Bona tarda i bona festa major santsencs i santsenques. En primer lloc, vull mostrar el meu agraïment a la Federació de la Festa Major de Sants per la deferència de proposar-me ser el pregoner d’aquest esdeveniment tan bonic i entranyable, de la cita més comunitària de l’any, per a la qual centenars de persones treballen gratuïtament durant mesos per fer possible que tota la població de la vila pugui gaudir d’unes merescudes festes. En l’actual moment històric que vivim, on molta gent només actua pel benefici personal que en treu, això s’ha de posar en valor.
En Rodrigo i l’Aina m’ho van comunicar ara fa dos mesos per videoconferència, quan jo encara em trobava a l’exili a Ginebra per la causa del Tsunami Democràtic. De fet, la previsió era que el pregó l’hauria de fer des de la distància i a través d’una pantalla de plasma, però per sort, puc ser entre vosaltres. És per això, que vull començar enviant una fraternal abraçada a totes aquelles persones que contra la seva voluntat, per raons polítiques, de pensament o econòmiques es troben a l’exili, lluny de la família i de les persones estimades. Començo, doncs, amb el cap i el cor posats en les exiliades i les refugiades.
Vull començar enviant una fraternal abraçada a totes aquelles persones que contra la seva voluntat, per raons polítiques, de pensament o econòmiques es troben a l’exili, lluny de la família i de les persones estimades
Soc nascut a Santa Coloma de Gramenet, fill d’un andalús i d’una catalana. Fa trenta anys vaig trepitjar per primera vegada Sants i formo part de la generació que vàrem ocupar Can Vies, unes antigues dependències dels Ferrocarrils Metropolitans que, quan hi vam entrar, eren plenes de referències sindicals, cartells, pasquins, la memòria encara present de la lluita que la CNT hi havia desenvolupat en anys anteriors. Tot un emblema de les mil batalles que han impregnat i impregnen el barri de Sants miris on miris. Aquí mateix, on som ara.
Aquest edifici, la Casa del Mig, antiga portalada d’accés al recinte de l’Espanya Industrial, és on l’any 1855 va esclatar una vaga pel dret a l’associació, reeixida, des d’on naixeren les associacions, els ateneus, la cultura popular, el teixit associatiu que lluita pels seus drets, una llavor que va esclatar de nou als anys setanta del segle XX, amb el moviment veïnal que va recuperar el Vapor Vell, les Cotxeres, les llars d’infants.
Un cop finalitzat el Congrés de Cultura Catalana que es va fer després de la mort del dictador, que va servir per repensar el país, moment fundacional dels grans consensos de la cultura i de la llengua, la gent del barri fa una passa endavant i crea el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Aquesta tradició d’associar-se, de construir, de transformar la societat on vivim es donarà també amb l’Ateneu Llibertari, el Centre Social i el moviment de les okupacions dels anys noranta. Una voluntat de ser que agafa forma en les comissions dels carrers de la festa major, en la colla castellera, les colles de diables, la bastonera, les festes alternatives, el fet de fer barri des de baix.
Vam entendre que no faríem res, no protagonitzaríem cap transformació, sense mirar al nostre costat, sense escoltar les generacions precedents i les que tot just arribaven
Per mi i per a moltes de les companyes activistes dels anys noranta en la nostra incipient militància, la més agradable de les sorpreses va ser l’acollida que vam rebre dels que ens precediren, en Josep Pons, en Xarles, que ens obririen les portes del Centre Social de Sants i de l’associació de veïns, sobretot per teixir-hi complicitats i aliances. I aquell gest, aquell reconeixement a la nostra lluita, va arrelar en nosaltres, fent-nos entendre que no faríem res, no protagonitzaríem cap transformació, sense mirar al nostre costat, sense escoltar les generacions precedents i les que tot just arribaven, als veïns i les veïnes del replà de casa i als del carrer del costat. Gràcies, Josep Pons; gràcies, Xarles; gràcies, Domingo; i també gràcies a la Mia, en Parisi, la Lluïsa, la Txedes, l’Èlia i la llista inacabable de gent que no podré citar, però que encara hi sou, per tot el que ens heu regalat.
També va ser en els carrers de Sants on vam començar a imaginar els projectes de treball i d’habitatge que vertebren les nostres vides en el present. La Directa, que vam fundar ja fa vint anys, no s’explicaria sense l’existència de La Burxa, una publicació mensual santsenca que encara moltes recordareu perquè es distribuïa als comerços del barri i que durant anys ens va servir per donar veu als qui no en tenen, per posar llum a la foscor i per fiscalitzar els poders polítics i econòmics. Periodisme de carrer, com el que fan les companyes de Sants 3 Ràdio, periodisme amb redacció a La Comunal i que s’integra en un teixit social, laboral i d’alternatives habitacionals cooperatives que permet que moltes de nosaltres no ens veiem obligades a marxar del barri per l’abusiu cost de la vida. Vivim i volem continuar vivint, i treballant, a Sants.
