Isabel-Clara Simó va nàixer a l’Alcoi gris de la postguerra el 4 d’abril de 1943. Alcoiana de cor, valenciana de naixement i catalana de convicció, ha estat una de les escriptores en català més prolífiques, reconegudes, guardonades i estimades pel públic. En més de quaranta anys de trajectòria periodística i literària, va aconseguir, amb molt d’ofici, desenvolupar un llenguatge que va connectar amb les lectores i lectors. La seua aportació va servir perquè joves i adultes llegiren en la seua llengua materna per primera vegada i va ajudar a popularitzar la literatura, fugint sempre de l’elitisme. Llibres com Júlia, Dones, Raquel o La salvatge formen part de l’imaginari col·lectiu de més d’una generació de lectores.
Riallera de mena, l’autora era de paraula fàcil i molt activa socialment. Desinhibida, atenta, vitalista, optimista, propera, xerraire i tendra, buscava la connexió amb altres tant com podia. Ara bé, també va ser una dona amb temperament, de conviccions fermes, segura de si mateixa, provocadora i directa, una gran conversadora que gaudia del debat, l’argumentació i la contraargumentació, així com de persuadir qui l’escoltava. Va fer de la ironia un tret diferencial de la seua personalitat, que va traslladar a les seues creacions literàries i als seus articles periodístics.
“Detesto el feixisme, tant en la seva forma brutalment directa com en la seva forma subtil i indirecta. Crec en la llibertat i en els drets dels pobles. I crec en la intel·ligència. I en la bondat”, deia l’any 1993
Vida i paraula van esdevenir en ella una simbiosi perfecta. La seua era una paraula àgil, directa i crítica que se sostenia en la realitat que l’envoltava, però que traslladava també a la ficció més absoluta a través dels llibres i a la realitat més punyent que ens mostrava en els articles periodístics. I ho va fer mantenint una dignitat insubornable en què el feminisme, la llengua, les lletres i la política van esdevenir els seus ideals principals.
Entrevistada l’any 1993 per a la revista L’aiguadolç, establia sense pèls a la llengua que “soc independentista, de Països Catalans, soc feminista i soc d’esquerres. M’estimo apassionadament la literatura i tinc una forta tendresa pel meu poble, Alcoi. Em sento valenciana i catalana fins a les arrels, i crec en la llibertat i en la igualtat dels sers humans. Detesto el feixisme, tant en la seva forma brutalment directa com en la seva forma subtil i indirecta. Crec en la llibertat i en els drets dels pobles. I crec en la intel·ligència. I en la bondat. I, també, en el dret a la cultura i a participar en l’art de tots els ciutadans i ciutadanes”. No deixava lloc a dubtes.
Les lletres i la llengua
L’autora alcoiana va nàixer al si d’una família catalanoparlant en un indret i un temps difícil en què la llengua dominant era el castellà, que ocupava tots els espais públics. De menuda li van dir que la seua només valia per a pensar i expressar-se a l’àmbit privat. Parlar català al País Valencià en determinats contextos i instàncies públiques, es considerava vulgar.
En els anys universitaris a València, on va estudiar Filosofia, va formar part de l’Aula Ausiàs March i va tenir com a professors a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. És en aquest temps quan va aprendre a escriure en català “amb llàgrimes als ulls” per no saber-ho fer prou bé, així és que va prometre mantenir viva una llengua que considerava “en perill de mort” i va conrear aquesta fidelitat lingüística fins al final. És per això que va realitzar tota la seua producció en llengua catalana.
En els anys universitaris a València, on va estudiar Filosofia, va formar part de l’Aula Ausiàs March i va tenir com a professors a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster
Va començar a escriure de ben menuda, primer en castellà i a partir dels anys d’universitat en català. A poc a poc, s’introduí en el periodisme, el relat curt, l’assaig i les traduccions, però sobretot en la literatura de creació a través de la novel·la. Sentia la necessitat d’experimentar en cada projecte literari al qual s’enfrontava. Per a ella, els llibres havien de fer pensar qui els llig i oferir un final relativament obert perquè pogueren interpretar-lo més enllà de les paraules.
