El 24 de juny de 2022, la frontera de Melilla va ser l’escenari d’una massacre en la qual van morir almenys 37 persones i van desaparèixer al voltant de setanta, segons apunten diverses ONG. La viralització de vídeos del succés va provocar un renou internacional que ha posat en marxa diverses investigacions. Gràcies a aquestes es va descobrir que almenys una persona va morir en una zona del lloc fronterer gestionada per la Guàrdia Civil i 470 van ser sotmeses a una devolució en calent. No obstant això, la Fiscalia espanyola s’ha pronunciat sobre aquest tema assegurant que l’actuació va ser proporcional i el Ministeri de l’Interior qualifica les investigacions d’“especulacions periodístiques”.
Malgrat això, cinc ONG entre les quals es troba Caminando Fronteras, Coordinadora de Barrios, Extranjeristas en Red, l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya i l’Associació Lab 38 han presentat recentment una querella a fi que s’esclareixin els fets. D’acord amb els testimonis de diverses persones que van ser protagonistes del tràgic succés, la massacre va començar a mastegar-se almenys un parell de dies abans de la data assenyalada. Aquests testimonis asseveren que les forces de seguretat marroquines van començar a assetjar un grup de fins a 1.800 persones, del qual aproximadament el 80% eren sudanesos que fugien de la guerra, quan aquest es trobava acampat en els boscos pròxims al perímetre fronterer.
Si bé diversos dels salts coordinats que han tingut lloc a Ceuta o Melilla són fruit de l’organització i la decisió dels seus protagonistes, en uns altres s’han recollit múltiples relats que apunten a la pressió de les forces marroquines com a detonant
És habitual que abans d’escometre un intent de salt a les tanques de Ceuta o Melilla, el grup hagi romàs assentat durant mesos a les muntanyes pròximes. És una pràctica àmpliament documentada de la qual les autoritats marroquines tenen plena constància i amb la qual han alternat períodes d’aparent permissivitat amb uns altres de batudes violentes i detencions. Els testimonis de les persones que van sobreviure a l’horror que es va viure ara fa un any assenyalen que van rebre un ultimàtum per a abandonar el bosc per part de les autoritats marroquines. Aquest és un modus operandi conegut, perquè si bé diversos dels salts coordinats que han tingut lloc a Ceuta o Melilla són fruit de l’organització i la decisió dels seus protagonistes, en uns altres s’han recollit múltiples relats que apunten a la pressió de les forces marroquines com a detonant de l’intent de salt.
Segons s’aprecia en el material audiovisual disponible i segons dedueixen les investigacions dutes a terme, les autoritats marroquines no sols van mobilitzar al grup mitjançant amenaces en els dies previs, sinó que el mateix 24 de juny no van intervenir per evitar que aquest arribés al lloc fronterer. Va ser quan es va produir l’intent de salt quan va començar la repressió amb inusitada violència. La vulneració de drets humans comesa per la Gendarmeria marroquina aquell dia va comptar amb la total complicitat de les forces de seguretat espanyoles. Sense anar més lluny, el Defensor del Poble d’Espanya ha reconegut que es van produir 470 devolucions en calent, però en cap d’elles es va brindar assistència mèdica ni molt menys jurídica en sòl espanyol.
Els fets reconeguts pel Defensor del Poble avalen les declaracions de supervivents que apunten a les forces de seguretat espanyoles com a col·laboradores inequívoques i necessàries de les marroquines en la perpetració de la massacre. Malgrat la gran quantitat d’evidències, el Ministeri d’Interior espanyol continua enrocat a negar la major i sosté que l’actuació va ser proporcionada i que no es van produir morts en sòl espanyol. No obstant això, el mateix ministeri comandat per Grande-Marlaska manté ocultes parts dels enregistraments de les càmeres del pas fronterer, que ni tan sols han estat revelades al Defensor del Poble.
I si Ceuta i Melilla no existissin?
Fins al moment, l’Estat espanyol ha centrat totes les seves respostes a defensar que totes les persones van morir en territori marroquí, però no s’ha fet cap intent d’esclarir els fets. De la postura espanyola es pot deduir que comptar amb dues ciutats europees en sòl africà suposa tenir dos observatoris de privilegiats de l’externalització de fronteres que pràctica la Unió Europea. En cas que Ceuta i Melilla no fossin part de territori espanyol la majoria d’incidents que es produeixen a les seves fronteres ens passarien completament inadvertits perquè, parafrasejant al Ministeri d’Interior, no ocorrerien en sòl europeu. Aquest és un dels objectius reals que té l’externalització de fronteres de la UE: que les massacres, les tragèdies i els atemptats contra els drets humans tinguin lloc fora dels seus límits geogràfics.
Es podria dir que, avui dia, Ceuta i Melilla suposen, més que enclavaments de privilegi geopolític, dues pedres al camí per a l’externalització de fronteres que practica la UE. Aquesta política es basteix a través d’acords milionaris mitjançant els quals es pretén garantir el control dels fluxos migratoris i ampliar els límits polítics de les fronteres europees, aconseguint que tercers països apliquin una política migratòria basada en la repressió. Aquesta espècie de subcontractació que estén el límit polític de les fronteres europees no fa el propi amb les responsabilitats que d’això haurien de derivar-se. Quan ocorren tragèdies com la de Melilla, l’única cosa que importa és que aquestes no succeeixin en sòl europeu.
Sense anar més lluny, les notes de premsa oficials sobre l’acord signat entre els regnes d’Espanya i del Marroc un mes abans de la massacre de Melilla, al·ludien a combatre “les màfies” i el “terrorisme”. Es tracta de dos ens abstractes i amb una clara connotació negativa que suposen un pretext ideal per justificar el no establiment de vies segures que serveixin perquè potencials sol·licitants d’asil –com els que van ser assassinats el 24J– tinguin una alternativa que no posi en risc les seves vides.
Dues guerres i un greuge comparatiu
Mentre que la guerra d’Ucraïna s’ha traduït en l’acollida per part de l’Estat espanyol d’almenys 180.000 refugiats ucraïnesos, la frontera sud d’Europa es fortifica cada dia més. Després que el Ministeri d’Interior es vanagloriés de la retirada de concertines a les tanques frontereres de Ceuta i Melilla que va concloure a principis de 2021, la UE va fer costat econòmicament al Marroc perquè n’instal·lés en les seves tanques tan sols uns mesos després.
Diverses associacions han denunciat que des del fatídic 24J s’ha produït al Marroc un augment de la persecució i la repressió de les persones procedents de l’Àfrica subsahariana
En aquesta línia, la de restringir per tots els mitjans l’accés de migrants a la frontera sud europea, diverses associacions han denunciat que des del fatídic 24J s’ha produït al país veí un augment de la persecució i la repressió de les persones procedents de l’Àfrica subsahariana. D’aquesta manera, mentre que els refugiats europeus compten amb possibilitats de transitar per vies segures per a gestionar el seu procés de sol·licitud d’asil, els sudanesos que van morir a les portes d’Europa van haver d’eludir molts perills i no van tenir la possibilitat de demanar refugi ni estant en sòl espanyol.
A tall de conclusió, si d’alguna cosa poden estar segures les qui llegeixin aquest article és que tragèdies com les del 24 de juny tornaran a ocórrer i seran finançades amb diners europeus. Del que sí que es pot dubtar és de si arribarem a assabentar-nos quan ocorrin o quedaran silenciades per la impunitat que atorga l’externalització de fronteres.
