Aquest matí ha transcendit la notícia que la Mesa del Turisme d’Espanya, una aliança empresarial de professionals i empresaris del turisme, demana “la condemna de tots els partits polítics als atacs contra els turistes”. El subtítol és un “suggeriment” a polítics i institucions que haurien de “condemnar rotundament aquestes accions que posen en escac el futur del nostre país”.
Sorprenen i no sorprenen determinades coses. Per una banda, no sorprèn que un lobby empresarial d’aquestes característiques criminalitzi l’expressió i canalització dels malestars d’una societat sotmesa a les lògiques del tot-turisme que viu a costa del seu territori, dels seus recursos i del seu treball. No sorprèn tampoc el “xantatge” del relat en el qual assumeixen “la responsabilitat” de tirar el país endavant i apunten a la gent, que és qui ho sosté amb el seu treball precaritzat, com uns ingrats i irresponsables, i als polítics com a insensats si no es posicionen del seu costat (del costat empresarial, dic), que és allò a què tan acostumats estan.
Els empresaris del sector turístic no s’adonen de la sort que tenen que la societat estigui sortint al carrer amb mobilitzacions inofensives, des de la ironia i l’humor
El que em sorprèn és que no s’adonen de la sort que tenen que la societat estigui sortint al carrer amb mobilitzacions i accions inofensives, des de la ironia i l’humor, per canalitzar la ràbia i la impotència davant el nivell de violència estructural del “país” que ells “construeixen” i en el qual ens volen callats, servicials i obedients. Un “país” que expulsa, precaritza i empobreix la seva gent, que gasta els recursos naturals que no té, que inverteix ingents quantitats de doblers públics en el seu negoci privat, i que mercantilitza tot allò material i immaterial que és susceptible de convertir-se en producte o en experiència turística, és a dir, tot, en benefici seu. Alhora, em sorprenc a mi mateixa reconeixent que la resposta d’Exceltur amb el seu manifest fet públic fa unes setmanes, va ser fins i tot una mica més assenyada -per dir-ho de qualque manera- que la de la Mesa del Turisme. La campanya Turismo bién (aquí aniria una emoticona d’un somriure amb la mà a la boca o bé una d’aquestes que semblen dir: “m’estàs vacil·lant?”) sortia amb un manifest per a un turisme amb “propòsit”, “responsable”, “inclusiu” i “regeneratiu”. Tot un seguit d’adjectius que -més enllà de les interpretacions que en puguin fer ells ara que ja han abandonat per inert l’adjectiu “sostenible”- acompanyats de la paraula turisme, esdevenen, a aquestes alçades de la pel·lícula, un continu d’oxímorons si no es contempla el decreixement turístic com a punt de partida essencial, si el que es pretén és que tot el que li ve darrere tengui una ínfima possibilitat de tenir sentit.
En tot cas seria interessant fer-nos a nosaltres mateixos aquestes preguntes: quin ha de ser el propòsit del turisme? Per empresaris, generar (la seva) riquesa, però i per a la gent que fa turisme i que ara ruixam amb pistol·letes d’aigua? I per la gent que viu als territoris turistificats? I pel mateix territori? En aquest sentit, Albasud fa temps que fa molta feina en intentar qüestionar, des d’aquesta perspectiva i responent a aquestes preguntes, la transformació del mateix turisme, tot i assumir com a punt de partida essencial, la necessitat de disminuir la centralitat d’aquesta especialització econòmica als territoris. Per altra banda, què vol dir un turisme responsable, inclusiu i regeneratiu? Dins les economies capitalistes, on el turisme ha esdevingut un dels grans triomfadors dels diferents models d’especialització econòmica dels territoris en el món globalitzat, això és literalment impossible. El capitalisme és per definició injust (i per tant irresponsable), racista i patriarcal (i per tant excloent), i ecocida (i per tant en absolut regeneratiu), i no té la més mínima possibilitat de redreçar-ho perquè sinó seria un turisme postcapitalista (vegeu també les referències sobre aquest concepte en les investigacions i anàlisis d’Albasud) o postcreixentista, i no crec en absolut que sigui el que Exceltur té al cap. Les dinàmiques i fluxos de les economies turístiques són les mateixes a tots els territoris que colonitzen, i tenen els mateixos efectes sobre les societats a les quals subjuguen als seus interessos i ànsies d’expansió, en una lògica impositiva que reclama obediència i servitud, política i social.
Les dinàmiques de les economies turístiques són les mateixes a tots els territoris que colonitzen, i tenen els mateixos efectes sobre les societats a les quals subjuguen als seus interessos i ànsies d’expansió
Preparem-nos, doncs, per escampar aquestes cortines de fum que uns i altres pretendran llançar per separar, acusar, deslegitimar, violentar i condemnar l’articulació col·lectiva de la resposta social que es rebel·la contra un model de “país” que no és el nostre. Exigim, alhora, poder fer i decidir nosaltres, des de baix i juntes, un país que generi economies plurals i transformadores al servei de la reproducció de la vida i no del (seu) capital. No serà fàcil, ja ho sabem, però esperem almenys que les institucions i els partits es decantin pel costat correcte d’aquesta maleïda història recent que ens toca viure, aquí, amb una realitat concreta i específica que ara requereix posar l’accent en la necessitat de revertir aquesta turistificació turbocapitalista, però que en el context global està estretament relacionada amb altres expressions i violències assassines implícites al mateix concepte de progrés irracional que ens han imposat com a únic i ineludible. Aquí rau la disputa, i tenim la mirada prou àmplia i de context per entomar les envestides d’aquells que pretenen despistar de l’objectiu de transformació que volem i volem fer possible. Aquest diumenge dia 21 a Mallorca tornarem a sortir al carrer i hi tornarem, de totes les formes que considerem, fins que canviem el rumb cap al col·lapse al qual ens condueix el “país” que ells han construït per a ells i a costa de nosaltres, que som tots.
