El passat cap de setmana van presentar-se els resultats de les residències artístiques que s’han fet al Centre Cultural Les Cigarreres, a Alacant. Sobretot tenia ganes de veure l’obra de Sally Maclachlan i Eva Joy, dues xiques angleses que han passat aquests mesos a la ciutat i han establert un vincle amb l’Ateneu Popular Pla-Carolines, on van trobar suport i contactes per a la seua investigació.
El seu treball, Shell talk, gira al voltant d’un mol·lusc endèmic del Mediterrani, la nacra, que viu alçat en vertical en les praderes de posidònia i està en perill d’extinció a causa de la contaminació i a la sobrecàrrega de vaixells d’oci i pesca. Les nacres que les artistes han reproduït amb algeps en dimensió real (de vora un metre d’alt) parlen amb les veus de pescadors, persones arribades en pastera des d’Àfrica, investigadores de la mar, activistes contra els macrodepòsits del port o turistes de sol i platja. Per a sentir-les, has d’apropar-te i estar en silenci.
Per al filòsof Baptiste Morizot, dins la crisi ecològica i civilitzatòria que patim subjau una crisi més subtil de la qual no es parla: una crisi de la sensibilitat. “Quantes vegades no hem vist res d’allò viu que s’ordia en un lloc? Probablement, cada dia”, exposa, perquè ens han ensenyat que “allí no hi ha res a veure”. Som hereves d’una concepció del món antroponarcisista que ha degradat a l’animal, que ha fet de l’entorn un decorat. Per a ell, la crisi de la sensibilitat de la societat moderna culmina en “l’empobriment de les relacions que podem sentir, percebre, comprendre i teixir amb els éssers vius no humans”. I, aquestes relacions, sense caure en idealitzar-les, ben bé podrien ser emancipadores i polítiques i ajudar-nos a inventar i crear eixes altres vides que necessitem. Eixe altre món que costa tant d’imaginar des de la nostra obnubilació.
Per al filòsof Baptiste Morizot, dins la crisi ecològica i civilitzatòria que patim subjau una crisi més subtil de la qual no es parla: una crisi de la sensibilitat
En el seu llibre, Maneras de estar vivo (Errata naturae, 2021, traduït per Silvia Moreno Parrado), Morizot explora com trencar la nostra “soledat còsmica”, com reconstruir vies de sensibilitat i desplaçar “els llindars que determinen allò que mereix atenció” per a reinventar els vincles amb els éssers vius i amb l’entorn. I no ho fa només amb belles retòriques, ho fa recorrent els Alps per a entendre el comportament de les manades de llops; ho fa no com a humà observant la naturalesa, sinó com a ésser viu entre altres éssers vius. D’aquesta forma, accedeix al territori de l’animal captant l’estranyesa d’eixa altra manera d’estar viu i tracta de traduir el que és intraduïble.
Les limitacions del pensament dualista modern estan molt presents en el llibre. “Els dualismes pretenen sempre cartografiar la totalitat dels possibles, quan mai són més que l’anvers i el revers d’una mateixa moneda, i tot el seu exterior roman ocult, proscrit del pensament”. Pensar fora d’aquesta oposició, per exemple entre naturalesa i cultura, progrés i col·lapse o racionalitat occidental i animisme, és clau també per a no caure en desplaçar l’animalitat de “bestialitat inferior” a “puresa superior” o passar d’un comportament extractivista a una sacralització de la natura. Hem d’obrir escletxes i entrar en un món no estructurat sota aquestes lògiques, un espai per explorar.
Morizot ens proposa convertir-nos en diplomàtics de les interdependències, treballar al servei de la relació, dels “entramats que possibiliten formes de vida més pròsperes”. Saber, també, que no totes les relacions multiespècie són interdependències. Per exemple, l’aliança entre una empresa i la soja transgènica no ho és, perquè, d’una banda, s’ha establert fora del sòl, deslocalitzada i deslligada de la història d’una comunitat biòtica concreta i, d’altra, perquè debilita el teixit viu del lloc on s’imposa. Tot el contrari que l’agroecologia.
Morizot ens proposa convertir-nos en diplomàtics de les interdependències, treballar al servei de la relació, dels “entramats que possibiliten formes de vida més pròsperes”
Aquest llibre no he volgut que s’acabe i l’he fet durar deliberadament. He cuidat com mai quan i on llegir-ho i he gaudit de compartir les seues reflexions amb la gent del meu voltant, de lligar-les amb altres, de dubtar i fer-me preguntes i fins i tot (o especialment) de deixar que ressonara l’efecte de la lectura en el silenci. M’ha transmès més esperança que moltes de les nostres lluites habituals, que pense que necessiten aire fresc, una nova inspiració que potser serà aquesta.
Pense que Sally i Joy, amb el seu treball, han establert un diàleg interespècie, conscients de les seues limitacions, però que restitueix la importància de tots els éssers vius i la seua vinculació, la seua vulnerabilitat mútua. La nacra, a banda d’una mena de clòtxina gegant, és alhora un ecosistema on conviuen multitud d’organismes diferents, amb un espectre infinit de relacions entre elles. Com diuen les autores del projecte “un exemple perfecte de cohabitació i una al·legoria de la nostra codependència humana amb la mar”.
No es tracta de saber qui som, sinó de quins estem fetes.
