A l’Uruguai les cooperatives d’habitatge tenen una llarga trajectòria d’arrel obrera i avui és una política pública d’èxit amb 50 anys d’història. Les primeres cooperatives van ser impulsades a la fi dels anys 60 pels sindicats en un context convuls marcat per una gran politització i la brutal repressió que donaria lloc a la dictadura. Molt aviat es van organitzar entorn de la Federació Uruguaiana de Cooperatives d’Habitatge per l’Ajuda Mútua (FUCVAM), que actualment agrupa unes 730 cooperatives i representa a més de 35.000 famílies. Durant mig segle, la FUCVAM ha treballat perquè el model d’habitatge cooperatiu sigui accessible per als sectors populars i per a promoure la participació activa de les cooperativistes en la construcció dels seus habitatges a través de l’autogestió directa.
La seva vicepresidenta, Isabel Zerboni, va visitar recentment Barcelona per a participar en el Festival Internacional d’Habitatge Social. Durant una visita a l’habitatge cooperatiu Cirerers, al barri de Roquetes (Barcelona), la Directa va conversar amb ella sobre l’experiència uruguaiana. Zerboni va néixer i es va criar en una cooperativa. Avui viu a El Hormiguero, l’habitatge cooperatiu que va construir juntament amb altres filles i fills de cooperativistes, perquè en el moment d’independitzar-se van veure que només d’aquesta manera podien accedir a un habitatge digne.
Quin paper han representat les cooperatives en la lluita pel dret de l’habitatge dels sectors populars de l’Uruguai?
La FUCVAM des dels seus inicis ha jugat un paper molt important en la lluita pel compliment de la Llei d’Habitatge Uruguaiana del 68. Es tracta d’una llei que garanteix l’habitatge com un dret humà, però a més inclou la possibilitat de la propietat col·lectiva. En aquest marc es genera el model de cooperatives d’ajuda mútua i d’autogestió. La lluita del moviment cooperatiu ha estat una mobilització constant pel dret a terrenys i pel dret a accedir al finançament per construir habitatge popular. La Llei d’Habitatge de l’Uruguai del 68 és bona, però cal batallar molt perquè es compleixi. Que el cooperativisme hagi perdurat al llarg del temps és precisament resultat de la lluita social.
L’ajuda mútua i l’autogestió són els dos pilars del model de cooperatives d’habitatge a l’Uruguai. En la pràctica, com es concreten?
“Treballem com a peones i peons de la construcció i fem un mínim 21 hores de treball setmanal. Per exemple, les ceràmiques de la meva casa les vaig posar jo”
L’autogestió està vinculada amb la manera d’organitzar-nos, funcionem de manera horitzontal i assembleària. A més, contractem externament l’assessorament tècnic, amb el qual treballem el projecte constructiu per a després presentar-lo davant el Ministeri de l’Habitatge i batallar pel finançament. Tots aquests passos els anem autogestionant i les decisions són sempre col·lectives. L’ajuda mútua són les hores que posem de treball en l’obra. És a dir, treballem com a peones i peons de la construcció i fem un mínim 21 hores de treball setmanal. Per exemple, les ceràmiques de la meva casa les vaig posar jo. Tots els dies des de les 8 del matí fins a les 12 del migdia feia la tasca que el capatàs o mestre d’obra m’assignava. Al principi vaig treballar en la fusteria fent costat als fusters i després vaig passar a l’obra de paleta, on els paletes em van ensenyar a enganxar ceràmica. Hi havia altres companyes que aixecaven paret, que van començar com a peones, sostenint les galledes i van acabar a dalt de les bastides, aixecant les parets de maó.
Gràcies a l’ajuda mútua, llavors, un habitatge construït per una cooperativa surt més econòmic que un habitatge construït per l’Estat.
