Si tocan a una, respondemos todas.
“Canción sin miedo”, versió colombiana
El president Aragonés està de viatge oficial a Colòmbia. Obrim delegació. Molt a favor de consolidar els vincles amb un país que té una vicepresidenta que es presenta així en la seva pàgina oficial: “Hija del pueblo negro, raizal y palenquero; madre de dos hijos y cuidadora de la casa grande: el útero mayor, la Madre Tierra”. Ens agrada la Francia Màrquez.
La nota de premsa del govern diu que hi ha 55.000 colombians i colombianes a casa nostra. La Xiomara és una d’elles. Va arribar fa pocs mesos. Ha deixat al seu país dos fills grans d’una primera parella. La primera vegada li va tocar fugir d’un marit maltractador. Ara ha fugit de nou, amb el seu nou company i la seva petita de vuit anys, però de les “vacunes”, i no les de la covid: així li diuen a Colòmbia a les extorsions que exigeixen els grups criminals a qualsevol que tingui un petit negoci, a canvi de “seguretat”. Resistir-se ja li va suposar un apunyalament amb set mesos d’embaràs. A la Xiomara la consideraven una desplaçada interna al seu país. Va marxar del poble a la ciutat per començar de nou, però la van trobar. Va tornar a moure’s i la història es va repetir. Amb els últims avisos va ajuntar tots els diners que va poder i va comprar tres bitllets d’avió. Escric tot això amb cura de no explicar res del seu lloc d’origen, del seu aspecte o del seu accent perquè el món és massa petit, i ella continua rebent missatges sobre “balaceras“.
Xiomara encara va pel carrer i s’oblida que ja viu aquí. Continua en alerta, no abaixa la guàrdia. Si veu algú córrer, s’espanta i corre també. Estrès posttraumàtic de manual. Diu que necessita parlar amb algú, desfogar-se perquè s’ha sentit molt sola i està cansada de ser forta i de sostenir la família. “Él se deprime fácil, y una cae, no resiste siempre”. Li pregunto si pensa fer tràmits per demanar asil polític i ni sap ben bé de què li parlo. Li dic que demani visita amb un psicòleg de la pública i l’aviso que trigaran. No li dic, és clar, que si no està a punt de tirar-se, literalment, per un balcó, li tocarà esperar mesos. Però li és igual perquè no pot demanar hora. No té la targeta sanitària. Li han segrestat i espera un duplicat.
Sense padró no hi ha metge, ni escoles, ni ajuts, ni arrelament i quan no hi ha voluntat d’empadronar, hi ha mercat negre i mercadeig de tràmits i de vides
A la Xiomara els estalvis només li van donar per pagar l’habitació a un pis compartit amb diverses famílies. Sabia que necessitava empadronar-se per portar la nena al col·legi i al metge i això, a l’Hospitalet de Llobregat, els costa als rellogats al voltant de mil euros: 400 de l’habitació, 450 del padró i 100 de fiança. Portava els diners justos, i malgrat negociar pagaments en terminis, els van fer al carrer. L’antiga llogatera continua exigint els seus diners i amenaça de desempadronar-la si no paga el deute pendent. S’ha quedat les targetes sanitàries com a garantia de cobrament.
El símbol de l’Hospitalet és l’Acollidora, però cada vegada acollim menys i pitjor. De Càritas la van enviar a Serveis Socials i d’allà de nou a una parròquia sense cap més ajuda ni acompanyament. Només li van escolaritzar la nena ipso facto. S’han refugiat en una altra habitació prestada per uns dies lluny de l’Hospitalet, i ara ella i la nena necessiten molta estona per arribar a l’escola. Una entitat social vinculada a la parròquia li ha gestionat els duplicats que espera de les targetes sanitàries i, mentrestant, fa classes de català i com que és molt “d’emprendimientos”, ja pensa en com començar de nou, per tercera vegada. Xiomara va fugir d’un sistema mafiós i violent al seu país, i aquí s’ha trobat amb una nova forma de violència que no mata, però tampoc deixa viure. El problema més gran de Xiomara avui és que a l’Hospitalet no empadronen sense domicili fix.
