Quan salten als noticiaris les actuacions censores d’uns certs estaments institucionals, quasi sempre el debat se centra en la llibertat d’expressió. O en la pobra qualitat de la proposta artística, com justificant que malgrat ser una obra de pèssim gust, no per això mereix censurar-se. Hi ha un consens general respecte a aquesta qüestió, és per això que està en els titulars de grans i petits mitjans. Tampoc falten les benintencionades preguntes sobre la possible autocensura que patim artistes, periodistes o altres actors públics… Tot això aglutina un estat mental de complaença que allunya el que és, al meu entendre, un dels focus més amagats i importants de la qüestió en si, l’art és legítim, bo, assequible en el marc d’una societat capitalista. Perquè intentar respondre a aquestes preguntes deixa el debat en un vague terreny de lleugereses, entonades amb una certa ràbia. A ningú hauria de sorprendre que ajuntaments o altres institucions vulguen protegir-se de crítiques o missatges concrets, ara ho ha fet el PP de Fanzara (Castelló), posant en escac la possibilitat de continuar fent el festival MIAU (Museu Inacabat d’Art Urbà). Però em consta que municipis del PSOE fan el mateix amb altres obres artístiques.
I encara que he sigut utilitzat com a excusa per a acabar amb el vessant social d’aquest projecte en concret, no és menys cert que tenen les seues raons per a voler eliminar tot signe de conflictivitat veïnal (segons ells), o més aviat: eliminar tota discrepància amb la seua idea de pàtria. Potser perquè no han escoltat els versos de Toni Mejías (escrits sobre el mural de Fanzara), o la bella síntesi que fa Pablo (La Raíz), en dir: “la única patria digna es la que abarcan mis manos”. Probablement perquè la pàtria encara és territori en disputa per a ells, encara disputant la seua hegemonia i la seua bandera. No per a mi, ni per als qui creiem que no hi ha possibilitat de país, ni de pàtria ni de res sobre les cunetes dels nostres besavis. Si és que alguna vegada n’hi va haver.
Però voldria tornar arrere, a eixe focus que s’agita feblement en el fons d’aquest debat. M’agradaria parlar ací d’una censura molt més invisible, més subterrània, que afecta d’un mode més profund a la capacitat creadora de tota una societat. Em referisc a la negació d’un art obertament polititzat, militant i revolucionari, que posa en el centre les qüestions que ens poden importar com a societat per a superar aquest estat de les coses.
Potser no han escoltat els versos de Toni Mejías (escrits sobre el mural de Fanzara), o la bella síntesi que fa Pablo (La Raíz), en dir: “la única patria digna es la que abarcan mis manos”
Vull posar de manifest les xicotetes veus, les iniciatives xicotetes, molt humils, que la major part de les vegades no arriben si més no a tirar avant un projecte perquè simplement vivim en un ambient culturalment impregnat de capitalisme. Pense en editorials, performers, escultores, dibuixants, grups de teatre i de música, de dansa… tota una constel·lació de peces que són capaces de fer-nos dubtar, descobrir-nos o seduir-nos, perquè com deia Pasolini: “escandalitzar és un dret, així com ser escandalitzat és un plaer. I el que rebutja ser escandalitzat, eixe és un moralista”. I en eixa capacitat d’escandalitzar resideix el fet que la societat es despulle de les velles moralitats superficials, dels vells preceptes, perquè també la cultura hegemònica és un tigre de paper, “en aparença és molt poderós, però en realitat no és res al que témer”. Per això crec indispensable aquest ecosistema, aquestes veus insolents i punxants, que no es van plantejar mai si anaven a encaixar amb la pau social dels eminents de les nostres pàtries fallides.
Tindre aquestes veus al nostre abast hauria de ser un dret irrenunciable, una obligació moral de tota societat que se senta sana i lliure, perquè amb tots els nostres errors, els seus, els meus… anem fent avançar el pensament. No es tracta de si són obres belles o no, es tracta que siguen incòmodes, i sobretot es tracta de llegir-les com a art, un art en minúscules, un art que no és una tesi econòmica-política-social, que no és un dogma sobre el qual construir els nostres castells de naips, ni tampoc l’eina essencial per a la lluita de classes.
No parle de donar-los major o menys importància, sinó de l’important que és la seua pròpia existència. I això és el que està en dubte en aquests moments. Perquè aquestes artistes existisquen, necessitem una societat que no alce els murs. Llocs d’exhibició on aquestes dissidències polítiques no comprometen la mateixa supervivència de determinats espais (galeries, festivals, trobades…), o la integritat de les persones (que no siguen perseguides per nazis, ni hagen d’exiliar-se a Brussel·les, ni acaben en la presó…), o la dels seus afins. Perquè, i ací em disculparan, em posaré un poc soviètic, i m’agradaria donar-li la importància que requereix al fet que aquestes artistes, aquests grups, aquests militants de l’art són pel que fan, són pel seu treball, i pel seu treball es defineixen els membres de la classe treballadora. I per això, és just que tinguen la possibilitat de treballar, perquè allò que facen serà imprescindible per a generacions esdevenidores en la seua formació i en la seua resistència a la disciplina mental, a la qual el sistema ens sotmet. I parle de treballar sense cap mena d’estadi superior, de privilegi essencial, perquè la creació és democràtica i la inventiva i l’enginy és irrenunciable en totes i qualsevol persona; però el fet de conscienciar-se com un ésser humà, el sentit artístic del qual estiga vinculat a la comunitat, als problemes sistèmics que l’assolen i devoren; fa que en l’estructura econòmica-política-social en la qual vivim, això tinga un alt cost d’oportunitat.
Es produeix una censura mental, ideològica diria, la qual impedeix que moltes de les accions artístiques més radicals, més transgressores i necessàries per a un sa debat públic, queden, en el millor dels casos, reservades per a espais polititzats molt concrets
I, per tant, es produeix una censura mental, ideològica diria, la qual impedeix que moltes de les accions artístiques més radicals, més transgressores i necessàries per a un sa debat públic, queden, en el millor dels casos, reservades per a espais polititzats molt concrets, i en el pitjor: amagades en el caixó de les idees que mai degueren existir. Perquè la seua pròpia existència amenaça la possibilitat de supervivència en mercats capitalistes d’altres agents culturals. Col·laborar amb artistes que comprometen la bona salut econòmica d’un projecte és una aposta arriscada, i que no sempre ix bé. Però em negue a creure que l’autogestió haja de ser la nostra pròpia, la individual, la de cadascun atomitzat, proveït en la seua trinxera, nadant a contracorrent i invertint temps, salut, diners, amistats… a alçar la seua veu enmig del bon rotllisme benintencionat de quasi qualsevol estament cultural. El que es nega, no existeix; la mala herba que creix entre les clivelles mai serà enfiladissa, i en la negació de la seua existència està el crim capital.
Crec precisament en què l’autogestió ha de ser una tasca col·lectiva i, per tant, més oberta a la fricció. I que en eixes xarxes de col·laboració, tant artistes com gestors culturals, premsa, espais populars o institucions, tots han de mantindre una confrontació constructiva, sense por del conflicte ni a les friccions. Perquè voler suavitzar aquests conflictes és el que ens ha portat a, efectivament, una cultura blanca i apolítica (si és que existeix tal cosa) en moltíssims espais públics. O més aviat és la constatació d’una victòria moral i prolongada d’un sistema de valors contrari al possible. I si no creiem en els possibles, i ens aferrem al que ja funciona, a allò que és innocu, llavors tota capacitat transformadora de l’art queda amputada.
