Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El govern "més progressista", murs i centres d’internament

L’executiu de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ha mantingut la fortificació naval i els CIE, alhora que ha incrementat l’alçada de les tanques frontereres amb el Marroc

El mur que envolta la ciutat autònoma de Melilla arriba fins al mar / Martí Albesa

El 25 de juny de 1991, el govern de Felipe González signa l’acord d’adhesió de l’Estat espanyol a l’espai Schengen. A partir de llavors, el conveni de lliure circulació en fronteres internes i l’obligació de reforçar-ne les externes duu l’executiu socialista a acceptar la fortificació perimetral de Ceuta i Melilla. L’any 1996, el primer de l’arribada al poder de José María Aznar, arrenca la construcció de la tanca de Ceuta, amb vuit quilòmetres d’extensió. Dos anys després, es construeix la de Melilla, de dotze quilòmetres.

L’octubre de 2005, amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant de l’executiu, s’aprova –a manera d’emergència– l’adopció de mesures per millorar la seguretat dels perímetres fronterers de Ceuta i Melilla, amb una inversió de més de 28 milions d’euros rubricada pel Consell de Ministres. Aquesta modificació de les tanques incorpora per primera vegada les perilloses concertines d’acer inoxidable. A més, s’hi sumen noves tecnologies d’ús militar, com les reixes o el cablejat amb sensors microfònics i les càmeres d’infrarojos per a la detecció de persones.

Des dels inicis de la gestió de les polítiques en matèria migratòria, tant el Partit Popular com el PSOE han decretat mesures que dificulten, prohibeixen i impossibiliten els trajectes migratoris que no compleixen la normativa. Des de la signatura del govern de coalició amb Unides Podem, no només no s’han pogut constatar millores, flexibilitzacions o mesures de més respecte cap a les persones, sinó que la política migratòria ha seguit en la mateixa línia restrictiva i amb l’increment de la mortalitat en alguns casos.

Les concertines de Ceuta i Melilla s’han traslladat uns metres més enllà, amb la mateixa funció però en territori marroquí

En aquest sentit, el text de l’anomenat “acord de coalició progressista” signat per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias esdevenia ambigu i parlava del compromís amb promoure una política de la immigració “justa i solidària” que “respectés els drets humans”. Alhora, mencionava la necessitat d’una política europea d’immigració amb vies legals i segures, la implementació del Pacte Mundial per a les Migracions i el Pacte Mundial sobre els Refugiats, així com un suport al desenvolupament sostenible dels països d’origen i el trànsit per facilitar una immigració legal i segura. A la pràctica, paper mullat.

Tant és així que aquest 2020 l’Estat espanyol s’ha coronat com el país amb un dels murs més alts del món, per davant fins i tot del mur de Donald Trump entre els Estats Units i Mèxic, que arriba a una alçada de 9 metres. A principis d’any, el ministre espanyol de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, presentava el nou projecte de remodelació de les tanques amb el Marroc. Amb 32 milions d’euros de pressupost, els murs i les reixes de Ceuta i Melilla incrementaran la seva alçada en un 30% i arribaran als 10 metres. La decisió respon a la promesa de retirar les concertines –una exigència unànime de les organitzacions humanitàries–, que cada any provocaven greus ferides i mutilacions a les persones que intentaven saltar les tanques. Però els fets demostren que només es tracta d’una operació de màrqueting. Les filferrades, tan perilloses com fulles d’afaitar, ja s’han traslladat uns metres més enllà, al capdamunt de les tanques sota control del govern marroquí.

A més, la nova política PSOE-Podem es va estrenar amb l’anomenat comandament únic sota batuta de la Guàrdia Civil, que ha blindat la frontera sud entre Gibraltar i l’extrem sud del País Valencià i que com a efecte col·lateral ha reobert la ruta de les Canàries. Pablo Iglesias ha guardat un silenci sepulcral, posant el focus en la recent aprovació de pressupostos i assumint, alhora, que durant el seu comandat l’Estat espanyol ja és la ruta més mortífera per entrar a Europa. A més, aquest 2020, les autoritats espanyoles han estat denunciades per la pràctica de separar infants de les seves mares, sobretot en la ruta canària, i alhora s’ha desplegat el primer campament militar per a persones migrants en territori espanyol, en una comparativa constant amb el que va passar a Grècia ara fa cinc anys. Coincideix, irònicament, que les desastroses polítiques al país hel·lè durant la mal anomenada crisi dels refugiats van ser implementades, també, per un executiu d’esquerres, el d’Alexis Tsipras.

El CIE de Barcelona no s’ha clausurat tot i les promeses, ans al contrari, s’ha ampliat amb un mòdul per a dones

En el mateix àmbit de les polítiques migratòries però lluny dels punts fronterers, l’executiu Sánchez-Iglesias segueix autoritzant els check points policials per caçar persones sense regularitzar i traslladar-les als centres d’internament d’estrangers –el CIE de Barcelona no només no ha tancat les portes, sinó que s’ha ampliat amb un mòdul per a dones. I per si no fora prou, s’ha consolidat la legislació prohibitiva pel que fa a l’obtenció de la residència, amb permís de treball o sense. Enguany, a més, les mesures s’han endurit, concretament per als joves que migren sols.

El passat mes de juliol, un canvi d’interpretació de la llei d’estrangeria, a conseqüència de l’aplicació de la jurisprudència del Tribunal Suprem, va provocar un enduriment dels criteris exigits als adolescents migrants sense referents familiars per renovar els permisos de residència. En conseqüència, els joves hauran d’acreditar mitjans de vida propis per renovar el permís de residència no lucrativa, és a dir, sense permís per treballar, amb un mínim del 100% de l’indicador públic de renda d’efectes múltiples (IPREM) per a les primeres renovacions i del 400% de l’IPREM per a les segones renovacions. Això significa que, d’entrada, s’exigeix a joves que no tenen permís de treball uns ingressos de 537 euros al mes i per fer la segona renovació els ingressos han d’arribar als 2.151 euros, una xifra inabastable per a la majoria de la població que més que duplica el salari mínim interprofessional. A més, el canvi reinterpretatiu prohibeix que els ingressos puguin procedir de prestacions públiques o ajuts socials.

Article publicat al número 513 publicación número 513 de la Directa

Articles relacionats