Va ser en els carrers de Sants on vam començar a imaginar els projectes de treball i d’habitatge que vertebren les nostres vides en el present. La Directa, que vam fundar ja fa vint anys, no s’explicaria sense l’existència de La Burxa
I en aquest punt, m’és necessari adreçar-me als representants polítics que maneu a les institucions, a l’alcalde Jaume Collboni i a la regidora Raquel Gil. No calen tantes cortines de fum amb suposats plans endreça que sonen més a campanyes publicitàries que a la voluntat real de millorar les vides dels veïns i les veïnes. Ens demaneu que siguem cívics, que no fem sorolls molestos i que circulem en bicicleta, però coi, després organitzeu curses de Fórmula 1 al passeig de Gràcia amb individus que es dediquen a fer derrapades davant de la Pedrera o regaleu cinquanta milions d’euros dels nostres impostos a sis dels homes més rics del planeta perquè puguin competir en una elitista regata davant de les platges de la ciutat. Més d’hora que tard aixecarem les catifes de la Copa Amèrica, tal com va passar a València. Es veu el llautó de què s’hi amaga d’una hora lluny.
Us proposo un altre pla endreça, un pla que ens permeti endreçar les nostres vides amb dignitat. Un pla que faci del nostre barri un lloc habitable, on poder pagar un lloguer assequible i no ser expulsades pels amiguets de les fires immobiliàries com The District, que acolliu en dependències municipals sense cap rubor. Un pla que endreci la puntualitat dels trens que arriben i surten de l’estació de Sants, perquè n’estem fartes. Un pla que millori l’accessibilitat de tothom al transport públic: volem ja l’ascensor al metro de la plaça de Sants.
Però tornem als carrers de la festa major. El passat dimarts vaig tenir el privilegi de poder visitar els locals de les comissions de festes (alguns de més petits i d’altres de més grans) i ser testimoni del treball de formiguetes que hi fan des de fa setmanes, des de fa mesos. I de, tal com em va dir una de les senyores grans que la feia petar amb les companyes de la comissió a la plaça de la Farga: “som aquí, fent poble, d’això es tracta”.
Us proposo un pla que faci del nostre barri un lloc on poder pagar un lloguer assequible i no ser expulsades pels amiguets de les fires immobiliàries
La nostra ruta es va iniciar al carrer de Papin, que enguany recupera la figura del cineasta Fructuós Gelabert, santsenc d’adopció en les darreries del segle XIX, des d’uns estudis al carrer de Joan Güell. Les companyes, molt laboriosament, han recuperat la cartelleria històrica de la seva filmografia i, cal recordar, que enguany celebren el 10è aniversari de comissió veïnal i carrer decorat.
Tot seguit vam passar pel carrer de Galileu, dedicat al mar. Encara que hi veieu moltes meduses no fugiu, que en aquest carrer les meduses són molt especials, no provoquen urticària i, per contra, són acollidores i us faran sentir com a casa.
Al carrer de Vallespir celebren el 40è aniversari de la comissió i ho han volgut fer reproduint en tres dimensions els personatges dels dibuixos animats Bola de Drac, un homenatge a la infantesa de diverses de les generacions aquí presents. Com a novetat d’enguany, Vallespir recupera les figures dels gegants Tomeu i Laia, que s’han fet en memòria de dos emblemàtics comerciants, Joan, el carnisser, i Núria, la peixatera.
A Alcolea de Dalt ens obsequien amb la màgia de Harry Potter, que ben segur farà les delícies dels més petits, i dels no tan petits. Vaig comprovar com els membres de la comissió penjaven barrets i varetes màgiques amb la il·lusió de qui per primer cop desembolica un regal. Un espòiler: durant mesos han estat treballant en la portalada del castell de Hogwarts.
A Valladolid ens transporten fins a l’Espanya Industrial i el conjunt de les fàbriques tèxtils del nostre passat recent, amb un sentit homenatge a la Pilar, la Pepita i la Conxita, les tres àvies que durant dècades han estat puntals de la festa. I ho fan amb esperit crític, alertant-nos dels impactes laborals i mediambientals de la producció i el consum de roba.
Alcolea de Baix posa el retrovisor històric i rememora com era la festa un segle enrere. Ens conviden a passejar pel Sants de 1924, en un dels carrers del barri que encara conserva les llotges com una de les tradicions de la festa major.
El sostre de Vallespir de Baix el veureu travessat per un missatge solidari amb la població massacrada de la Franja de Gaza (40.000 morts fins ara), i també hi onegen les banderoles d’oposició a la Copa Amèrica. Com a convidats especials, els patinadors de la plaça dels Països Catalans, que hi faran activitats, entre les quals una exposició amb la seva història.
