Les vint estacions d’esquí operatives als Països Catalans ultimen aquests dies la posada en marxa dels 6.295 aparells de producció de neu que, com va sent habitual des de fa uns quants anys, seran vitals per garantir la rendibilitat de la temporada hivernal que ha de començar a principis de desembre. Tots aquests canons generen una despesa conjunta que ronda els 5.700.000 metres cúbics d’aigua a l’any, que es tradueix en un consum de 900 metres cúbics anuals cadascun d’ells.
Així es dedueix de les informacions facilitades per les empreses que exploten les estacions o, en el cas que no hagin estat publicitades, del volum de metres cúbics al qual tenen dret per concessió dels diversos organismes de cada territori. Aquesta és una de les dades que revela el reportatge d’obertura de l’edició 583 de la Directa, dedicat a la innivació per mitjans mecànics, que s’ha convertit en un salvavides per la indústria de l’esquí en els temps actuals marcats per la manca de precipitació i l’increment global de les temperatures. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la despesa mitjana d’aigua en les llars catalanes va ser de 143 metres cúbics anuals l’any 2022, és a dir menys d’una sisena part del consum de cada punt de producció de neu.
El reportatge, firmat per Jofre Figueras Doy i Andreu Ausàs i Call, posa en evidència fins a quin punt els complexos d’esquí alpí de Catalunya Sud, Catalunya Nord, Andorra i la Franja s’aferren a la tecnologia com a via de supervivència de la seva temporada d’hivern. La innivació representa, segons les estimacions de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), un 90 % de la despesa hídrica de les estacions, i la seva producció i el nombre de canons no para de créixer. A Catalunya Sud s’ha passat de 2.000 el 2006 a prop de 3.000 en l’actualitat.
La innivació representa, segons les estimacions de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), un 90 % de la despesa hídrica de les estacions
L’informe “El llibre blanc de les estacions de muntanya de Catalunya” (2022) xifra en 850 litres el consum mitjà per esquiador al dia. Les responsables i exresponsables d’algunes de les empreses que exploten les estacions, contactades pel reportatge, argumenten que no es pot parlar d’un consum d’aigua com a tal, perquè la que es fa servir per produir neu, un cop es fon, retorna als aqüífers i al sistema hídric, per tant, no es malbarata. Però també es mostra com un percentatge d’aquest líquid, que pot arribar a un 40%, s’evapori abans de desfer-se: és el que l’ACA anomena “ús consumptiu”.
Els complexos d’esquí agafen l’aigua de captacions superficials o subterrànies en cursos fluvials o fonts, o bé directament d’aigua de la pluja, mitjançant uns convenis de concessió amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, l’Agència Catalana de l’Aigua, el Govern d’Andorra o el Departament dels Pirineus Orientals de l’Estat francès. Aquests acords fixen la quantitat màxima que poden utilitzar i d’on la poden treure. L’ACA té oberts tres expedients per incompliment d’aquestes condicions. L’estació de Font-Romeu és un cas excepcional, ja que fa l’acapte directament del pantà de la Bullosa, mitjançant un acord amb el grup energètic francès Engie.
Ara bé, l’increment dels episodis de sequera a escala global fa que el sector es plantegi fins a quin punt es podrà aguantar a llarg termini la bombolla de la producció artificial de neu. En una entrevista per al reportatge, la catedràtica en Hidrologia de la Universitat d’Estrasburg Carmen de Jong explica que “hi ha un problema d’aigua tan gros que comença a agafar-la de la capa freàtica per fer la neu” en algunes estacions alpines del Tirol del Sud, fet que qualifica de “passar un llindar crític” que pot provocar conflictes amb les poblacions locals.
La fabricació de neu acapara un 70% de la inversió econòmica de les estacions en les pistes segons l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Activitats de Muntanya
A banda de la despesa hídrica, un altre punt de l’ús cada cop més extensiu de canons de neu és la despesa energètica que comporten. La gran majoria d’empreses explotadores, però, són refractàries a facilitar informació sobre aquest consum, incloent-hi Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, empresa pública titular de sis complexos a Catalunya Sud. En els estudis de la Cambra de Comptes de la regió administrativa francesa d’Occitània sí que hi consta la despesa de les estacions nord-catalanes del grup Trio Pyrénées –Formiguera, Cambra d’Ase i Portè Pimorent–, que entre el 2019 i el 2022 van gastar prop d’un milió de kWh per temporada per fer neu, que equival a la despesa mensual de 3.700 llars.
Un negoci que es fon
Avui, la fabricació de neu representa un 70% de les inversions econòmiques en les pistes que fan les estacions, segons l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Activitats de Muntanya (ACEM). En gran part, questa despesa és el que explica que moltes de les estacions no siguin avui rendibles o tinguin molts problemes per quadrar els números. Totes les titulades per FGC acumulen pèrdues (excepte La Molina). I el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica va destinar la temporada 2021-2022 una subvenció de 2,4 milions d’euros per fabricar neu als tres complexos privats del Pallars Sobirà i a Tavascan (que és de titularitat municipal).
El retorn econòmic indirecte per a les comarques de muntanya és el que sol justificar aquestes inversions. Moltes empreses, amb el cas notable de Baqueira-Beret, aposten també pel negoci immobiliari que es genera al voltant de l’activitat per diversificar les seves vies d’ingressos. Una altra estratègia de supervivència que comença a visibilitzar-se és la reconversió de les estacions en centres d’oci turístic fora de la temporada d’esquí, promovent activitats com el senderisme, les rutes en bicicletes tot terreny o altres experiències vinculades a la natura. De moment, aquesta via encara genera un volum de negoci molt inferior al de la temporada d’esquí. Amb tot, diversos agents de les comarques de muntanya plantegen un canvi de rumb per defugir la dependència del monocultiu turístic i l’aposta per altres activitats econòmiques com la indústria lligada al sector agroalimentari, l’explotació forestal o l’artesania.
