Aquell 28 de juny de 1940, l’editor i promotor d’espectacles Vicent Miguel Carceller, el dibuixant Carlos Gómez Carrera, el periodista i líder del socialisme valencià Isidro Escandell Úbeda i un nombre indeterminat més de persones, foren despertades de les cel·les de la presó de San Miquel dels Reis, lloc emblemàtic avui convertit en seu de la Biblioteca Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Foren portats a un camió militar, vigilats per uns soldats que no podien imaginar la dimensió intel·lectual d’aquells homes, van ser conduïts fins al cementiri de Paterna on els esperava l’escamot d’afusellament. Poc després deixaven d’existir.
Vicent Miguel Carceller (1890-1940) va morir afusellat. La seva obra, la seva immensa llista de llibres, fulletons i retalls de diaris, sotmesa a l’extermini del foc. I la seua colossal aportació a la cultura popular valenciana esborrada de la memòria de les futures generacions. A qui subscriu aquest text li va costar 25 anys reunir el material suficient per poder aproximar-se a la biografia del personatge. I en aquest treball biogràfic, almenys tres qüestions són fonamentals.
La primera és la seua aportació a la recuperació i foment de la cultura popular valenciana, defensant la parla del carrer com a forma bàsica per redactar els seus diaris enfront del valencià floral, arcaïtzant i elitista que representava Teodor Llorente. Aquesta defensa de les classes populars l’uneix a Vicent Blasco Ibáñez i al republicanisme, promovent una cultura transgressora que es rebel·là contra les normes d’educació i moral que dictava l’Església. El seu lema “A baix la múrria, visca l’alegria” és tota una declaració de fe a la vida, un plantejament hedonista de la vida alegre i festiva de la gent comuna. I una reivindicació del sexe com a dret a gaudir de l’existència.
El seu lema “A baix la múrria, visca l’alegria” és tota una declaració de fe a la vida, un plantejament hedonista de la vida alegre i festiva de la gent comuna, i una reivindicació del sexe com a dret a gaudir de l’existència
La seua segona gran aportació és haver publicat el nombre més gran d’obres i diaris en valencià de tot el segle XX. Ho va fer a través de la seua editorial, que a mitjans dels anys vint ja sostenia cinquanta famílies entre impressors, redactors, gravadors, dibuixants, personal administratiu i d’altres. Des d’aquesta va editar el seu periòdic cabdal, La Traca, un setmanari satíric que es va convertir en un dels símbols de la Segona República, que va arribar a assolir una tirada mitjana superior als 300.000 exemplars entre 1931 i 1933. No va ser la seva única publicació humorística. El 1924, després d’una suspensió per part de la dictadura de Primo de Rivera de La Traca, Carceller trau L’Ombra , activa fins a 1926, sent substituïda a partir d’abril d’aquell any per La Chala, que tindrà una tirada superior als 15.000 exemplars de mitjana, que es va doblar l’any 1930, gràcies a la qualitat i procacitat dels seus dibuixos.
Va ser autor també de més d’una desena d’obres de teatre còmic, com Coixo i Cheperut, que va arribar a ser estrenada el maig de 1917 al Teatre Novedades de València. El seu amor pel teatre i la literatura el va portar a convertir-se en un dels grans promotors de joves talents, primer amb la creació, el 1914, del setmanari El Conte del Dumenche –que va sortir ininterrompudament fins al 1921 i que només el primer any va ser capaç de publicar més de cent obres– i després, el maig de 1921, amb Nostre Teatro, una altra publicació setmanal amb el mateix objectiu de donar a conèixer els escriptors en valencià. Tant l’una com l’altra s’oferia en format col·leccionable i enquadernable. El 1933 es va fer empresari teatral, construint el Teatre Serrano i el Nostre Teatre, tots dos al centre de la ciutat de València, a més d’impulsar un dels primers cinemes de la ciutat, el Metropol. Allí es representarien obres exclusivament en valencià, seguint l’estil còmic i eròtic dels sainets, i fins i tot musicals, com la sarsuela Pepico Valencia, que va ser rebuda amb un gran èxit.
En tercer lloc, Carceller va ser un destacat promotor cultural que sempre va saber satisfer una demanda que creixia a mesura que avançava la nova societat de masses. Ho va fer com a creador i editor d’un nombre elevat de publicacions que van gaudir d’una àmplia acceptació, convertint en industrial i massiu el que abans havia estat popular i festiu. Les seves revistes van ser pioneres en estratègies sensacionalistes, amb grans titulars, predomini de la imatge, ús del color o apel·lacions directes a les lectores per promocionar identificacions, adreçades sempre a un mateix públic: el poble.
