En tres espais escènics ben diferents –una cooperativa, un teatret privat, i el principal teatre públic de Catalunya– hem pogut veure tres obres que conjuguen amb originalitat les diferents persones del verb “performar”. Des de l’individu, el col·lectiu i la societat, aquestes obres proven i qüestionen diferents funcions de la creació i de la representació i posen en primer pla tres moments d’inflexió: el trauma del trencament del cos, el final del projecte comunitari, les pampallugues del passat cancel·lat.
Primera persona del singular: ‘Algo funcional’
Algú va dir un dia: “és la irritació, el que compta, ja que el teatre no és una institució complaent”. I bé: cal celebrar quan trobem una obra que escapa radicalment de l’autocomplaença i el postureig, i una d’aquestes obres és Algo funcional. S’ha pogut veure en la seva estrena a la Sala Periferia Cimarronas del barri de Sants (Barcelona) on es representa fins divendres 31 de maig, i així comença el seu periple de bolos.
Algo funcional és un espectacle en primera persona, valent i insòlit, en el qual Maisa Sally-anna Perk explica la seva vivència del TNF (Trastorn Neurològic Funcional): una desconnexió entre cap i cos que comporta un descontrol psicofísic cíclic. L’espectacle segueix les sensacions de l’artista, de manera no cronològica, obrint la intimitat d’algú des de la confusió fins al contacte amb altres afectades per crear un inici de xarxa o comunitat.
L’essencial a la peça és la voluntat de comunicar i d’expressar-se, malgrat les dificultats, i Perk ho fa, en escena, amb un esforç titànic i una poetització de les situacions, via spoken-word, que es combina amb les paraules més crues i directes. Hi ha dansa, música i audiovisuals, i així el públic va acompanyant-la, escena rere escena, a les seves cites de Tinder (a la platja, on pot moure’s sense tant patiment), el primer cop que s’atreveix a baixar al carrer, en els seus horaris pautats per l’insomni i les pastilles (ens recorda Sarah Kane a 4.48 Psicosi), i per escenes angoixants salpebrades per un humor àcid i punxegut (“avui tinc una cita… amb el neuròleg!”). També, en la narració dels diferents “casos”: situacions viscudes en carn pròpia, o relats d’entrevistes a altres afectades, amb una transició des del “diari de l’artista” greument malalts al teatre-document.
L’afectada de TNF (Trastorn Neurològic Funcional) que encarna Maisa Sally-anna Perk a ‘Algo funcional’ no és una víctima, sinó una testimoni que comunica i resisteix, que desprèn fatiga i dolor, però també veritat i un particular vitalisme
Cert batibull i les recitacions arrítmiques i irregulars podrien semblar defectes d’un show modèlic quan, en realitat, aquí, reflecteixen de manera perfectament honesta els trasbalsos d’un cap que, se’ns diu, funciona com un “parc d’atraccions”. La Maisa Sally-anna Perk assegura que “les xarxes no abracen” i que “les pantalles no desprenen escalfor humana”, i confessa la seva situació solitària: tota l’obra desprèn fatiga i dolor, però també veritat i un particular vitalisme, i això en un escenari sempre és una bona notícia. Entre el públic, plors i emocions durant la funció, i entusiasme i empatia en el col·loqui final. Tot sense mèdiums ni interposicions, amb el cos i la paraula i pocs artificis més: un llit, una cadira de rodes, dues crosses i un bastó, un llençol blanc i una pantalla. No es tracta d’una víctima, sinó d’una testimoni que comunica i resisteix, que ens saluda com una Winnie de carn i ossos. Sense cap passatge de Beckett, aquí hi ha tant de Beckett! I sense ni un sol mot d’Artaud, aquí hi ha la irritació d’Artaud, que és la ràbia per acabar amb el judici de la institució: la institució mèdica incapaç d’entendre els matisos de la “disfuncionalitat”, la institució teatral obsessionada per l’estètica del bon gust i les coses normatives i “ben fetes”.
Tercera persona del plural: ‘NODI’
El discurs oficial, que dicta com hauria de ser la “realitat”(com si fos un DJ, imposant la música i la manera de ballar en una festa), és la mateixa instància que ha fet, desfet i fa la Història: des d’on se’ns prescriu què cal recordar i què oblidar. A NODI: de gossos i malditos (que s’ha vist al teatre Maldà de Barcelona, i aquesta tardor estarà de gira per Catalunya), la companyia La Moukhles & Sentís es proposen recuperar i reivindicar les veus contraculturals, a partir d’una anècdota personal del Joan Sentís adolescent, en concret, un trobada amb el cantautor Pau Riba. I el millor de l’obra: no només fa valdre i escolta els “grans noms” del pandemònium de la contracultura nostrada (començant per Riba, reencarnat de forma fantàstica per Fermí Delfa), sinó que també recupera el testimoni de gent com la Marisa Muñiz, una veïna anònima del barri de Montbau, avui en la seixantena, a qui Sentís conegué i tractà quan treballava de telefonista al 012. Ella va ser qui li explicà la seva moguda història personal, sempre als marges del “sistema”. Muñiz també li relatà, assegura Sentís, les peripècies del gosset Nodi, que el creador postula com la nèmesi del Cobi, la mascota olímpica i símbol de la ciutat neoliberal i globalitzada.
