Des de fa cosa d’un segle les marques d’alta costura treuen anualment les col·leccions creuer, que estan pensades perquè un grapat d’idiotes llueixin luxe dalt d’un vaixell rumb als mars del sud. Com si fossin temporades de White Lotus, les cases fan la desfilada de presentació cada any a un indret exòtic diferent; i com que avui en dia no hi ha ciutat al món més adient pels idiotes de tota mena i condició que Barcelona, Louis Vuitton ha decidit que el Park Güell seria enguany el seu racó exòtic. No som als mars del sud, però de creuers en som experts. Tot rodó, tot perfecte, perquè a més el gegant francès del luxe patrocina la Copa Amèrica de vela, que se celebra aquí a l’estiu.
La regidora de Barcelona en Comú Janet Sanz, amb l’esperit guanyador d’Imma Mayol, ens diu que com a consellera de BSM, l’empresa pública que gestiona el Park, ja ha reclamat a presidència que es faci pública la xifra que han desembutxacat
Requisit imprescindible pel bon desenvolupament de la passarel·la d’ahir, però, era obviar que Eusebi Güell fa 106 anys que és mort, que el parc mai no va ser un ressort d’alt standing i que avui la propietat n’és pública. Si s’ha de tancar als veïns, es tanca, tu. Pagant el que calgui, però sense dir-ho a ningú. La regidora de Barcelona en Comú Janet Sanz, amb l’esperit guanyador d’Imma Mayol, ens diu que com a consellera de BSM, l’empresa pública que gestiona el Park, ja ha reclamat a presidència que es faci pública la xifra que han desembutxacat. Bernard Arnault, president del consorci empresarial i, segons diu gent que ho ha comptat, l’home més ric del món, ja serà mort quan algú dels que diuen que manen a Barcelona surti a donar explicacions.
Aquesta setmana l’humorista Ignasi Taltavull explicava que van voler gravar un podcast al Park en el qual l’únic que farien seria passejar amb un micro a la mà. I xerrar. La resposta de BSM va ser negativa i l’argumentació prou clara: “les peticions d’ús d’imatge del parc que no tinguin finalitats científiques o formatives vinculades al patrimoni arquitectònic o natural no són compatibles amb la línia de treball que l’Ajuntament de Barcelona ha definit en el marc del Pla estratègic del Park Güell”. Més clar, l’aigua. Només calia traduir-ho al francès.
Fos com fos, els dos últims dies el recinte estava tancat i la normalitat al barri, alterada. Les famílies de les escoles dels voltants van voler quedar-se dimecres a l’escola Baldiri i Reixac, dins del Park, tot aprofitant una extraescolar de batucada, però l’autoritat va intervenir. Nens i famílies van quedar fora. Ahir havia d’estar tot net de criatures perquè les models de la col·lecció femenina desfilessin a la Sala Hipòstila, la de les columnes. A primera hora de la tarda l’entrada del Carmel ja estava preparada perquè els convidats baixessin del vehicle que facilitava l’organització, i sense haver de caminar massa passessin pel photocall de rigor i parlessin una estoneta abans de la passarel·la del que parlen les persones quan no han de dir-se res més que banalitats per aparentar.
Les famílies de les escoles dels voltants van voler quedar-se dimecres a l’escola Baldiri i Reixac, dins del Park, tot aprofitant una extraescolar de batucada, però l’autoritat va intervenir. Nens i famílies van quedar fora
Quan diem que estava preparada ens referim a les quatre fileres de tanques i cinc de guardes de seguretat que separaven la gent important de la plebs entusiasta en el descampat previ a l’entrada que els dies de cada dia va a petar de turistes. Ara no són turistes, els que passen; potser visiten Barcelona per primer cop, potser fan les mateixes stories insubstancials, potser són igual d’aliens a qualsevol conflicte urbà, però ningú no gosaria dir que aquesta gent tan ben vestida i observada amb admiració, curiositat i enveja des de darrere de les tanques són turistes.
De tant en tant algú d’aquests que passa és aplaudit i celebrat pel sector majoritari dels curiosos: resulta que ha de venir Felix Lee, membre de la banda sud-coreana Stay Kids i ambaixador de la marca de moda, i tot el fandom del k-pop de la ciutat i rodalia, fidel i entusiasta, ha vingut per aclamar-lo, a ell i a la seva cort. El degoteig de celebritats, però, serà constant fins a les vuit del vespre. Nicolas Ghesquière, director creatiu de Louis Vuitton; el mateix Bernard Arnault; actrius i actors com Ana de Armas o Jaden Smith; l’entrenador del Barça Xavi Hernàndez, més somrient aquí que al camp, o Victoria Federica de Marichalar y Borbón, a qui se li notaven les ganes de rememorar l’esperit de les Jornades Llibertàries de 1977. A cap d’ells els concentrats no els aplaudien massa perquè a qui esperen, com dèiem, és a Felix Lee. I un cop passi l’estrella fugaç, els seus fans, com el veïnat, quedaran fora.
