La pantalla del monitor va encendre’s. El cibercafè feia olor de tancat. Ara només calia esperar uns quants minuts perquè tot funcionés correctament. Cada clic obria una finestra, un descobriment de quelcom llunyà. Després d’accedir a internet amb el navegador Opera, una nova web anomenada YouTube li va recomanar un vídeo de 42 segons. Semblava venir de Mèxic i es deia La Caida de Edgar (el original). Amb emoció, va decidir entrar-hi. La publicació tenia un ràting de quatre estrelles i els tags “río”, “caer”, “niño”, “pinche” i “pendejo” definien perfectament el contingut d’aquella hilarant peça audiovisual. Als comentaris, skorpiondrummer havia escrit vuit hores abans: “el mejor vídeo del año XD”. Després de riure una bona estona, va fer un like al comentari
i va continuar navegant per la xarxa mentre feia glops al seu cafè.
Malgrat alguna llicència creativa, aquesta és una escena que podria haver succeït perfectament al voltant de 2006 o 2007, època aproximada en què les xarxes socials van començar a expandir-se i arribar a amplis sectors de la població global. Aleshores, encara no estava clar per què podien servir o quin seria el nivell d’implantació que tindrien. Tampoc es coneixia el gran poder que arribarien a adquirir. Es tractava d’un període de curiositat i experimentació. Tal com explica Raquel Herrera, doctora en Comunicació i professora de Màrqueting Digital de la UPF, durant la gènesi de les xarxes socials “no només hi havia ingenuïtat dels usuaris, sinó que els mateixos empresaris tampoc sabien fins on arribarien les potencialitats dels seus projectes”. Des de llavors, centenars de plataformes han nascut i mort, alhora que els seus continguts i característiques han evolucionat i s’ha constituït tota una indústria multimilionària. Però quan va començar realment aquesta història?
Usualment, s’identifica l’inici de les xarxes socials modernes l’any 1997. Va ser llavors quan un jove estatunidenc anomenat Andrew Weinrech va penjar a internet SixDegrees.com. Es tractava d’una pàgina web que imitava una llibreta de contactes i es basava en la teoria dels sis graus de separació, segons la qual, qualsevol persona del món està connectada amb qualsevol altra per mitjà d’una cadena de sis persones. Només permetia crear un perfil, afegir conegudes a una llista d’amistats i enviar missatges. També incorporava una funció de cerca per trobar persones amb interessos i contactes comuns.
Les filles de Sixdegrees
En qüestió de tres anys, i malgrat que es requeria una invitació per poder formar-ne part, s’estima que SixDegrees va aplegar aproximadament tres milions i mig d’usuàries. Una dada que, amb el temps, va veure’s acompanyada per l’aparició de multitud de plataformes que van adaptar i millorar la fórmula original. Així, entre el 2000 i el 2003 van néixer pàgines com Fotolog, Friendster, SecondLife o, sobretot, MySpace
i LinkedIn. Totes elles responien a l’objectiu comú de qualsevol xarxa social: connectar persones dins d’un entorn digital, però afegint-hi noves característiques i especialitats, com la publicació de fotografies, la difusió de música o un perfil professional per projectar-se en el mercat laboral.
Ara farà vint anys, el febrer de 2004, un desconegut Mark Zuckerberg, estudiant de Computació de la Universitat Harvard, a Massachusetts (els EUA), va emprendre la seva famosa xarxa social. El jove informàtic havia observat el poder de la interacció social en línia gràcies a l’èxit de FaceMash, el seu anterior projecte. Segons la versió de la història recreada a la pel·lícula La xarxa social (David Fincher, 2010) després que una noia el deixés plantat en una cita, va decidir superar l’afer a base d’alcohol i de la creació d’un discutible joc virtual, en el qual les usuàries visualitzaven parells de fotografies –prèviament piratejades– d’estudiants i havien de decidir quina els semblava més atractiva. En només quatre hores, la web va generar 22.000 visualitzacions de fotos. Quatre mesos després, Zuckerberg va acabar desenvolupant el que va batejar com thefacebook, el qual, en poc temps, va passar a anomenar-se simplement Facebook. El propòsit inicial era que l’estudiantat pogués intercanviar informació relacionada amb els seus interessos i experiències personals.
‘SixDegrees.com’, una agenda basada en la teoria que tenim vincles amb tothom del món per mitjà d’una cadena de sis persones, creada per Andrew Weinrech el 1997, es considera l’origen de les xarxes socials
En aquella mateixa època van aparèixer algunes de les xarxes que encara són de les utilitzades avui. Poc després, tres companys de feina de San Mateo (Califòrnia) van crear YouTube (2005), en resposta a les dificultats que experimentaven per compartir els vídeos d’una festa. El 2006 naixia Twitter, de la mà del desenvolupador de programari Jack Dorsey, que de petit havia quedat fascinat per l’eficiència comunicativa de les estacions de ràdio de taxis i ambulàncies.