La companyia La Moukhles & Sentís es proposen a ‘NODI: de gossos i malditos’ recuperar i reivindicar les veus contraculturals, a partir d’una anècdota personal del Joan Sentís adolescent, en concret, un trobada amb el cantautor Pau Riba
Organitzat al voltant d’una taula, un tocadiscs i un equalitzador, en un espai ben insòlit, una saleta entre els velluts i els quadres del Palau del Baró de Maldà, l’espectacle, de petit format, es basa en veus i cançons, en verbatims i interpretacions en primer pla, en una mena de pòdcast escènic. Amb Fermí Delfa i Miriam Moukhles superbs (i un Sentís que fa de narrador), encarnant els protagonistes respectius, i proposant un equilibri molt aconseguit entre celebració i nostàlgia. Tot plegat ens fa venir al cap aquella obra tan maca que vam veure a l’Antic Teatre, l’any passat: el primer quadre de la sèrie Pupilas pintaban mis sábanas, dirigida per l’Úrsula Tenorio, i també poblada per un sentiment melancòlic prematur, el d’un jove entre el record mitificat d’aquells “maleïts”: Pepe Sales i companyia, Claudi Montañà, Pau Malvido, Riba i Sisa, els hippies, els àcrates, ajoblancos i Vibraciones, Zelestes i Salons Dianas, el rock i la psicodèlia, l’espiral i el pou de la droga…
Hi ha alguns moments al llarg de l’obra que són especialment còmics, i també significatius, quan el relat s’interromp de cop i volta, sota un esclat musical amb talls de cançons de l’anomenat rock català. Aquestes taques sonores tenen a veure amb aquesta amnèsia que ens tapa, o que ens intentà tapar, tota la riquesa i la perspectiva d’una etapa i d’unes propostes lúcides i visionàries, com bé explica el personatge de Pau Riba, quan diu amb la seva veu nasal: “tot això que està passant ara, nosaltres ja ho vam veure i ho vam dir…”.
Segona persona del plural: ‘Baby No More’
Baby No More comença amb una conversa fora d’escena, i acaba amb una festa trista, amb karaoke i bola discotequera incloses, a ritme del “Baby one more time” de Britney Spears. A la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (on es pot veure fins al 2 de juny) –un espai enorme ara lliure de grades i butaques– els membres del VVAA Col·lectiu irrompen de la foscor en un camió, carregant al seu tràiler. Parlen de moments de la seva trajectòria al llarg de deu anys, i s’acomiaden de nosaltres amb aquesta darrera funció. Prosseguiran sengles carreres individuals, totes elles plenes de mèrits (amb la cineasta Elena Martín, entre altres). Ens trobem, com passava amb la darrera obra de Las Huecas (De l’amistat), en el territori de l’“autoficció delirant”. A l’obra de les VVAA “el malson avança, les trames es dilueixen”, l’estructura és molt més desgavellada i imprevisible que en aquella altra, i també més irregular i rara que en obres anteriors de la companyia.
Amb direcció d’Anna Serrano Gatell, dramatúrgia d’Eva Mir, i la participació de membres d’Íntims Produccions, l’enfilall de situacions i diàlegs al llarg de l’espectacle giren al voltant del tema del “projecte” i la creació. L’analogia fa aparèixer en escena tot d’escenes dispars: una dona que vol quedar-se embarassada i congela els òvuls, el notari que va documentar l’inici del col·lectiu escènic que ara acaba, un debat acalorat entre els anomenats “pares de la constitució” del 78, i reflexions sobre la intel·ligència en xarxa dels fongs. Les solucions són pluridisciplinars (audiovisual, monòlegs i diàlegs, debats), però és habitual l’astracanada, la farsa i el rebombori, un cabaret desgavellat i del tot brechtià, que encadena escenes, que es presenten gairebé a la manera del “scroll” d’internet, de l’intranscendent al transcendent, sempre entre pampallugues i espais sonors electrònics i memorables. Tot plegat, amb diàlegs passats de voltes i maneres entre ridícules i passades de moda, que funcionen precisament perquè no funcionen tal com s’espera: anuncis per megafonia que ens distancien (“això és un teatre públic, tot està sota control”) o situacions plenes de caspa i kitsch que provoquen una sensació d’incomoditat. Era aquesta la intenció? El respectable públic, format majoritàriament per gent de la mateixa generació que les artistes, s’ho mirava amb una barreja de gràcia i estupefacció.
A ‘Baby No More’ el VVAA Col·lectiu disposa escenes sense aturador, és ansiosa i frenètica, i va mutant, a la vegada que ho fa l’espai escènic i la situació del públic
L’únic moment de repòs es dona quan de sobte apareix el personatge d’“el temps” (una bonica troballa de l’obra), qui atura la roda frenètica i reflexiona poèticament, en un racó tenebrós, com un filòsof francès amb coll alt. Baby No More disposa escenes sense aturador, és ansiosa i frenètica, i va mutant, a la vegada que ho fa l’espai escènic i la situació del públic. Si tenim en compte que el tema central de què tracta és de l’agonia i la defunció d’un projecte creatiu, de la dificultat expressiva i assembleària, dels balbucejos i els esgotaments artístics, conclourem que la irregularitat de l’espectacle, ple de grumolls, desvariejos, dubtes i incerteses és, precisament, tot un èxit.