L’ajuda mútua significa un estalvi del 15% del valor de l’habitatge cooperatiu. Hi ha cooperatives que han arribat a fer 40 hores de treball setmanal per nucli familiar. Però des de l’Estat també s’han adonat que les cooperatives d’ajuda mútua a l’Uruguai som promotores d’organització i a més d’aixecar edificis, aixequem a la gent. D’altra banda, la participació en la cooperativa és formació. Hi ha companys, per exemple, que aprenen a fer guix durant l’obra i ara treballen en la construcció. En alguns casos, per a gent que no tenia treball ha implicat una sortida laboral de qualitat.
Aleshores les cooperatives construeixen cases, però no només.
Aprenem molt en el transcurs de l’obra. No només construeixes casa teva, també construeixes comunitat, barri, llaços afectius amb persones que no coneixies, i acabes compartint amb elles més que amb la teva pròpia família. Per què? Perquè prens decisions conjuntament sobre com serà la teva casa, però també sobre com serà la casa de l’altra gent i els espais col·lectius. L’habitatge cooperatiu és molt més que un habitatge, és una porció de ciutat que habites i en el procés aprenem coses que ens milloren com a éssers humans. I després pots compartir el que has après. La meva cooperativa ha estat treballant amb la cooperativa que tenim davant, traslladant tota l’experiència viscuda.
Quin és el paper de l’Estat en aquest procés?
“L’habitatge cooperatiu a l’Uruguai és una política pública d’èxit que té més de 50 anys. L’Estat estableix una reglamentació que regula tota la vida de la cooperativa”
L’habitatge cooperatiu a l’Uruguai és una política pública d’èxit que té més de 50 anys. L’Estat estableix una reglamentació que regula tota la vida de la cooperativa. El procés és el següent: primer poses en marxa la cooperativa i després la inscrius al Ministeri d’Habitatge; a continuació contractes un institut d’assessorament tècnic que estigui avalat pel Ministeri i que t’ajudarà a elaborar el projecte arquitectònic. Quan el Ministeri t’aprova el projecte, passes a una segona etapa d’espera pel finançament. Entre els recursos que s’atorguen, s’inclou el pagament de la terra, de l’institut d’assessorament tècnic, dels materials de construcció i dels salaris de les persones contractades per a l’obra. Es tracta, en realitat, d’un préstec que cobreix el 75% del cost total i que s’ha de retornar en 25 anys. Però tot això també depèn del Govern que hi hagi, si prioritza o no aquesta política. L’arribada del Front Ampli, per exemple, va ser un avanç, però després es va parar la cosa. Hem arribat a tenir 80 obres en marxa al mateix temps; ara només en tenim 14, i són més petites.
La Federació compta amb una comissió de gènere. Com sorgeix i en quins temes està treballant?
El 2015 un grup de companyes plantegem la importància de treballar el gènere, rebem formació de l’àmbit universitari i des del 2016 es posa en marxa l’àrea de gènere amb companyes de diferents cooperatives. Vam resoldre treballar sobre tres eixos: el primer és la violència de gènere en les cooperatives; el segon és la participació en els espais de decisió del moviment perquè, malgrat ser un moviment fortament feminitzat en la seva base, en aquests espais sobretot hi ha homes; i, finalment, el tercer eix és sobre les lògiques fortament masclistes que es donen en aquests espais. A la pràctica, el tema de la violència masclista ens va ocupar gran part del temps. Hi havia temporades que ens arribaven dos casos setmanals, així que vam estar molt ocupades generant eines per a protegir el dret a l’habitatge de les companyes, perquè el cost de la situació de violència no fos quedar-se al carrer. Vam portar el debat a les cooperatives i va haver-hi una gran feina de sensibilització. Quan el problema té nom i cognom és molt difícil prendre una decisió, sobretot quan es tracta d’un company que potser és un gran cooperativista, moltes vegades són encantadors des de fora. A més de tenir una psicòloga que ens dona suport i fa les derivacions i orientacions necessàries, tenim un protocol d’actuació, que està en procés d’actualització, amb el que hem anat aprenent. Actualment, estem treballant dos temes més: la cotitularitat i com avançar cap a un urbanisme feminista.
Què aporta la perspectiva feminista als projectes d’habitatge cooperatiu?
