La inflació no ha estat un problema transitori sinó que l’augment dels preus continua ben present. I els bancs centrals dels principals països continuen augmentant els tipus d’interès, tot i saber que amb aquesta mesura no disminuiran la inflació i que, per contra, produiran una recessió econòmica i més atur que afectarà principalment i negativa els salaris i pensions dels treballadors i les classes populars.
Està clar, i particularment en aquest cas, que no estem davant d’una inflació monetària i tampoc és causada per un excés de la demanda com tradicionalment expliquen els economistes ortodoxos. Contràriament, la inflació és el producte d’una relació social, o sigui, d’un conflicte en la distribució del valor afegit a conseqüència de l’ofensiva de classe dels capitalistes per mantenir els seus marges de benefici en el context d’una baixa tendencial de la productivitat del treball. Això, dona lloc a una pèrdua del poder de compra de les famílies de la classe treballadora i les classes populars. La inflació és una expressió de la lluita de classes a través dels preus.
La inflació dona lloc a una pèrdua del poder de compra de les famílies de la classe treballadora i les classes populars. És una expressió de la lluita de classes a través dels preus
A partir de les dades del Banc Mundial, es pot veure clarament que, des de 1980, no hi ha cap correlació entre l’evolució de la quantitat de diners en circulació i l’augment del nivell general de preus. O sigui, l’origen de la inflació no és monetari. Tanmateix, és cert que, sobretot des de 2008, hi ha hagut una creació de diners molt important (compra massiva de títols financers, augment de l’oferta de liquiditat del Banc Central Europeu (BCE) i la Reserva federal al sector bancari, tipus d’interès directius nuls o negatius), però això no ha afectat el nivell dels preus dels béns i serveis. En canvi, ha produït una “inflació financera”, és a dir una bombolla en els mercats financers.
Amb els augments dels tipus d’interès els Bancs Centrals busquen un encariment del cost del crèdit, per tant, un fre a la demanda de les famílies i les empreses que portarà a una disminució de la producció i a un augment de l’atur, que es traduirà en moderació salarial. Com reconeixia explícitament no fa massa el president de la Reserva federal dels EUA, el que volen fer per reduir la inflació és fomentar la recessió econòmica i l’atur mitjançant la política monetària.
De fet, aquestes “falses” solucions es justifiquen amb la tesi que la inflació és causada per l’excés de demanda de productes en relació amb l’oferta disponible, però les dades també ho contradiuen. La renda real de les famílies ha baixat a Europa i encara més als països de l’OCDE, per tant, a l’economia no hi pot haver una demanda excedentària. Per contra, el que hi ha és una insuficiència de l’oferta respecte a la demanda, a conseqüència de les ruptures en les cadenes d’aprovisionament com a resultat de la pandèmia i després, la guerra d’Ucraïna, que han suposat augments de preus en els sectors on aquestes ruptures han estat més importants, i que més tard han repercutit en altres sectors que hi estaven relacionats.
La renda real de les famílies ha baixat a Europa i encara més als països de l’OCDE, per tant, a l’economia no hi pot haver una demanda excedentària
Com ja s’ha esmentat, la inflació és una relació social, l’ofensiva de classe dels capitalistes per mantenir els seus marges de beneficis en un context de disminució dels guanys de la productivitat del treball. Efectivament, a principis dels anys 1970, els guanys en la productivitat baixen, cosa que fa augmentar els costos de producció de les empreses i provoca les tensions inflacionistes. Els estudiosos especialistes en el tema de la productivitat apunten com a causes el creixement del sector serveis amb molt pocs guanys de productivitat (menys que la indústria, sens dubte), així com l’orientació de les innovacions tecnològiques recents cap al consum i menys cap a la millora dels processos productius.
Els guanys de la productivitat van continuar sense augmentar als anys 1990 i fins a la crisi de 2008. Lògicament, baixen fins al moment àlgid de la crisi i després mantenen la seva tendència a la baixa. La baixa tendencial de la productivitat ja és una tendència llarga del capitalisme. Tanmateix, no hi va haver inflació als anys 2010 gràcies a les polítiques de suport a les empreses per part de governs i Bancs Centrals, el que va fer que les empreses poguessin augmentar els beneficis sense haver d’augmentar els preus dels productes.
