Un passadís estret i fosc, seients de cotxe. Veus, rialles, provocacions. També la resposta a algun insult. Ens endinsem en una penombra que recrea els voltants del Camp Nou, una de les principals àrees de treball sexual de la ciutat de Barcelona.
Al final del passadís, veiem que les veus s’encarnen en cossos i noms: uns pòsters recullen fotografies i frases testimoni de les violències. Però també de les resistències i les diferents idees sobre el sexe o el treball que expressen les integrants de Tiritrans trans trans. Aquest col·lectiu artístic visibilitza les vides i experiències de dones trans que es dediquen o han exercit el treball sexual a través de propostes com obres de teatre, rutes guiades o instal·lacions artístiques. La seva darrera creació, acollida al Centre d’Arts Santa Mònica, és “Métete en la cama con una puta”, part de la mostra col·lectiva “Després del vendaval”.
L’obra, al Centre d’Arts Santa Mònica, planteja un recorregut des d’espais públics fins a l’espai més íntim, on podem seure a escoltar els relats sobre què els motiva, quines són les seves pors i els seus desitjos
“Les putes i les trans són com els dragons: tothom ens pot descriure, però ningú no ens coneix”, sentencia Violet Ferrer, actriu, gestora cultural, humorista i creadora de la putiruta, un recorregut per les empremtes que el treball sexual ha deixat als carrers de la Ciutat Vella de Barcelona. Forma part de Tirititrans i és una de les participants d’aquesta exposició, que parteix del desig de “donar a conèixer les persones més enllà dels imaginaris que s’han creat”, afirma.
L’obra planteja un recorregut des d’espais públics, com els carrers, fins a l’espai més íntim, com l’habitació d’una puta, en la qual podem seure a escoltar els relats de les dones sobre què els agrada, què els motiva, quines són les seves pors i els seus desitjos. Un gran llit presideix l’habitació, envoltat pels objectes que les putes s’estimen i que sempre les acompanyen: una estampeta d’un sant, unes tisores —per retocar-se la manicura o per defensar-se si és precís—, les sabates de taló preferides o la foto de la germana que viu lluny. En aquest llit podem estirar-nos uns minuts amb una puta, fer preguntes i escoltar, de les seves pròpies veus, qui són i quines són les seves maneres de caminar, mirar i estar al món.
L’única porta oberta
Per arribar a l’habitació hem hagut de travessar un corredor vermell amb cinc portes fermament tancades. En mirar per l’espiell, descobrim què és el que encara resta inaccessible per a moltes dones trans: una ocupació digna, una parella estable, la possibilitat de ser una mateixa.
Tot i que no existeixen xifres oficials, alguns estudis apunten que la taxa d’atur entre les dones trans se situa al voltant del 85%. Són persones excloses del mercat laboral per diferents motius que barregen la transfòbia, el racisme, el fet de ser persones migrades sense permisos de treball o de residència, o el de tenir un passat de consum de drogues, explica Violet Ferrer.
“Jo sempre dic que la inserció laboral és com la pedra filosofal, perquè a partir d’aquí s’aconsegueixen moltes altres coses”, il·lustra. La negació de l’accés a altres feines fa que el treball sexual sigui l’única porta que resta oberta per a elles, una opció laboral carregada de culpes, pors, estigmes i violències.
“Jo em vaig fer càrrec d’una nena quan tenia pocs mesos de nascuda, i quan vaig haver de migrar la va cuidar la meva mare. Sempre vivia amb la por que la nena em preguntés de què treballava jo”, explica Lineth Philips, altra de les participants de l’exposició, que va migrar des de Panamà fa 18 anys.
Diu que va poder formar-se per treballar tenint cura de persones grans i durant un temps va deixar d’exercir el treball sexual. “Un dia la meva filla em va fer una videotrucada, i jo vaig poder presentar-li el senyor que estava cuidant, i ells dos van tenir una conversa… i va ser molt bonic”, recorda. Assegura que moltes dones trans es veuen forçades a migrar dels seus països d’origen per la por, les persecucions i les violències que pateixen, i que en alguns casos acaben en assassinats que resten impunes.
Afectes i drets negats
Una altra de les portes tancades per a moltes putes trans és la possibilitat de mantenir relacions afectives estables. “Nosaltres també ens enamorem!”, emfatitza Lineth Philips. Violet Ferrer, per la seva banda, recorda experiències de rebuig per part d’homes cisgènere. “Alguns homes van amb tu pel carrer i et diuen: ‘camina, que jo et segueixo’, perquè no volen que ningú vegi que tenen una relació amb una persona trans”, afirma.
És per això que, de vegades, els seus clients de més llarga durada esdevenen els seus vincles afectius, i les companyes que també treballen als carrers, la seva xarxa de suport. “Si ens treuen el puterio, ens estan traient les relacions psicoafectives i les relacions socials. És l’única manera que ens deixen de fer-ho, i a sobre ens la treuen! I la gent encara se sorprèn perquè defensem amb dents i ungles l’únic que ens han deixat. Perquè fora d’aquí, el que trobem és una societat trànsfoba i hostil, un mercat laboral que no ens acull i unes institucions que no ens escolten”, afirma Ferrer.
“Fora d’aquí, el que trobem és una societat trànsfoba i hostil, un mercat laboral que no ens acull i unes institucions que no ens escolten”, afirma Violet Ferrer, part del col·lectiu de creació artística Tirititrans
L’actriu i gestora cultural denuncia la violència institucional per part de les administracions municipals, que en el passat han multat les treballadores sexuals emprant la llei de venda ambulant, han organitzat batudes policials per detenir i deportar moltes dones, o fins i tot han tallat els llums de la via pública per impedir que treballin. “Havíem d’il·luminar-nos amb els mòbils perquè els cotxes no ens atropellessin”, recorda.
Fins i tot ara, lamenta que el govern de Jaume Collboni restringeixi l’empadronament de persones sense llar a les seus de les entitats socials. “No tenim ni el més bàsic. Les putes que viuen al carrer o en habitacions es queden sense tenir un metge assignat o sense poder votar”, critica.
Davant d’aquest cúmul de violències —les institucionals, però també les violències masclistes i transfòbiques que enfronten pel fet de ser dones trans, per ser putes i per treballar als carrers—, les Tirititrans proposen exhibir la seva intimitat i vulnerabilitat en un espai compartit, fora del treball sexual, des d’on fan una crida a l’empatia per canviar imaginaris.