Com sempre ocorre amb aquesta mena de relats, la llegenda es confon sovint amb la realitat i no es pot conèixer gaire del cert quines pretensions hi havia darrere d’aquells projectes. En tot cas, el que sí que és contrastable és que l’expansió de les xarxes socials va proporcionar un seguit de novetats comunicatives mai vistes. Mitjançant les eines de les noves plataformes, les usuàries van poder retrobar-se amb velles amistats amb qui havien perdut el contacte pels tombs de la vida, familiars separades per milers de quilòmetres van retornar a un tracte quotidià i multitud de persones van trobar nova gent amb qui compartir inquietuds, amistats i, fins i tot, amor.
Entre ‘likes’ i emoticones
Al mateix temps, van instaurar-se característiques com els likes, els comentaris, les emoticones o els hashtags, que en poc temps van constituir tot un univers de codis efectius a l’hora de comunicar-se. Les etiquetes, per exemple, aportaven la innovació de permetre unificar temes de conversa a Twitter i generar les anomenades “tendències” o “trending topics”. D’aquesta manera, es va renovar la forma en què molta gent s’informava de l’actualitat i el periodisme més tradicional va trobar una nova font per caçar notícies i temes que generaven debat. A banda, també van servir per a expressar i donar forces a reivindicacions col·lectives. Així, les noves plataformes van tenir un paper fonamental en fenòmens polítics com la Primavera Àrab, el 15M o, més recentment, el Me Too.
Les noves xarxes socials oferien possibilitats infinites i molta gent va sumar-se al carro massivament. A finals de 2006, quan Facebook ja havia deixat de ser exclusiu per a estudiants i va permetre l’accés a tota mena d’usuàries, va assolir un total de dotze milions de membres. Cinc anys després, amb l’expansió de la telefonia intel·ligent i la possibilitat d’utilitzar les xarxes en qualsevol moment i a qualsevol lloc, la plataforma de Zuckerberg ja tenia 845 milions d’inscrites. Segons el Global Digital Report de l’any 2023, aproximadament el 61 % de la població mundial –gairebé 5.000 milions de persones– fa ús de les xarxes socials, en les quals inverteixen una mitjana de dues hores i 24 minuts diaris.
Tal com comenta Raquel Herrera, “al principi, les empreses assumien que no tenien beneficis i qui es dedicava a invertir en les xarxes no obtenia un rendiment ni a curt ni a mitjà termini”. Tanmateix, a mesura que el sector anava creixent a passos agegantats, les diferents plataformes van desenvolupar un model de negoci cada vegada més perfeccionat, basat en la recaptació i l’explotació de les dades de les usuàries i la inserció de publicitat conforme la informació que aquestes proporcionaven. “Van entendre que, de la mateixa manera que som animals socials a la vida real, també podíem ser-ho en línia i que, a més, en podien treure beneficis”, explica la investigadora.
Actualment, les xarxes socials s’han convertit en un instrument imprescindible de comunicació, un espai on la gent no només s’expressa i interrelaciona, sinó que, fins i tot, exposa el seu dia a dia o la seva imatge per treure’n rendiment econòmic: és de les influencers i youtubers
Actualment, les xarxes socials s’han convertit en un instrument imprescindible de comunicació. Un espai on la gent no només s’expressa i interrelaciona, sinó que, fins i tot, exposa el seu dia a dia o la seva imatge per treure’n rendiment econòmic: va aparèixer així el fenomen de les influencers i youtubers, com una nova especialitat professional en l’àmbit de la comunicació que no es pot concebre sense les xarxes socials. D’altra banda, les xarxes han arrelat profundament a la nostra vida quotidiana, alhora que han esdevingut un instrument clau per a l’exposició publicitària i la dependència a les pantalles.
Tal com explica Gemma Garcia, responsable del programa de tractament de conductes addictives del centre SPOTT de la Diputació de Barcelona, “les xarxes socials tenen un potencial positiu molt important i, d’alguna manera, el nostre sistema actual de relacionar-nos ha canviat. Tanmateix, també té efectes i impactes negatius en la salut mental, en el sentit que s’observa, moltes vegades, un increment en trastorns d’ansietat i depressió”. En aquesta línia, la gran disponibilitat que ofereixen els telèfons mòbils ha accentuat la possibilitat de fer-ne un ús perjudicial perquè, tal com indica Garcia, “la construcció de les xarxes, la seva mateixa estructura, determina molt el potencial addictiu que tenen”.
Amb poc més de vint anys d’història, l’escena del cibercafè se’ns albira llunyana. Ara tenim internet a les nostres butxaques, acompanyant-nos en tot moment. Ja no fa falta desplaçar-nos a un local per a accedir a les xarxes socials i, en el fons, entrar-hi ja no té aquell embolcall d’aventura emocionant. De la mateixa manera, segurament no faríem like al vídeo en què un nen cau al riu i és humiliat pels seus amics. Tanmateix, si bussegem per les entranyes de les xarxes, encara hi podem trobar el famós vídeo i adonar-nos com ha passat de ràpid el temps.