I anant als carrers de la Sants de baix, vam seguir la ruta pel carrer de Guadiana, ubicat a l’antic traçat històric de les masies santsenques. N’han reconstruït una amb tots els seus elements. Hi podreu prendre la fresca com si fóssiu envoltats de vinyes en plena verema.
El sostre de Vallespir de Baix el veureu travessat per un missatge solidari amb la població massacrada de la Franja de Gaza (40.000 morts fins ara), i també hi onegen les banderoles d’oposició a la Copa Amèrica
A la plaça de la Farga han amagat durant mesos i amb molt de zel (però avui ja el podeu gaudir) un decorat monumental que emula la selva de l’Amazones, amb flors i animals exòtics, però també posant èmfasi en els perills que amenacen aquest pulmó planetari, que sí o sí hauran d’heretar les generacions futures si volem superar el repte de l’emergència climàtica.
A Sagunt podreu experimentar què passa quan creueu una portalada transformada en La Màquina del Temps. Us traslladarà als propis decorats d’aquest carrer elaborats en els darrers trenta anys, des del seu primer lema “Sants tremola, Sagunt Torna”, fins als imaginaris del Palau de la Música i del surrealisme de Salvador Dalí.
I a Finlàndia, com és d’agrair i en consonància amb el nom del carrer perseveren en la voluntat de refrescar-nos en plena canícula estiuenca. Reconstrueixen un mercat tradicional del Nadal nòrdic, amb molta neu, trineus, rens i telefèrics. Segur que hi tindran els millors glaçons de la festa.
Però la Festa Major de Sants és una celebració veïnal on passen moltes coses. N’hi ha que són més visibles i d’altres que es fan amb més discreció, però no deixen de ser importants. El material emprat en els decorats és sempre de reciclatge i enguany també arrenca la prova pilot de tornar-lo a reciclar un cop acabades les festes.
I deixeu-me remarcar un gest com el de l’Òscar, un veí fins ara anònim que any rere any cedeix gratuïtament les grues elevadores de la seva empresa perquè el veïnat es pugui enfilar sense riscos i així poder instal·lar els sostres dels decorats. Aquest veí, preguntat del perquè ho fa, respon: “i vosaltres no ho feu de manera altruista? Doncs jo també”. Gràcies, Òscar i a tothom que amb gestos anònims construeix comunitat.
Són fonamentals els espais de trobada i enxarxament que s’articulen a la Lleialtat, les Cotxeres o Can Batlló. Espais i models que haurem de defensar davant d’aquells a qui els provoca urticària la gestió comunitària i l’autogestió popular
La setmana festiva que encarem no és només una celebració, és una contribució a la cohesió del barri, que s’ha d’obrir i ja s’obre a les realitats socials i culturals emergents i del nou veïnat. I en aquest propòsit són fonamentals els espais de trobada i enxarxament que s’articulen a la Lleialtat, les Cotxeres o Can Batlló, entre d’altres. Espais i models que haurem de defensar davant d’aquells a qui els provoca urticària la gestió comunitària i l’autogestió popular, perquè no la poden controlar.
I a tot aquest mapa de gent compromesa cal sumar-hi les Festes Alternatives de Sants, que enguany arriben al seu 30è aniversari i que aquest 2024 s’articulen en quatre comissions: la del Casal Independentista Jaume Compte, la de l’Horta Alliberada i el Refugi, la de Can Vies i la del Casal de Joves. I també, com sempre, l’excel·lent programació que any rere any ens preparen les companyes de la colla castellera de Sants, dels Borinots. A totes elles els desitjo una bona festa major.
Cal recordar que les festes no poden ser festes sense que n’erradiquem les agressions masclistes, homòfobes, trànsfobes o xenòfobes. Cap bri de permissivitat amb qui no respecta la diferència
Abans d’acabar, però, sempre cal recordar que les festes no poden ser festes sense que n’erradiquem les agressions masclistes, homòfobes, trànsfobes o xenòfobes. Cap bri de permissivitat amb qui no respecta la diferència, i en això no s’hi val la passivitat, cal passar a l’acció, perquè a les diferents expressions del feixisme si no se les confronta sempre tornen. Davant d’aquesta gent, cal tenir present el crit compromès del “No passaran!”.
I finalment, un apunt meteorològic, i així no cal que m’envieu missatges cada dia de festa major per saber si plourà, si calen plàstics per l’equip de so o si haurem de menjar la paella sota els paraigües. Demà diumenge ruixats a estones, sobretot a la tarda, haurem de tenir un ull posat al cel. I a partir de dilluns, una llarga setmana de sol i temperatures de ple estiu.
Una setmana de Sants, lliure i tropical!!!
