A vegades m’arriben llibres a les mans que no he demanat, ni pensat, ni tan sols vist. I n’estic molt agraïda, perquè som conscient que és un privilegi associat a la meva feina. Avui en dia, que es publiquen una quantitat ingent de llibres cada setmana, a vegades costa discernir allò que interessa o allò que té qualque cosa a aportar, ja sigui en la forma com en el contingut. Aquests dies, aquesta època, en què els arguments, discursos i pràctiques individualistes s’han normalitzat d’una manera tan obscena i escandalosa, és un regal que em caiguin a les mans llibres escrits per autores que, partint d’experiències individuals, siguin capaces (i s’atreveixin) a apel·lar i a creure en allò col·lectiu i comunitari. Avui en dia s’ha de tenir cert grau de valentia per no caure en l’enèsim assaig autoreferencial o en un tipus d’autoficció rebregada, que moltes vegades transmeten la idea que cadascú faci els comptes a ca seva, com si les nostres decisions i accions no tenguessin efecte als nostres entorns, siguin personals, socials o laborals.
Segurament, el que més m’agrada quan em cauen llibres a les mans és que, després, els puc fer dialogar. L’acumulació de llibres –que és una de les poques acumulacions que podria defensar amb dents i ungles– no és o no hauria de ser un mer decorat a les nostres prestatgeries, perquè és una suma de veus amb les quals podem crear diàlegs i converses que ens siguin útils, tant en moments puntuals com en moments que necessitam un cert ancoratge. I jo ara el necessit, perquè a vegades el que ens passa és que ens passa tot i, com diu Laura Ortiz Gómez al seu meravellós Diario de aterrizaje (Barrett, 2024), ens abrasem d’incertesa. I ens veiem abrasar-nos. Els llibres poden ser foc i benzina, però també poden ser extintors, avionetes amb dipòsits d’aigua que calmen serralades preses per un foc descontrolat.
L’acumulació de llibres no és o no hauria de ser un mer decorat a les nostres prestatgeries, perquè és una suma de veus amb les quals podem crear diàlegs i converses que ens siguin útils
Llegia El informe. Trabajo intelectual y tristeza burocrática (Anagrama, 2024) de la lúcida Remedios Zafra i hi veia amistats. M’hi veia a mi. De com la lògica del treball (i pens en el de l’àmbit cultural) ens ha llançat a un abisme de competitivitat, esgotament i pèrdua de sentit a l’hora de fer la nostra feina. De la importància del sentit polític de les paraules, però encara més de les nostres pròpies accions i decisions i, sobretot, del poder que tenim davant tanta tecnologia: qüestionar i preguntar-nos per què fem el que fem. Jo, igual que Zafra, estic atemorida amb certa estètica de l’abandonament per mor de l’obediència que moltes vegades acatem per inèrcia i que ens poden fer còmplices “d’una maquinària deshumanitzada de subjectes insensibles”. Però ella mateixa també ens ofereix una escletxa que és la convicció de poder fer, encara, qualque cosa: demanar-nos com podem rompre els nostres bucles ajudant a rompre els de la resta. I sí, és una càrrega afegida, perquè pensar més enllà d’allò propi, d’allò que pensam que només ens afecta a nosaltres individualment, requereix compromís, però no estam ja, d’alguna manera, compromeses? No és la cultura que es fa des d’espais autogestionats, cooperatius, populars i més o manco informals una manera de fer explícit un compromís? Zafra ens convida, doncs, a pensar a donar oportunitats al sentit d’allò que fem i això passa per ser conscients de la maquinària que està en marxa i rebel·lar-nos-hi.
Llegia Tendresa radical. Per què l’amor és polític de Şeyda Kurt (Descontrol, 2024) i, de nou, hi veia amistats. I m’hi veia a mi, és clar. Kurt vol qüestionar les condicions en què es donen avui en dia els vincles perquè, precisament, si no qüestionam i denunciam les violències que existeixen més enllà de les nostres relacions com a persones individuals, estarem fent retxes dins l’aigua. La tendresa radical com a un ideari de la justícia amb què ens tenguem en compte i compartim els processos d’aprenentatge. Una tendresa radical que ens impulsi a reconèixer i criticar les estructures que fagociten espais més lliures i a construir, fora de l’individualisme, escenaris que reconeguin i experimentin en la diversitat i la diferència. Per ventura això de l’amor (i això del treball) se’ns ha fet una mica bolla. I per ventura, la mirada no l’hem de dirigir només cap a allò que ja ens sabem de memòria –esgotament, incertesa, (auto)explotació, manca de compromís i sentit, etc.–, sinó a la diversitat de vincles que donen sentit a les nostres vides. Aquesta diversitat, aquesta riquesa, acostuma a ser col·lectiva i, a més a més, fa créixer i consolida la solidaritat. Kurt, en aquest cas, ens convida a ser indulgents amb nosaltres mateixes, però implacables contra la societat i el sistema dominants.
Jo, igual que Zafra, estic atemorida amb certa estètica de l’abandonament per mor de l’obediència que moltes vegades acatem per inèrcia i que ens poden fer còmplices “d’una maquinària deshumanitzada de subjectes insensibles”
Ortiz m’ha fet pensar en la classe, l’amor, el desig i la pèrdua, en els incendis propis; Zafra m’ha estès la mà per pensar en com intentar concentrar-me en recuperar el sentit d’allò que faig i d’allò que fem per sortir d’una roda que ens pensam que és infinita, però pot deixar de ser-ho; Kurt m’ha fet refermar-me en la idea que l’amor té quelcom de declaració d’intencions i si aquestes són compartides i amb visió panoràmica, la desolació i la desídia per ventura no desapareixeran del tot, però disminuiran considerablement la seva mida.
I de la suma de les tres n’ha sorgit una conversa necessària, nutritiva i guaridora dins el meu cap. No sé si na Laura, na Remedios i na Şeyda es durien bé, ni tan sols sé si comparteixen referents, ni tan sols sé si els agrada volar. El millor de tot és que hi podré tornar quan vulgui, perquè s’han quedat dins ca nostra i estic segura que donaran la benvinguda a la resta que hi aniran darrere. I, entre totes, m’ajudaran a seguir omplint el dipòsit de l’avioneta que podré compartir amb qui, com jo, necessita horitzons on allò col·lectiu i comú puguin guanyar l’espai i el relat a l’individualisme recalcitrant que ens paralitza.
