L’altre dia, amb el xiquet enganxat a la mamella i buscant uns bolquers a la seua “habitació” (pose la paraula en quarantena perquè ell encara no ha dormit allí cap nit), vaig veure en una de les prestatgeries un llibre que em van regalar fa anys. Un llibre que té una dedicatòria ensucrada, d’aquelles que fas amb vint anys acabats de fer i amb les ganes de formar part del present i del futur d’algú altre. Aquella persona ja no forma part de la meua vida, però el llibre sí i la dedicatòria també. Aquell pensament, recordar una persona a través d’un llibre que eixia pel prestatge, em va fer voler parlar dels llibres que m’han anat descobrint al llarg dels anys.
Regalar llibres és una acció de confiança, és obrir-se des de la vulnerabilitat, pensar en quin llibre pot agradar a l’altre i sempre sempre sempre és fer veure una part teua. No triem l’obra tan sols pensant en la persona que la rebrà, quasi sempre ho fem des de la més absoluta intimitat pròpia. Arribí així a un dels millors regals que em van fer de menuda, una professora de segon de primària em va regalar Tina Superbruixa. Detectiu; després de la lectura anava per casa de ma iaia fent conjurs i volent trobar algun cas que investigar i després va vindre la lectura dels altres volums de la col·lecció. Anys més tard, en un aniversari celebrat després d’una manifestació pel 8 de març, unes companyes del SEPC i de Maulets em van regalar El país de las mujeres de Gioconda Belli, tinc escrit el nom de les companyes que me’l van regalar i l’atresore com el regal que més il·lusió em va fer als 16 anys, durant una adolescència molt solitària.
Regalar llibres és una acció de confiança, és obrir-se des de la vulnerabilitat, pensar en quin llibre pot agradar a l’altre i sempre sempre sempre és fer veure una part teua
També tinc entre els prestatges el primer llibre que em va regalar qui és el meu company, però que en aquell moment i durant molts anys fou un dels meus millors amics, una antologia poètica de Carilda Oliver Labra. Recorde el lloc, la terrassa, el sol que feia, que jo anava amb una de les meues faldes preferides i que ell em parlava de la poeta cubana. Sé ubicar també el primer llibre que em va regalar ja sent parella, un àlbum il·lustrat, Greve de Catarina Sobral (i també recorde en quina plaça de València me’l va donar). D’entre els molts llibres que he rebut en forma de regal hi ha un Pedrolo, Hem posat les mans a la crònica, amb dues dedicatòries de les dues persones que me’l van fer arribar, que en aquell moment eren parella, i que sempre que el veig em fa somriure. També evoque amb molta estima un llibre que em van deixar a la bústia durant el confinament i que venia amb una dedicatòria d’una de les amigues que més estime; o com fa poc una amiga que és una germana triada em feu arribar un poemari preciós sobre ser mare pocs dies després de nàixer el meu fill.
Sempre que pense en aquests i en molts altres llibres que habiten les prestatgeries de casa em venen al cap els llibres que jo he regalat, quines parts de mi he mostrat
I sempre que pense en aquests i en molts altres llibres que habiten les prestatgeries de casa em venen al cap els llibres que jo he regalat, quines parts de mi he mostrat, quins llibres duien dedicatòries dolces, amigues, romàntiques, quins llibres formaran en present part de les seues vides i quins llibres seran vistos com un passat, com un recordatori de què jo vaig formar part de les seues vides en algun moment. M’agradaria pensar que els llibres que he regalat han estat importants per a la persona que els va rebre, sé, però, que no sempre serà així (quants llibres he rebut jo com un regal que no em desperten un record nítid?). El que sí que sé és que cada volta que regalem un llibre intercanviem intimitat un “he pensat en tu i et deixe una part de mi”.
Aquesta columna l’he escrita durant la setmana de Sant Jordi, els dies on més llibres es regalaran, a amics i amigues, a familiars, a parelles… que més llibres ens autoregalarem, que també és important. I l’he escrita veient gent a Instagram compartint els regals invisibles de la iniciativa “Sentim les llibreries”, una campanya que ens fa sentir un poc la sensació de formigueig dels regals de Reis (aquell no saber què rebrem, la màgia de veure què ens ha pogut regalar algú que no sabem qui és).
Vull acabar amb unes paraules d’esperança, la de continuar compartint trossets íntims de mi mateixa amb aquelles i aquells que més estime i recordar a través dels llibres que sobreïxen en els prestatges de casa a tots aquells que han format o formen part de la meua vida.
