Des de fa mitja vida penso que sóc pessimista perquè sent de família pagesa i d’una terra on sempre falta aigua i gent l’optimisme sembla una opció poc viable. Ara que com a país tenim la boca plena de parlar de despoblament, a vegades més com a catàstrofe caiguda del cel que no pas assenyalant els discursos i les polítiques que l’han promogut o afavorit, trobo que val més reivindicar l’esperança en el canvi, en créixer lo just i suficient per fer-nos sentir i que ens escoltin, o en trobar l’equilibri entre morir d’esgotament i morir d’èxit.
Tampoc vull pecar d’ingenuïtat i negar els finals, siguin dels pobles en si, o d’unes maneres de ser i de fer, o de coses més concretes. Un exemple que em toca d’a prop és el tancament i acabament de l’escola del meu poble ara fa gairebé vint anys, cosa que vaig viure des de primera fila sent-ne part fins aquell moment (i que aniré explicant sempre que pugui). Així mateix tinc la sensació que en pocs anys veurem uns quants finals més.
Segurament la següent porta tancada serà la de l’església, i tot i que a nivell d’institució per tot el que ha comportat al llarg de la història i comporta encara avui no ens farà caure cap llàgrima, a escala local no deixarà de ser una altra pèrdua. De comunitat, de lloc de trobada, de sons, de costums, de tradicions… Sobre això o relacionat amb això recomano la lectura del País barroc d’en Raül Garrigasait i, en concret, del capítol “La litúrgia”.
L’església del poble ha estat poc visitada aquesta Setmana Santa. No és un monument turístic obert als passavolants ni té la gran activitat litúrgica que aquesta setmana requereix al calendari cristià, perquè allò de tenir menys serveis perquè som poca gent també afecta a les qüestions de missa.
A l’església només hi he entrat un cop fora d’hores d’ofici per veure-hi l’altar guarnit amb unes quantes plantes i, en especial, per les cabelleres
A títol personal, durant aquests dies, a l’església només hi he entrat un cop fora d’hores d’ofici per veure-hi l’altar guarnit amb unes quantes plantes i, en especial, per les cabelleres. Les cabelleres són llavors germinades que s’han fet créixer en testos en la foscor, amb la qual cosa, quan els brots creixen i s’allarguen sense haver vist mai el sol, queden unes menes de garbes ben espesses d’un blanc enlluernador. En aquest cas el nom il·lustra la cosa.
No hauria anat a contemplar el sobri monument si no haguéssim fet un parell de cabelleres a casa. El primer diumenge de març vam sembrar en dos torretes les llavors dels barbillons –vesses en català estàndard– que quedaven de l’any anterior. De pressa i corrents i gairebé a l’últim moment perquè aquest any el costum, sense relleu ni interès col·lectiu, ja s’estava a punt d’abandonar per les dones que l’han mantingut viu.
Germinar llavors en la foscor és una pràctica que va més enllà del catolicisme. De fet, és un costum antic estès a diversos indrets del planeta que té una simbologia lligada a l’esclat de la vida, al renaixement i a la regeneració després de l’hivern. N’hi ha que van una mica més enllà i associen el costum de fer aquestes ofrenes amb el desig i els auguris de tenir bones collites durant els mesos que vindran.
Les cabelleres tenen els dies comptats. Entre d’altres coses perquè hem desaprès a celebrar i agrair la vida, la natura, els cicles, els fruits… i fins i tot l’aigua i la pluja, encara que últimament sembli mentida de tant que les anomenem.
Em sembla que cada cop tindrem menys moments per celebrar la primavera, no sabrem com fer-ho
La fugacitat dels quatre o cinc dies de vacances d’aquesta setmana gloriosa també va contra natura. Hi ha una concentració bèstia de gent en un temps curt i en llocs determinats, tot de repent i de cop, tot un seguit d’anades i vingudes, i en cosa d’un dia tot s’acaba. Encara que cada any sigui igual, tot és tan ràpid que d’alguna manera genera una sensació d’estranyesa.
Per tot plegat, em sembla que cada cop tindrem menys moments per celebrar la primavera, no sabrem com fer-ho. Sota l’imperi de les vacances, amb el turisme com activitat principal, deixarem de banda la primera lluna plena de l’estació i ens oblidarem de collir lo timó florit que serà medicina i aliment per a la resta de l’any. El paisatge, com a molt, teló de fons, postal o decorat, i si hi ha contemplació també serà accelerada.
Intento imaginar què podrem fer en un futur per tenir un mínim de ritual, alguna cosa que no soni carca ni faci olor de resclosit, que no passi per la pela o per l’estómac (o no només, en aquest últim cas, que compartir menjar és important), i que serveixi simplement per celebrar la primavera com qui celebra la vida, per recordar que tot segueix i que tot torna començar.
