El dilluns al matí ens vam despertar amb la trista notícia que el filòsof Enrique Dussel havia mort, als vuitanta-vuit anys, a Ciutat de Mèxic, on vivia després d’haver-se exiliat d’Argentina durant la dictadura militar. Dussel, entre moltes altres coses, va ser un dels iniciadors de la teologia de l’alliberament i impulsor de la perspectiva descolonial. En la seva extensa trajectòria acadèmica, va mantenir un ferm compromís amb les lluites d’alliberament dels pobles oprimits.
En un context en què la paraula i el pensament continuen monopolitzats per homes cis blancs europeus i estatunidencs, llegir Dussel és una experiència a la qual estem poc acostumades. És poc freqüent llegir autores que reflexionen a partir d’experiències que són comunes, que comparteixen mons de sentit, com diria María Lugones, i que aprofundeixen en temes que ens preocupen. Això és important per a les que vivim el robatori de la història, de la memòria, del temps, dels significats. És una possibilitat de reparació, d’entendre la realitat i anomenar-la des d’una altra perspectiva.
L’obra de Dussel ens ajuda a comprendre el món en què vivim, especialment en aquests moments tan cruels, on assistim a l’intent d’extermini del poble palestí per part d’Israel. La seva àmplia producció teòrica explica amb gran lucidesa la profunditat de la trama colonial i els seus efectes en l’actualitat per als pobles colonitzats. També apunta a la complicitat del pensament eurocentrat a l’hora de reproduir aquest paradigma i refuta amb detall les premisses del pensament modern colonial.
La seva àmplia producció teòrica explica amb gran lucidesa la profunditat de la trama colonial i els seus efectes en l’actualitat per als pobles colonitzats
En el seu llarg recorregut teòric, adverteix que la conquesta i colonització del que es va dir Amèrica van produir un canvi en el patró de poder mundial i van iniciar una nova etapa històrica: la modernitat. Enfront de la idea dominant que aquesta etapa de la història suposa un despertar del pensament racional, després de l’endormiscament de l’edat mitjana, Dussel explica que té una cara oculta, irracional, que és constitutivament violenta. És per això que els processos modernitzadors han requerit, i continuen requerint, l’exercici de la violència inaudita i irracional, però justificada per la sortida de l’“endarreriment” dels pobles sotmesos.
En la seva crítica al “mite de la modernitat”, Dussel assenyala que la cultura europea s’autodefineix com una civilització superior a altres cultures, més desenvolupada. Això l’obliga, com a exigència moral, a desenvolupar els més primitius, els bàrbars. El camí per al desenvolupament serà el ja recorregut per Europa, és unilineal. Però quan els bàrbars s’oposen o es resisteixen al procés de dominació, la praxi moderna pot exercir la violència per destruir els obstacles que es presentin.
Si bé això produeix víctimes, per al colonitzador, el bàrbar és qui té la culpa per oposar-se al sacrifici salvador, per no haver acceptat sortir de la barbàrie de manera voluntària, racional. Així, la modernitat no només es presenta com a “innocent” de la violència exercida, sinó també com a “salvadora”. La sortida de la barbàrie produeix patiment i sacrificis, però és pel bé propi dels pobles endarrerits, immadurs, salvatges.
Són els qui resisteixen, els responsables del seu propi extermini. I els qui colonitzen, que s’autodefineixen com a humanistes i garants de la pau, els innocents, perquè es defensen de la barbàrie
Si analitzem els atacs que enfronta el poble palestí des de la perspectiva que proposa Dussel, podem advertir que reprodueixen la praxi moderna colonial. En els relats dominants, és el poble palestí el responsable de la violència exercida en el seu territori per oposar-se i per resistir al projecte de dominació liderat per Israel, sota la complicitat de les democràcies occidentals. Són els qui resisteixen, els responsables del seu propi extermini. I els qui colonitzen, que s’autodefineixen com a humanistes i garants de la pau, els innocents, perquè es defensen de la barbàrie.
El llegat de Dussel ens brinda perspectives per trobar respostes a aquest tenebrós present, però sobretot ens convida a transformar-lo, a passar a l’acció, a iniciar processos descolonitzadors i revelar la violència intrínseca de la praxi moderna colonial enfront dels relats que la normalitzen. El mestre se’n va anar i ens sentim una mica més soles. Però ens queda la seva obra. Les que en vam aprendre el recordarem per la seva rigorositat, la seva generositat i, sobretot, per una capacitat que tenen només algunes persones: saber transmetre les ganes aprendre.
