació artificial. “Ací es va allargar tot moltíssim. Finalment, sense haver fet cap intent d’IA, i amb el compte enrere de l’edat engegat, em recomanaren provar in vitro a València”, recorda. Això li suposava haver de recórrer els 160 quilòmetres –anada i tornada– des d’Ontinyent fins a La Fe. “La distància ho va dificultar molt”, lamenta Ferre. “No podies tenir el suport de la família. A més, et deien que no podies agafar el cotxe després de cada intervenció. Jo pensava: açò ho aconsella algú que es creu que tenim molts diners, algú de la capital o de pobles amb Rodalies. Jo no em podia permetre quedar-me a un hotel”, rebla. L’inici del tractament a La Fe es va endarrerir tant que Ferre va decidir intentar-ho en dues clíniques de València. Finalment, amb 41 anys, es va quedar embarassada per tècnica in vitro en un centre privat.
Racisme, LGTBI-fòbia i grassofòbia
Els obstacles acreixen si es tracta d’una persona lesbiana, grassa, trans o negra. Si una xiqueta naix en una parella heterosexual, automàticament, a la dona i l’home se’ls concedeixen els drets corresponents, cosa que no succeeix en el cas de les parelles homosexuals. Segons expliquen les investigadores Gracia Trujillo i Mercé Falguera en un estudi sobre aquest tema, “les parelles de lesbianes continuen estant discriminades respecte a les heterosexuals, perquè han de casar-se abans que nasca el bebé”. “L’única excepció –matisen– la trobem a Catalunya, que permet la filiació sense haver de contraure matrimoni”. Malgrat el que diu la legislació, hi ha clíniques catalanes que obliguen les parelles homosexuals o trans a casar-se.
És el tràmit que van haver de fer Arinta, de València, i Gnali, home trans de nacionalitat francesa, quan van prendre la decisió de tenir una filla. En aquell moment, tant l’Estat espanyol com el francés excloïen les persones trans de l’accés a la reproducció assistida a través de la Seguretat Social, per tant, van haver d’acudir directament a la privada. “Una clínica de Barcelona, abans de començar el tractament, ens va demanar que ens cassàrem”, relata Arinta. “Vam acudir un primer cop al jutjat i ens va rebutjar la petició de matrimoni sota el pretext que era de conveniència. Com que Gnali és negre, podia estar buscant una manera no legal d’aconseguir papers”.
No va ser l’única violència per motiu d’origen que van sofrir durant el procés. A la primera clínica privada on van acudir els va atendre un ginecòleg “clarament trànsfob i racista”. “Va ser molt hostil i humiliant. Ens va dir que, per llei, no podíem intentar-ho amb l’esperma d’un donant negre, perquè Gnali no era un home”. Llavors, la norma espanyola establia que l’equip mèdic havia de procurar garantir la similitud fenotípica més gran possible amb la parella receptora. Però, com que els homes trans encara no hi estaven inclosos, no es consideraven els seus trets a l’hora de seleccionar el donant. Gnali insisteix en el fet que els “han negat el reconeixement de les violències” sofertes, i això els suposa encara més violència. “Sempre ens deien: ‘no és ni racisme ni transfòbia’; però no ens atenien”, postil·la.
El pes també pot ser motiu de violència, tal com li va ocórrer a Elena Longares. La llei espanyola fixa que l’índex de massa corporal (IMC) de les dones ha de ser major de 19 i menor de 32 per accedir a la reproducció assistida a través de la Seguretat Social. Longares no recorda si superava el límit, però assegura que la van culpabilitzar de no poder quedar-se embarassada “per estar grassa”. Després de quatre anys d’intents fallits, li van diagnosticar un problema hormonal i cromosomàtic que li impedia gestar.
Davant les traves legals i la discriminació, algunes persones opten per la reproducció autogestionada. Per casualitat, Arinta i el seu company trobaren informació relativa al banc danés d’esperma Cryos, el qual permet encarregar mostres que després envien per mitjà d’un transportista en una nevera. “El capitalisme ha vist en els impediments per a accedir a la reproducció assistida un mercat per continuar acumulant capital. T’envien esperma com si fora Amazon”, manifesta Gnali. La comanda més bàsica té un cost aproximat de 500 euros i el seu preu incrementa en funció de la qualitat del semen, del tipus de congelació o del volum d’informació que se sol·licite del donant. “Pots triar el seu grup sanguini, característiques físiques i, fins i tot, t’informen dels seus hobbies”, comenta. En el seu cas, no van arribar a comprar-ne, però Elena Longares i la seua companya sí. “Malgrat que no va funcionar, va ser el procés més respectuós i menys angoixant. Ens va permetre connectar i fer-ho més acollidor”, destaca. L’experiència de la reproducció assistida autogestionada els va fer evidenciar la necessitat “d’un canvi estructural en el plantejament del procés”. “S’ha d’incorporar una visió feminista i interseccional i ha d’haver-hi una formació obligatòria per a tots els professionals”, conclou Longares.
