L’emergència de les anomenades revoltes pageses ha agafat (altre cop) desprevinguts a analistes, politòlegs i altres menes de gurús del relat mediàtic. A marxes forçades, tertulians i columnistes, han hagut d’afanyar-se a redibuixar marcs teòrics i explicacions conceptuals encaixades amb pinces. Com no era d’estranyar, tampoc l’esquerra institucional estava especialment preparada per capitalitzar res ni canalitzar cap malestar vingut de les ruralies. El camp tornava a ser aquell sector incomprès i ignorat, cap novetat. Però, en efecte, els podem compadir una part del delicte: és difícil situar el moviment i la particularitat pagesa des d’una òptica que no li és pròpia.
Mentre les protestes a l’Estat espanyol eren capitalitzades per PP, VOX i altres unions patronals del sector, a Catalunya es definia Revolta Pagesa com a òrgan de representació col·lectiva. Antonio Pareja, coordinador territorial del col·lectiu, sortia en defensa de l’Agenda 2030 a TV3; a les marxes a Barcelona es posava en crítica el model productiu català: “Menjarem Turistes!”, s’ironitzava en pancartes; i Joan Rius, representant de l’Assemblea Pagesa (o Revolta, indistintament) visitava el Parlament per trobar-se amb tots els partits amb representació a la cambra menys, justament, PP i Vox, mentre vestia una samarreta del grup de punk basc Soziedad Alkoholika.
Aquest panorama simbòlic, discursiu i de representació ha estat oposat al de la resta de l’estat. La contraposició s’explica, en part, per una distinta estructura de propietat (sobretot històrica) de la terra i dels mitjans de producció agrícoles a cada àmbit territorial. Un model de marcada tradició latifundista arreu de l’estat, versus un model eminentment familiar i de petita explotació a Catalunya, ha consolidat a agents de representació sectorials antagònics.
No vull contribuir aquí, però, a una hipotètica angelització d’una pagesia catalana projectada en aquests fets presentats, ni en essencialitzar-la o homogeneïtzar-la: com tot agent ampli és també plural i diversa. Tampoc s’ha de romantitzar el sector, que és un fenòmen que la pagesia pateix sovint i en dificulta un abordatge seriós. És evident, però, que la tradicional estructura de propietat de la terra i mitjans de producció agrícoles generals a Catalunya han jugat, i juguen, un paper clau en l’adscripció i posició del camp català. La petita explotació familiar ha sigut la forma de propietat i treball hegemònica i la compra de treball aliè ha estat sols puntual.
L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, una espècie d’unió patronal de grans propietaris pagesos, mai ha sigut un actor rellevant en el sector per falta de base social
L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, una espècie d’unió patronal de grans propietaris pagesos, mai ha sigut un actor rellevant en el sector per falta de base social. Va ser un intent fallit de consolidar en el sector agrícola un símil de l’Institut Industrial de Catalunya, una primera patronal industrial que la burgesia barcelonina havia fundat. Al camp català, el sindicat que va aconseguir una força majoritària a començaments del segle XX fou la Unió de Rabassaires, un sindicat de treballadors agrícoles i embrió de l’actual força majoritària al sector: Unió de Pagesos. Malgrat l’Institut Agrícola de Sant Isidre ja va ser fundat el 1851 –i encara malviu avui sent un agent residual, però actiu– només ha estat significatiu durant el franquisme, quan exercia de sindicat vertical. L’arribada de l’anomenada “transició” i, amb ella, la fundació formal d’Unió de Pagesos, van retornar-li el seu paper marginal.
En línies generals, l’estructura de propietat de la terra no ha presentat grans canvis a Catalunya al llarg del segle XX, no hi ha hagut una acumulació de propietats per part de grans tenidors agrícoles. La majoria d’explotacions són familiars, mini-fundistes, de petita propietat i sense treballadors assalariats aliens. La pagesia catalana treballa, de forma general, per compte pròpia, establint-se com un cos de (molt) petits propietaris que viu, únicament, del seu mateix treball.
Contràriament al que hom es pugui imaginar a partir d’aquí, però, aquesta absència d’un propietari amo dels seus mitjans de producció no l’allibera d’haver de rendir una espècie de plusvàlua (encara que no una plusvàlua pròpiament) que serà, en aquest cas, comercial. Les següents fases de la cadena productiva, la distribució i la venda al consum, són controlades per corporacions oligopolístiques de les quals el pagès dependrà.
Aquesta no-adequació a l’esquema clàssic amb què avaluar l’hegemònica relació de producció capitalista (propietari-assalariat) porta fàcilment a confusions. Com l’obrer industrial, el pagès aporta valor en el seu procés de producció a través del seu treball: transforma el seu bé final a partir de la seva força. Aquest fet el distingeix de les posicions rendistes, especuladores i passives. Encara que no podríem parlar de la producció d’una plusvàlua (no produeix un excedent que és apropiat per un amo en forma de lucre), el pagès paga el greuge d’una mena de “plusvàlua” particular pròpia en forma d’acords comercials nefastos amb les grans distribuïdores oligopolístiques compradores dels seus béns finals.
El pagès paga el greuge d’una mena de “plusvàlua” particular pròpia en forma d’acords comercials nefastos amb les grans distribuïdores oligopolístiques compradores dels seus béns finals
Les grans corporacions paguen un preu no adequat al valor aportat pel pagès amb el seu treball. És just aquí on rau l’espoli de la seva força productiva. L’agricultor, que és propietari dels seus mitjans de producció (molts cops a través de crèdits i hipoteques finançades per les mateixes grans corporacions que compren la mercaderia final i que tenen en exclusivitat el dret de compra), és a la pràctica un treballador usual de la gran cadena, a la qual es veu subjugat i lligat. No pot sinó acceptar els preus de mercat dictats per aquestes.
En conclusió, a l’hora de pensar en la pagesia catalana i en les seves protestes caldria posar en relleu el contrast discursiu que agafen aquí respecte de les de la resta de l’estat; i en aquest sentit, fer palesa la diferència de tradició en els règims de propietat dels mitjans de producció en cada context. No és que l’estructura de propietat sigui, encara avui, profundament oposada a una banda i l’altra de l’estat, però sí que, arran d’aquesta diferenciació històrica, els agents que han estat centrals al sector son molt diferents a cada context.
En concret, la petita pagesia no-assalariada (que també hi és, òbviament, en el restant de l’estat) és un sector singular que escapa de les lògiques a partir de les quals pensem, en general, les disputes laborals. El seu agent antagònic no és el seu propietari sinó les empreses distribuïdores que regnen en el seu sector dictant preus i oferint-se com a socis capitalistes als quals recórrer per fer viables les seves petites explotacions (acudint-hi en recerca de crèdit, cobertures legals o sanitàries, etc.).
La desregulació en el sector acaba portant el que sempre es dona en el marc del capitalisme si hi ha absència de legislació: l’abraonament del poderós sobre el dominat. En aquest cas: l’espoli del valor aportat pel treball del pagès a un producte final venut a preus ínfims. La condemna a l’autoexplotació en jornades laborals maratonianes per salvar els marges de rendiment del mateix treball. Mentre no arribi el gran canvi major, caldrà demanar regulació i gestió de l’espera.