A cada llibre canviava de registre perquè considerava que posar-se reptes nous era la recepta per a millorar com a escriptora. Per sobre de tot, però, escriure era una necessitat vital. Així de directa i concreta era quan li preguntaven per què escrivia: “No sabria viure d’una altra manera. M’agrada dir que escriure és una passió i un verí”. És per això que va fressar tots els gèneres i registres: va escriure relat curt, novel·la infantil, juvenil i d’adults, assaig, teatre, biografia i poesia.
Encoratjada pel seu marit, Xavier Dalfó, es va introduir en el periodisme a través de la revista Canigó, que ella va dirigir entre els anys 1972 i el 1983. Va col·laborar també amb mitjans i publicacions com Serra d’Or, Tele/eXpres, Diari de Barcelona, El Temps, El País, El Periódico de Catalunya, Ciutat d’Alcoi, Catalunya Ràdio, TV3, TVE-Catalunya, El Pou… Calent, El 29 i Ràdio Alcoi. Ara bé, cal destacar el seu paper com a columnista diària en els periòdics Avui i El Punt Avui, des d’on, amb el seu característic to contundent, però també irònic, despertava les consciències col·lectives amb les seues columnes “De fil de vint”, “Ull de peix” i “Keep Calm”.
La política i el feminisme
A l’àmbit del feminisme el seu llegat és enorme. Ella i altres dones de la seua generació, com Montserrat Roig i Pilar Aymerich, que agafaren el testimoni de Maria Aurèlia Capmany, van començar a reivindicar-lo. Viatjaren per tot el país impartint conferències, organitzant taules rodones, participant en debats, realitzant exposicions, escrivint articles i reflexions, fent créixer aquest moviment revolucionari a casa nostra.
Òbviament, Simó també va fer servir l’escriptura per a donar visibilitat a l’aleshores incipient moviment feminista, tal com mostren els llibres col·lectius Dona i societat a la Catalunya Actual o BarcelDones, en què va participar, en 1979 i 1989, respectivament, i així mateix en les seues col·laboracions a la revista Canigó i en columnes periodístiques a mitjans diversos.
Es definia com a independentista i marxista, va arribar a la primera fila de la militància a principis dels anys setanta quan es va implicar de valent en el Front Cultural del PSAN
El seu compromís polític va ser sempre ferm. Es definia com a independentista i marxista. Va arribar a la primera fila de la militància a principis dels anys setanta quan es va implicar de valent en el Front Cultural del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Algunes dècades després, el partit es va integrar en una nova iniciativa política, juntament amb altres moviments. Es tractava de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), al qual va donar també el seu suport fins al punt de formar part de les llistes de la formació en les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 2010. La seua aspiració sempre va ser aconseguir que els territoris de llengua catalana funcionessin com una confederació amb tres espais integrats i tres capitals —Barcelona, Mallorca i València—, en lloc d’un únic centre normatiu.
Aquest dimarts 4 d’abril, Isabel-Clara Simó haguera fet vuitanta anys. Malauradament, la malaltia a què va haver de fer front durant els darrers dos de la seua vida li va provocar la mort el 13 de gener de 2020. Malgrat això, ens resta el seu llegat, els seus llibres, els seus articles, el seu pensament. Ens resta una vida biografiada, una vida dedicada a la paraula, a l’ofici d’escriure. Una vida a la qual es va enfrontar amb una autoexigència que va fer que els seus ideals foren en tot moment inamovibles.
Sempre va considerar que la vida existia per a viure-la i és per això que la va esprémer al màxim, compaginant família i maternitat amb docència, periodisme, literatura, activisme polític i una vida cultural i social frenètica. És per aquest motiu que després del seu traspàs encara van arribar tres llibres més, inèdits, el poemari La mancança (editorial Gregal, 2020), El teu gust (Bromera, 2020), i L’inesperat i altres contes (Bromera, 2022). Va rebre la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, així com un altre reconeixement del qual estava ben orgullosa, la Medalla d’Or i el títol de Filla Predilecta d’Alcoi.