No poden venir per vies legals, no els donem asil, triguem anys a donar-los la nacionalitat. L’esclavitud moderna consisteix en el fet que no pots ser ni estar legalment, però haver de demostrar que has estat il·legalment per poder passar a ser legal uns anys després. I per si la llei d’estrangeria no fos suficient, els ajuntaments fan la seva particular gestió de la migració via padró. La Fundació Ficat i la Coordinadora Obrim Fronteres acaben de presentar un estudi-mapeig de la situació a les principals ciutats de l’àrea metropolitana, i és un drama. Fora de Barcelona, molts ajuntaments no acullen: desacullen. Interpreten, reinterpreten i malinterpreten la llei que els obliga a empadronar sense que la Generalitat pugui fer res més que formar, informar i esperar les denúncies per condicionar les transferències. Denúncies que òbviament els afectats no poden fer i tampoc les entitats socials locals que els ajuden, perquè poden perdre les subvencions amb què els ajuden. Tot fàcil i bé.
Potser la llei d’estrangeria no es pot tombar des del barri, però ajudar a les veïnes a empadronar-se és la millor manera d’obrir forat des de baix
Diuen les expertes que l’empadronament és un metadret perquè és la porta d’accés a molts altres drets. Sense padró no hi ha metge, ni escoles, ni ajuts, ni arrelament i quan no hi ha voluntat d’empadronar, hi ha mercat negre i mercadeig de tràmits i de vides. Bona feina la d’alguns síndics i síndiques locals que han deixat de ser figures decoratives i exerceixen de defensors i defensores dels drets humans. La seva presidenta ha estat molt clara: el padró s’utilitza políticament per lluitar contra l’ocupació i contra un teòric “efecte crida”. La pregunta del milió és com es planifiquen polítiques o serveis quan renuncies a saber quanta gent viu a la teva ciutat. Misteri misteriós. O no es planifica tant, o confies a dissuadir-los a força de traves burocràtiques, o esperes que s’evaporin o que siguin invisibles. Que diferent quan et compres un pis i t’empadrones a ciutats com Sant Joan Despí. Llavors et truca l’alcaldessa in person per donar-te la benvinguda, i t’explica els serveis esportius i culturals de la ciutat, o les línies d’autobús que més et convenen. Empadronar és justament això: donar-te la benvinguda, reconèixer-te. És un senyal d’humanitat i civilització. Però la forma com s’estan gestionant molts padrons és profundament injusta i racista.
“El feminisme serà antiracista o no serà”, deien moltes pancartes a la (de nou) gran i bonica mani del 8M. Que no se’ns oblidi el dimecres següent. Xiomara no està aquí per cap “efecte crida” sinó perquè temia per la seva vida i, senzillament, coneixia algú aquí. La violència contra les dones pobres té moltes manifestacions, i la del padró és de les més discretament perverses. Potser la llei d’estrangeria no es pot tombar des del barri, però ajudar a les veïnes a empadronar-se és la millor manera d’obrir forat des de baix. La Fundació Ficat i Obrim fronteres han fet un protocol ideal, i podem demanar als ajuntaments que l’apliquin o podem portar-los a judici com van fer a Premià de Mar (el Maresme), i van guanyar. Molts polítics han volgut impedir-ho, però no ho han aconseguit: molta gent acull i acollirà. Acullen les comunitats migrants i acullen les escoles i els CAPS, acullen les entitats socials i acollim les veïnes, les bones veïnes. La lluita no s’acaba el 8M ni amb el mes de març. Xiomara es queda a l’Hospitalet perquè la seva filla ja entén el català i ja ha fet amigues. I perquè li dona la gana. I la volem viva i empadronada. Ens volem vives i empadronades.