La pagesia hem sortit en massa a les carreteres aquestes últimes setmanes. Les tractorades i mobilitzacions arreu d’Europa, el malestar amb l’administració, unes normatives que ens ofeguen i uns preus de misèria han propiciat la Revolta Pagesa. Estan sent unes mobilitzacions històriques, amb una participació molt àmplia i un sentiment d’unió de tot el sector amb l’objectiu de garantir-nos un present.
Les petites explotacions agrícoles i ramaderes ens enfrontem a un món que, des de la globalització, ja no és el nostre. La petita pagesia, aquella que cuidava la terra i el mas només amb les seves mans, ja no encaixa en els estàndards de producció dictats per la Unió Europea.
Els factors d’intensificació i tecnificació de la producció han suposat, davant la impossibilitat de competir, l’abandonament massiu de les terres i la necessitat d’integrar la granja o producció en l’economia d’escala per assegurar el futur de les explotacions. Parlem d’un procés de proletarització que ha acabat generant una classe que, tot i ser propietària de la terra o el tractor, no té control del seu treball, que és en mans d’una agroempresa.
Per tant, tot i la crida a la unitat del sector, la realitat és que no podrem coexistir pastores de ramats de 250 ovelles amb agroempreses que basen el seu benefici en l’acaparament i alhora, fan desaparèixer moltes formes de sobirania i autogovernança –com cooperatives agrícoles, comunals, etcètera.
Tot i la crida a la unitat del sector, la realitat és que no podrem coexistir pastores de ramats de 250 ovelles amb agroempreses que basen el seu benefici en l’acaparament i alhora, fan desaparèixer moltes formes de sobirania i autogovernança
És davant d’aquesta contradicció que cal preguntar-nos què podem fer. I penso que és moment de no deixar que les protestes d’aquests dies beneficiïn a uns pocs. Cal obrir una escletxa per replantejar el model productiu a casa nostra, adequar-lo a les necessitats i no al benefici. I també de no renunciar al model agroecològic per garantir la universalitat del dret a una alimentació sana i de qualitat.
És per això que la lluita per la resignificació del camp català ha de ser una lluita de totes. Els enemics són comuns, són les mateixes cadenes de distribució que condicionen la dieta de la classe treballadora a través de la inflació. Ens pertoca a tots i a totes defensar un model agroecològic.
Mentrestant, la petita pagesia i l’agroecologia, tenim molts reptes. Permetre encara més la flexibilització de normatives fitosanitàries, la desprotecció del sòl agrícola enfront de projectes especulatius o lucratius, sumades a tots els altres entrebancs, és acabar de tirar-nos pel pedregar. Perquè diluir-nos en aquestes demandes “de tot el sector” serà acabar de sentenciar-nos de mort. Potser ens cal trobar fórmules organitzatives que garanteixin que les demandes no beneficiïn a la classe capitalista.
Davant d’aquest repte organitzatiu necessitem fer-nos preguntes. Per molt diferents que siguin les diverses branques de la producció d’aliments, la petita pagesia tenim un programa en comú? Sabem què volem i com ho volem? Podem trobar fórmules per crear una comunitat i estructura que defensin la nostra activitat i la transició al model agroecològic? Podem crear aquestes estructures al marge de les grans corporacions? Podem esdevenir un veritable contrapoder del model agroindustrial? Si no ens organitzem ara, quan ho farem?
