A Occident, el president turc, Recep Tayyip Erdogan és percebut com un dels principals representants a escala mundial de l’islamisme polític. I no és estrany que així sigui, ja que és l’únic supervivent de l’onada que fa una dècada va elevar els islamistes al poder a diversos països de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. Ara bé, l’Erdogan actual no és el mateix que va ser empresonat per llegir uns versos de ressonàncies islamistes fa tres dècades. Des de fa uns vuit anys, va fusionar l’islamisme amb el nacionalisme turc, la ideologia fundacional de l’Estat, per raons electorals. L’èxit d’aquesta síntesi és fonamental per entendre la seva recent victòria diumenge, 28 de maig, a les urnes, juntament, és clar, amb un sistema polític “híbrid”, a mig camí entre democràcia i dictadura, que atorga un gran avantatge al líder governant.
Els anys del seu ascens al poder, la política turca girava entorn de la batalla entre l’islamisme i el nacionalisme turc, o “kemalisme”, en referència al “pare” de la pàtria, Mustafà Kemal Ataturk. De fet, era l’enèsim episodi d’una guerra que troba els seus orígens en el projecte d’enginyeria social endegat per Ataturk, després de la caiguda de l’imperi otomà, i la creació de l’Estat turc tot just fa un segle, l’any 1923. Com altres governants del món islàmic de l’època, atribuïa la derrota militar de Turquia a mans de les potències europees als “vicis” de la societat tradicional turca, i molt especialment, a la religió islàmica.
Erdogan és l’únic supervivent de l’onada que fa una dècada va elevar els islamistes al poder a diversos països de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica.
Per això, i fent gala del seu autoritarisme, que es traduí en un règim personalista de partit únic, Ataturk es va proposar refer la identitat del país: va canviar l’alfabet àrab pel llatí, desconnectant les noves generacions de la seva herència cultural, va neutralitzar les institucions religioses, va establir regles per fomentar la vestimenta occidental, inclòs l’abandonament del hijab o vel islàmic, etc. Aquestes mesures es van imposar per la força i van crear una dinàmica que es va reproduir durant dècades amb què unes elits occidentalitzades menyspreaven unes classes populars “endarrerides” i “supersticioses”.
Com és lògic, aquesta experiència va provocar un trauma a les capes més tradicionals de la societat turca, sobretot les zones rurals de la península d’Anatòlia. Després de la mort d’Ataturk, a les primeres eleccions democràtiques es va imposar el conservador Adnan Menderes, un referent per a Erdogan, que va intentar desfer alguns dels canvis d’Ataturk. El seu govern va acabar una dècada després amb un cop d’estat i la seva execució. Aquestes dues “turquies” lliurarien diverses batalles les dècades següents, cadascuna encarnada per actors nou.
Els seus primers anys, Erdogan es va recolzar en els kurds per ampliar la seva majoria i neutralitzar el paper polític de l’exèrcit turc, guardià de les essències kemalistes amb els seus recurrents cops d’estat
L’últim de la nissaga conservadora és Erdogan. Ara bé, precisament, la seva innovació ha estat intentar transcendir aquesta divisió, fusionant el seu islamisme amb la ideologia nacionalista dels seus adversaris. El moment clau en aquest gir va ser el fracàs de les converses de pau amb el moviment nacional kurd, l’any 2015. Els seus primers anys, Erdogan es va recolzar en els kurds per ampliar la seva majoria i neutralitzar el paper polític de l’exèrcit turc, guardià de les essències kemalistes amb els seus recurrents cops d’estat. Amb la fi de la guerra freda, la democràcia era el sistema de moda, i Occident ja no aplaudia l’intervencionisme militar. Així, a poc a poc, Erdogan van anar reemplaçant els caps de l’exèrcit fins que va poder controlar la institució.
Llavors, el 2015, perdut el suport kurd i amb una creixent oposició als carrers de la joventut urbana progressista, va segellar una aliança amb l’ultranacionalisme turc. En lloc de pregonar la fraternitat islàmica amb els kurds, va passar a reprimir-los amb la mateixa ferocitat que ho feien les elits kemalistes, al·lèrgiques a qualsevol reivindicació autonomista. Fins i tot els kurds sirians van passar a ser “terroristes”, i l’exèrcit turc va llençar operacions militars a l’altra banda de la frontera. Ara, en els pòsters dels seus mítings, apareixen juntes les imatges d’Erdogan i d’Ataturk. I sense haver de prohibir els hijabs. La fusió perfecta.
Erdogan ha aplicat una campanya electoral basada en la polarització identitària. La seva estratègia implicava retenir els votants descontents amb la crisi econòmica i ha funcionat a la perfecció
Amb les línies del front ideològic redissenyades, i amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació afins –un 90% del total–, Erdogan ha pogut aplicar al seu desafiament electoral més gran una campanya electoral basada en la polarització identitària. La seva estratègia implicava retenir els votants descontents amb la crisi econòmica i ha funcionat a la perfecció. En el centre, la falsa acusació al seu adversari, Kemal Kiliçdaroglu, candiat del CHP, fundat per Ataturk, d’aliar-se “amb terroristes” i de no compartir els “valors tradicionals”, velada menció a la seva pertinença a la minoria religiosa alevina. Tampoc ha faltat, és clar, el record a les humiliacions històriques patides pels sectors més devots a mans del kemalisme. En les falles religioses i nacionals que travessen la societat turca, i que ell aprofundeix amb els seus discursos, Erdogan sempre se situa del cantó de la majoria. Per tant, la polarització identitària l’afavoreix.
Així doncs, no és d’estranyar que, a banda del mateix Erdogan, el gran guanyador de les eleccions hagi estat l’ultranacionalisme turc. El seu candidat, Sinan Ogan, va obtenir uns resultats millors dels previstos i els seus votants es van convertir en claus de cara a la segona volta. Al seu sac, i no al de l’oposició, han anat a parar els votants descontents amb Erdogan. Per això, el discurs a la campanya prèvia a la segona volta va fer un gir nacionalista. I el diumenge, Erdogan estava molt ben situat per beneficiar-se de la seva collita. Resultat final: triomf amb un 52%, el mateix resultat que el 2018. Missió complerta, cinc anys més de mandat i Erdogan aconseguirà el seu somni de presidir les celebracions del centenari de l’Estat turc, al costat és clar, d’Ataturk. Els llibres d’història ja li reserven un lloc al costat també dels grans sultans otomans. El preu, un país encara més dividit i polaritzat, amb una crisi econòmica galopant i amb la fuga a l’estranger d’alguns dels seus joves talents.