A l’altra banda del parc, a l’entrada original, la de la porteria i l’escalinata monumental, l’ambient és més nord-coreà. Una corrua de mossos i guàrdies urbans protegeix el recinte i impera el silenci. El trenquen des d’un pèl més a baix, des de la rambla Mercedes, les persones que fins abans-d’ahir eren les propietàries legítimes del parc, veïnes frustrades. Els balcons dels pisos al voltant del carrer Larrard van plens de pancartes contra l’esdeveniment i allà dalt, a un tercer pis, una senyora pica una cassola i crida que és tot “una vergonya”.
Una família de turistes francesos, que esbufeguen després d’una pujada que potser no s’esperaven, són aturats per un urbà que els explica en castellà de què va la història: “Una fiesta privada, una fiesta privada”
Un noi ens comenta que ahir amb la gossa gairebé va poder entrar a la zona zero del luxe. Records dels temps de confinament, quan els gossos eren salconduits que donaven als amos el poder de l’omnipresència. Gairebé. Mentre parlem, una família de turistes francesos, que esbufeguen després d’una pujada que potser no s’esperaven, són aturats per un urbà que els explica en castellà de què va la història: “Una fiesta privada, una fiesta privada”. Potser per raons de màrqueting molt ben interioritzades, en cap moment no els diu que la munta el seu compatriota Louis Vuitton. “We are leaving tomorrow!”, ploren. Com que van perdudíssims no els pot sortir la ràbia de classe, però fet i fet, aquests també s’han quedat fora.
L’organitzador de la protesta és fonamentalment el moviment veïnal, però també hi ha activistes propalestins i un grup d’animalistes que criden contra la tortura animal de les grans marques de moda. A poc a poc, i sense grans massificacions, la protesta va creixent, mentre a la Kasa de la Muntanya, un carrer més enllà, s’hi concentren un centenar de persones més. Cap a les set, tothom començarà a baixar cap a la Travessera de Dalt. Per l’avinguda del Santuari ens topem amb un cotxe negre que puja amb l’adhesiu de l’organització i els vidres tintats i algú li llença un petard. Això atrau un grapat d’antidisturbis, però la cosa no va a més. Ens obliguen, però, a canviar el pas, a esquivar la furgoneta de la brigada mòbil i a separar-nos encara més dels concentrats del carrer Larrard. Cap a dos quarts de vuit, els tres o quatre centenars de persones de Vallcarca, Gràcia, el Turó de la Rovira i el Carmel tallen la Travessera de Dalt a l’alçada d’Escorial. Si nosaltres ens quedem fora del Park, deuen pensar, ocuparem l’espai públic al nostre abast.
I llavors, ironies del destí, tres vehicles d’aquests dels vidres foscos, ocupats per gent caríssima, però que arriba una mica tard al xeflis, pretenen pujar per Molist. Serà aquest el moment de més sarau, perquè els antidisturbis han de garantir la mobilitat dels desconeguts i una forma molt seva d’entendre l’ordre públic. Els xofers, pacients com una mala cosa perquè els vehicles no deuen ser seus, aguanten amb cara de circumstàncies que el respectable enfarini els parabrises i ompli d’adhesius el capó. Qui deu anar al darrere? La injustícia es resumeix en aquests vidres tintats: ni tan sols permeten sedegar la tafaneria de saber qui va dins.
L’enfrontament amb els Mossos durarà un quart d’hora i acaba amb un senyor a terra. Ha esmentat el nom del porc a un policia i li ha costat sortir del mig. Se l’emporten detingut
Quan algú decideix que ja n’hi ha prou -que no és el mateix que ha decidit tancar el Park, però com si ho fos-, comencen a caure cops de porra. Al capdavall, no hi ha valor més sagrat que el respecte al trànsit rodat. Aquest enfrontament que durarà un quart d’hora, acaba amb un senyor a terra. Ha esmentat el nom del porc a un policia i li ha costat sortir del mig. Se l’emporten detingut perquè com és sabut desobeir l’uniformat és més greu que destrossar unes escales que són patrimoni de la ciutat i de la UNESCO.
Comparacions demagògiques a banda, quan la cosa amb la policia es relaxa, en aquests moments de tranquil·litat incerta al mig de la tempesta de l’enfrontament urbà, es llegeix un manifest i es crida un lema que té més anys que Ernest Maragall i Joan Clos junts: “Barcelona no està en venda”. Després, un grup de manifestants obre unes maletes i es vesteix amb roba de fantasia, però un pèl menys cara que la de la passarel·la oficial. Fan la seva desfilada, una petita performance davant del públic policial que no sabem si valora tant la moda com l’exentrenador del Barça o la filla de la infanta Elena. Més tard, la gent intentarà pujar a l’entrada del Carmel, però ja serà massa tard. Una mà de furgonetes dels Mossos bloquegen l’accés. Era previsible, però les manifestants, veïnes, activistes i altra gent enfadada, no podrà veure la desfilada creuer. No són el públic que vol Bernard Arnault i, digui el que digui el títol de propietat del parc, aquests també s’han quedat fora.
