Tal dia com hui, 12 de setembre, en l’any 1997, moria a Paris Amèlia Jover Velasco militant llibertària nascuda a Cullera (la Ribera Baixa) el 10 de desembre de 1910. Fou la major de tres germanes. Va poder anar a l’escola, la qual cosa no era habitual per a les dones de famílies de classe treballadora, com la seua, en aquells temps, i des de ben jove es va iniciar amb lectures anarquistes, a més de prendre contacte amb grups de jovent llibertari. Així mateix, era una jove molt activa i li agradava especialment la natació, així com tocar el piano. Li hagués agradat estudiar l’ofici de llevadora, però el context de la guerra li ho va impedir.
Després de la seua joventut a Cullera, Amèlia Jover es va traslladar a València, a l’actual barri de Nou Moles, del districte de l’Olivereta, molt prop de la Presó Model. L’any 1932 va ajudar a alguns companys que havien sigut detinguts per haver participat en la vaga obrera d’aquell any. Compatibilitzava alguns treballs com a mecanògrafa en l’Ajuntament de València i com a cuinera en l’establiment Viena Automàtic. Pel que fa a la seua vida militant, es va afiliar al sindicat gastronòmic de la CNT de València i va ajudar a crear la secció femenina d’aquesta força sindical, en la qual va ocupar el càrrec de secretària. També va formar part de les Joventuts Llibertàries i d’un grup naturista pertanyent a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
S’havia casat amb Joaquín Crespo, un militar amb qui va tindre una filla. Però en 1933 es va divorciar, gràcies al fet que l’11 de març de 1932 s’havia aprovat la primera llei que va regular el divorci a l’Estat espanyol. Es va tornar a casar en el poble d’Albuixec, a l’Horta Nord, amb Antonio Zaragoza, mariner republicà.
Arran de l’esclat de la Revolució Social de 1936, va participar com a oradora en els mítings d’Afirmació Juvenil Anarquista, organitzats per la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries i va escriure diversos articles per al butlletí ‘Senderos’
L’any 1936, amb l’inici de la guerra civil, però també de la Revolució Social, fou elegida secretària de la secció polític-social de les Joventuts Llibertàries i nomenada delegada del Comité Regional de les Joventuts Llibertàries del Llevant. També va participar com a oradora en els mítings d’Afirmació Juvenil Anarquista, organitzats per la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries i va escriure diversos articles per al butlletí regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries, anomenat Senderos. A banda, va pertànyer a la Secció de Defensa del Comitè Regional del Llevant.
Tres anys va arribar la fi del conflicte armat, però no la pau. Les tropes franquistes imposaven un sistema dictatorial i de terror repressiu provocant que bona part de la militància republicana i llibertària tractara de fugir. Un dels punts habituals d’escapada era el port d’Alacant, ja que aquesta ciutat fou l’últim enclavament republicà a resistir a l’avanç franquista. Amèlia Jover fou una de les que va intentar fugir per aquest lloc, però va ser detinguda en la capital alacantina i empresonada en el Cine Ideal, convertit en presó de dones provisional en aquell moment. Més tard, va ser traslladada a la presó d’Alacant.
Seguint l’estratègia de concentrar la població reclusa, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, habilitat com a presó de dones en juny de 1939, on les clarisses caputxines s’encarregaven de la custòdia de les preses. No obstant això, mentre estava embarassada i a l’espera de seu judici, va ser enviada a l’Hospital Provincial de València en un règim d’internament vigilat. En novembre de 1939 va donar a llum a la seua filla i quan van estar recuperades físicament ambdues, un grup de cenetistes que actuaven en la clandestinitat, l’ajudaren a fugir a terres franceses.
A l’exili francès, després d’uns mesos de gran dificultat als camps de concentració d’Argelers i Bram, va poder fugir a Tunis, on es va reunir amb el seu marit i va viure uns anys dedicada al treball al camp i a ensenyar xiquets i xiquetes
En arribar, la situació també era inestable, ja que acabava d’esclatar la Segona Guerra Mundial i les refugiades republicanes no eren molt benvingudes. Aleshores fou internada en el camp de concentració d’Argelers i posteriorment en el de Bram. Les condicions en aquests llocs no complien les necessitats de salubritat mínimes i, després de nou mesos molt complicats, va poder eixir i reunir-se amb el seu marit que es trobava refugiat en Tunis. Allí va romandre vint anys treballant en el camp i també ensenyant a xiquets i xiquetes que no estaven escolaritzades, mentre criava la descendència que va tindre durant aquest temps.
Reprendre el contacte amb la clandestinitat llibertària
En 1962 va aconseguir tornar a l’Estat francès, concretament a París i va poder treballar per a la firma de Pierre Cardin, mentre seguia estudiant a les nits. A més, el seu objectiu d’educar els xiquets i xiquetes va seguir, ja que durant la seua estada a París, en convidava un grup a berenar un dia a la setmana a la seua casa. Tot i els moments tumultuosos d’aquests anys de la seua vida, no va deixar de mantindre el contacte amb el moviment llibertari i va passar a formar part de l’Agrupació Confederal de Paris. Va viatjar en algunes ocasions a València i va seguir tenint relacions amb el comitè clandestí de la CNT dels anys seixanta. A la dècada següent, ja assistia fins i tot a les seues reunions.
L’any 1996 va participar en la trobada Libertarias, en Madrid, en la qual es commemorava el paper de les dones en la Revolució Social i en la guerra civil. A més, el mateix any, també va acudir als actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti en Barcelona i en València. Aquests van ser les seues últimes aparicions públiques, ja que l’any següent, el 12 de setembre, Amèlia Jover Velasco va morir a París, deixant un llegat de lluita inesgotable. La seua família va escampar-ne les cendres per la Penyeta del Moro a Cullera, un lloc on ella anava a nadar de jove els diumenges.
En 2019 es creà l’Associació de Dones de Cullera que porta el nom d’Amèlia Jover i en el seu local s’hi acull una exposició permanent amb fotografies i altres records de l’activista, en què es fa repàs de la seua vida i de la força de les seues conviccions
El 13 de març de 2010, l’any del centenari del seu naixement, l’associació Cullera Laica va organitzar un acte en memòria d’Amèlia, programat amb motiu del Dia de la Dona Des de 2013 la seua figura és una de les referents de la ruta laica de Cullera, on se li ret memòria al Passeig Marítim, just davant de la Penyeta del Moro.
La seua filla, Elodia Zaragoza Jover (1939-2020) nascuda en l’Hospital Provincial de València mentre la mare complia pena de presó, ha sigut escriptora, poeta i editora. En 2004 va escriure La Xiqueta, (Librairie-Galerie Racine, 2016) una obra autobiogràfica on també fa memòria de la vida de la seua mare.
En 2019 es creà l’Associació de Dones de Cullera que porta el nom d’Amèlia Jover i en el seu local s’hi acull una exposició permanent amb fotografies i altres records de l’activista, en què es fa repàs de la seua vida i de la força de les seues conviccions. Amb aquest xicotet homenatge, el seu poble fa perdurar la seua figura i les seues idees, així com l’esperança que la va acompanyar tota la seua vida: la construcció d’un nou món.