Estem començant a pensar que el projecte cooperatiu és més que l’habitatge, per la importància que té en el desenvolupament de la vida quotidiana i per a la sostenibilitat de les famílies. Hem començat pel marc teòric i estem pensant la interrelació de tres nivells que tenen a veure amb el cos, la casa i la ciutat. Vam fer una mena de projecte pilot amb la universitat en el qual es va treballar amb quatre cooperatives, just durant la pandèmia, així que hi havia una convivència molt intensa. Es va observar on es donaven les cures dels nens, de les persones grans i també de les malaltes dins de la cooperativa. També vam observar com s’estaven utilitzant els espais comuns per pensar quines coses s’havien tingut en compte i quines altres no, o com organitzar els espais de manera diferent per sentir-los més com a propis.
Ha anat guanyant importància pensar col·lectivament els espais comuns i no centrar-se tant en el privatiu?
“Hi havia temporades que ens arribaven dos casos setmanals de violència masclista, així que vam estar molt ocupades generant eines perquè el cost de la situació de violència no fos quedar-se al carrer”
Aquesta és la idea: prioritzar espais comuns i no sols l’espai individual de l’habitatge. El que va passar és que les reglamentacions han retallat metres d’espais col·lectius i això és un problema. Abans sobrava espai comú: hi havia espai per a una pista esportiva, per a l’hort i altres serveis. Fins i tot va haver-hi cooperatives que van construir una escola en l’edifici i la van donar a l’Estat, que va aportar les mestres i el personal. Això va ser a la perifèria de Montevideo, on no hi havia res, ni transport, ni serveis, ni salut, ni educació. Llavors van dir: el que no faci l’Estat, ho fem nosaltres. La idea ara és batallar per més espai comú, perquè això també és batallar per una millor qualitat dels habitatges.
Què estava passant a l’Uruguai l’any 68 perquè s’aprovés una Llei d’Habitatge que va donar un impuls a l’habitatge cooperatiu que encara continua?
Sí, crida molt l’atenció que s’aprovés una llei com aquesta en aquell moment, just abans de la dictadura, quan ja hi havia un context de forta repressió dels sindicats i grups polítics. Encara no s’havien dissolt les cambres i es va colar com una iniciativa per generar moviment econòmic a través de les empreses i la construcció. Ningú no es va animar a alçar la veu per oposar-s’hi. A més, hi havia molta repressió perquè també hi havia molta organització i formació política, sindicats molt forts, mobilitzacions, la presència del moviment estudiantil o de les organitzacions guerrilleres. Aquest moment d’ebullició tenia a veure amb les necessitats que estava passant la gent, que no tenia ni per menjar, i aleshores sortia a lluitar al carrer i a organitzar-se, a ocupar la fàbrica o el centre estudiantil. En un context de confrontació i lluita s’aprova la Llei d’Habitatge com una escletxa per on rebaixar les tensions.
I aquí va ser fonamental el paper dels sindicats.
En un moment de forta politització, d’impuls de la propietat col·lectiva, el moviment sindical fa un pas endavant i posa en marxa les primeres cooperatives. Al principi eren cooperatives enormes entorn els gremis tèxtils, gràfics i bancaris. En les cooperatives tèxtils hi havia titulars dones, perquè eren les afiliades a aquesta branca del sindicat o també perquè les companyes tenien les parelles a la presó, generalment com a presos polítics. Les cooperatives a l’Uruguai neixen amb tota la formació política i la batalla pels drets de les persones treballadores del sindicalisme dels anys 80. De les primeres 14 cooperatives, que són de més de 100 persones, neix la federació. A FUCVAM avui som més de 700 cooperatives afiliades, 550 ja construïdes i la resta en procés de construcció o formació, moltes barallant pel terreny. Una altra batalla que estem lliurant ara és per terrenys més cèntrics. Fa poc vam tenir una important victòria: un munt de cooperatives van accedir a sòl del centre de Montevideo i ho vam celebrar amb una gran festa.