L’augment en els marges de beneficis de les empreses sembla ser el que produeix les tensions inflacionistes
Quan la productivitat del treball disminueix, els capitalistes imposen la moderació salarial i han d’augmentar els preus per mantenir els seus marges de beneficis. L’única manera d’evitar la disminució dels salaris reals seria que baixés la part dels beneficis en el valor afegit anual. Des de principis de 2020 s’ha constatat, en molts estudis de diferents països, que els salaris reals (poder de compra dels que els reben) han continuat baixant, cosa que fa impossible que siguin els salaris els causants de la inflació. O sigui, malgrat el que alguns diuen, no hi ha hagut una espiral salaris-preus. En canvi, l’augment en els marges de beneficis de les empreses sembla ser el que produeix les tensions inflacionistes. S’està en un moment en què hi ha una espiral beneficis-preus.
De fet, és sobretot la baixada en els guanys de productivitat del treball el que provoca la inflació. És la causa estructural dels problemes de la insuficiència de l’oferta, més enllà dels aspectes conjunturals lligats a la ruptura de les cadenes d’aprovisionament relacionades amb la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. La baixa de la productivitat i la insuficiència de l’oferta de productes són els factors clau de l’origen de la inflació. Per fer front a aquesta situació, els capitalistes intenten mantenir, com sigui, els seus beneficis, el que alimenta l’espiral beneficis-preus i provoca la disminució dels salaris reals.
L’única manera d’evitar la disminució dels salaris reals seria que baixés la part dels beneficis de les empreses en el valor afegit anual
Davant d’aquesta situació, els governs i Bancs Centrals opten per fer servir la política monetària, amb l’augment dels tipus d’interès, per fer baixar la inflació. Sabent que això pot conduir a una recessió (o almenys disminució del creixement), a un augment/manteniment de l’atur, a una pèrdua del poder de compra dels salaris reals i a una disminució del nivell de vida de la majoria de la població. I, molt probablement, no farà baixar la inflació, ja que no s’ataquen ni les seves causes estructurals (disminució de la productivitat, oferta insuficient) ni les conjunturals (ruptura de les cadenes d’aprovisionament, augment dels preus de certs productes). En canvi, les empreses podran continuar aprofitant l’ocasió per augmentar els preus dels seus productes i els seus marges de benefici per compensar les pèrdues de productivitat. Una política, doncs, a favor del capital i contra el treball.
No està demostrat que una inflació com l’actual (una altra cosa són els “corralitos”) sigui pitjor, per la situació econòmica d’un país, que imposar una taxa d’inflació inferior al 2%, com volen els Bancs Centrals i els governs. L’experiència demostra que es pot tenir una inflació baixa i una taxa d’atur elevada amb pèrdua del poder adquisitiu de les famílies de les classes populars. O sigui, la inflació no és un problema en si mateixa si les rendes de les famílies pugen al mateix ritme que els preus, sinó que baixen el poder de compra i el nivell de vida d’aquestes famílies quan ho fan per sota dels preus, com en l’actualitat. En un context de baixada de la productivitat i donat l’afebliment important del poder de negociació dels treballadors, i en una situació, com ara, en què la inflació no és provocada per un augment dels salaris, la indexació legal de tots els salaris (i pensions) –l’estabilització dels salaris reals– seria una mesura defensiva mínima per a la renda de les famílies amb menys ingressos. Una mesura que s’hauria d’acompanyar, per evitar l’augment de les desigualtats, d’una disminució de les diferències entre les remuneracions o de l’establiment d’una renda màxima.
L’alternativa a curt termini hauria de posar les polítiques monetàries, fiscals i industrials al servei d’un programa de grans inversions públiques
D’altra banda, Isabella Weber ha proposat el control dels preus estratègics, com ja va fer John Kenneth Galbraith després de la II Guerra Mundial, quan també l’oferta era insuficient, per impedir que la inflació s’embali i porti problemes econòmics crítics. Una mesura que sola no fa recular la inflació, però permet guanyar temps per establir altres actuacions estructurals, com ara la planificació ecològica per reduir la dependència dels combustibles fòssils o una política per disminuir realment la pobresa i les desigualtats.
L’alternativa a curt termini hauria de posar les polítiques monetàries, fiscals i industrials al servei d’un programa de grans inversions públiques per a la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població, i l’imprescindible canvi energètic i ambiental. Però això requereix trencar amb la lògica d’un sistema econòmic per aconseguir el màxim benefici a curt termini, sense tenir en compte les conseqüències socials, energètiques i ecològiques. I a més, fent servir la inflació per reduir el cost real del deute (públic i privat) i garantir el poder de compra de les famílies. És possible això en el marc d’una economia capitalista? Sincerament, crec que no.