Les seues experiències editorials i les seves noves formes de fer front al repte de la competència el convertiran en un clar precedent de totes les claus que mouen la comunicació audiovisual actual, la més clarament vinculada a l’espectacle de masses
Va posar en marxa variades i originals fórmules, com ara regals als subscriptors en forma d’entrades per a espectacles o de vals descompte per a les compres als comerços de la ciutat; concursos per provocar la participació popular, com el titulat “Què li faria vostè. a la sogra”, que va donar com a resultat més de 150 respostes publicitades i comentades cada setmana; va organitzar festes públiques, desfilades, celebracions, competicions, homenatges i concursos… Fins i tot va declarar la guerra a Alemanya a partir del 1914. Tot un exemple del “jo provoco la notícia” de William Randolph Heart.
En definitiva, les seves experiències editorials i les seves noves formes de fer front al repte de la competència el convertiran en un clar precedent de totes les claus comunicatives que mouen la comunicació audiovisual actual, la més clarament vinculada a l’espectacle de masses. És a dir, la provocació, la confusió entre ficció i realitat, l’humor, els concursos i tots els elements que identifiquen la televisió actual, resulta que ja eren presents, d’una manera o una altra, a l’obra de Carceller.
Erotisme, bous i una església laica
El resultat de tota aquesta capacitat creativa serà l’èxit econòmic amb publicacions que van assolir una gran ressonància. Entre 1914 i 1934 va editar els diaris i revistes eròtiques tant transgressores com denunciades. El Xoriço Japonès, en els quatre números que es van publicar a partir del 10 de març de 1915, va aconseguir una demanda superior als 60.000 exemplars, però també tres denúncies i la suspensió definitiva abans de veure la llum el seu cinquè número. A partir del 1931, una altra publicació eròtica, El Piropo, serà líder en el seu segment, complementada amb altres revistes com Rojo y Verde, Fi-Fi o Bésame. Entre 1921 i 1936 va publicar El Fallero, una revista anual dedicada a la festa valenciana amb dibuixos i col·laboracions de gran qualitat, que va aconseguir una tirada mitjana de 100.000 exemplars. Entre el 1914 i el 1919 també va organitzar espectacles taurins, a mig camí entre la corrida de vaquilles i l’òpera bufa, amb enormes èxits de públic. De la seva mà neix el gènere del toreig bufo, amb estrelles internacionals equiparables als primers espases. A partir del 1922 va posar en marxa l’edició d’El Clarín, una revista sobre tauromàquia que va liderar el mercat espanyol fins al 1935, amb una tirada mitjana de 22.000 exemplars demandada a l’Estat espanyol, el sud del francès i Mèxic. Com solia repetir a la capçalera d’aquest setmanari, tothom que volia ser algú al món del toreig havia de passar per les pàgines d’El Clarín, pagant, naturalment. De fet, aquesta va ser una de les publicacions que més ingressos li va reportar, i li va permetre, no només posar en marxa altres publicacions, sinó convertir-se en promotor immobiliari i teatral.
Visionari dels negocis, va promoure igualment una urbanització de cases unifamiliars als afores de la ciutat de València, en un dels llocs residencials més coneguts actualment, però que llavors només tenia un baixador i un pou d’aigua. I per promocionar la venda de les 22 cases que va construir, a més de la publicitat, va aixecar una església laica, amb els monuments populars de més arrelament a la vida dels valencians, perquè servís de lloc de pelegrinatge.
Amb la guerra, Carceller va convertir el seu setmanari ‘La Traca’ en un dels mitjans de propaganda més eficaços contra el feixisme, ridiculitzant els generals colpistes i, de forma, especial, el mateix Franco
Promotor incansable de la literatura i el teatre en valencià, va arribar a posseir dos sales teatrals i un cinema al centre de la ciutat de València. El 1933, L’Almanac de València, un anuari que es publicava en aquesta mateixa ciutat, va publicar un reportatge sobre Carceller amb l’expressiu titular de “El periodista que es va fer milionari explotant el seu enginy”. Tot just li quedaven sis anys per perdre-ho tot. Després de ser afusellat, la meitat del seu patrimoni fou confiscat.
Amb la guerra, Carceller va convertir el seu setmanari La Traca en un dels mitjans de propaganda més eficaços contra el feixisme, ridiculitzant els generals colpistes i, de forma, especial, el mateix Franco. En acabar la guerra, es va refugiar al seu domicili valencià, confiat que la seua pena, per no tenir tacades les mans de sang, no passaria de la presó. Però no va ser així. El 16 de juny de 1939, Carceller va ser detingut i empresonat. La seva editorial confiscada i les restes de les seves publicacions cremades. Després de gairebé un any de reclusió, interrogatoris i adjurar del seu passat militant en el periodisme satíric, Carceller va ser condemnat a mort “com a autor d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió militar”. D’aquesta manera, va morir l’home, va morir l’obra i també el personatge… almenys fins avui.
