Francesc Comelles és un missioner laic català. Fa més de dues dècades que viu al Brasil, on ha desenvolupat la seva tasca amb el Conselho Indigenista Missionário (CIMI), un organisme fundat el 1972 per Pere Casaldàliga, entre d’altres. Durant els més de vint anys vivint al Brasil, ha col·laborat en projectes de desenvolupament a l’Amazònia, concretament al Riu Negre, amb els pobles Baré, Baniwa i Tukano, i a Manaus a la zona de la Vall de Javarí. Hi parlem sobre la situació límit que viuen molts pobles indígenes i sobre la visió extractivista d’occident d’allò que durant anys ha estat anomenat el pulmó verd del planeta.
Quina és la teva trajectòria? On et vas arrelar des que vas arribar del Brasil?
Feia 21 anys que no tornava a Barcelona. Quan vaig marxar estava estudiant Enginyeria Agrònoma i vaig anar al Brasil per fer un projecte de cooperació de la universitat amb la implicació de la Generalitat, el 2002. Després de passar breument per Barcelona, vaig tornar al Brasil i ja m’hi vaig quedar. Ara tinc dona i filles. Em vaig instal·lar a Barcelos, al riu Negro. Des de Manaus surt el riu Negro cap a Colòmbia i Veneçuela, i el Solimo cap a Colòmbia i el Perú. Quan vaig tornar deia que mai més entraria en un projecte de cooperació i van passar catorze anys. Deu anys fins que vaig entrar al CIMI. El 2014 és quan el Conselho Indigenista Missionário (CIMI) va arribar a aquesta regió i fa una sèrie de tallers de formació política a les comunitats. A la primera, jo era a la comunitat, però m’ho vaig mirar de lluny. Pensava que era gent de fora que arribava per xerrar, que és el que normalment passa, i després se’n van i no passa res. Però quan vaig conèixer el que feien realment durant tot un any i vaig descobrir que no era una visita, sinó que venien cada tres mesos i les comunitats passaven una setmana amb l’advocat estudiant les lleis i el funcionament de l’estat, vaig veure que era una qüestió diferent. Si no saps com funciona l’estat, no saps com denunciar les violacions dels drets. Es van fer aquests tallers on jo vivia i després em van proposar formar part d’un equip local.
Quina mena de pobles hi ha a la zona on vius?
“Hi ha pobles lliures a l’Amazones que ara mateix passen fam. Quan hi ha gana a la selva és la fi del món”
Diferents tipus de pobles indígenes, alguns sense cap contacte, que són els pobles lliures, d’altres que tenen 300 o 400 anys de contacte amb qui els va colonitzar, que es vesteixen com els europeus i que parlen portuguès, i a qui diuen que no són indis, però que fa 400 anys que són forçats a parlar un idioma, que el parlen malament i del qual n’han après prou perquè els entenguin a la feina. I després tenim altres pobles amb menys contacte, com els yanomami, a la Vall del Javarí, que conserven més la seva llengua i cultura. Són pobles que tot i no tenir la ingerència d’occident, ara mateix passen fam. Quan hi ha gana a la selva és la fi del món.
Podríem veure l’Església com un actor colonitzador, però hi ha figures com Pere Casaldàliga que tenien una relació amb els pobles indígenes menys intervencionista i més d’acompanyament. Per a les persones que puguin preguntar-se per què entrevistem un missioner, m’agradaria saber si tu et sents reconegut en aquest concepte o si penses que ets més aviat un activista. Hi ha un cristianisme que no és colonitzador?
El CIMI parteix d’aquesta lectura descolonial, dels anys setanta, de quan un grup d’antropòlegs, en un congrés a l’illa de Barbados, va demanar que l’Església sortís dels territoris indígenes i deixessin d’interferir-hi. És aleshores quan un grup de religiosos, entre els quals hi havia Casaldàliga, es van plantejar que marxar volia dir deixar entrar les empreses mineres. Van dir que sortirien després que els indígenes fossin els protagonistes i tinguessin la força per poder resistir. En aquell moment jo havia fet la catequesi, la comunió i la confirmació a Barcelona, i participava en moviments socials. Vaig descobrir aquest altre costat de l’Església. Nosaltres fem una evangelització diferent. No els parlem de Déu. Som missioners, però actuem perquè som cristians, no perquè hem de salvar els altres. No hem de portar déus als altres, perquè cadascú té la seva experiència espiritual. Fem un servei per als altres, una mica la imatge de Jesús rentant els peus de l’altre. Escoltar, veure quins són els problemes, quines són les demandes que tenen… Com a cristians és un deure, però encara ho és més després del que ha passat històricament. A mi no m’envia l’Església al Brasil, soc un laic. Se li diu religiós a qui es capellà. A més, he après més sobre els valors cristians amb les comunitats indígenes que amb l’Església.
Treballes a regions on hi ha pobles no contactats. Són pobles que encara no tenen la cosmovisió occidental. A la Vall del Javarí, com creus que es viu en aquestes comunitats?
“He après més sobre els valors cristians amb les comunitats indígenes que amb l’Església”
Jo m’hi refereixo com a comunitats de pobles lliures. Hi ha qui els anomena “comunitats de pobles aïllats”, i dit així sembla que se’ls ha d’apropar. Són pobles que estan fugint del contacte amb els europeus. Això és una senyal d’esperança, perquè vol dir que no li veuen la gràcia al nostre mode de vida. Amb tot, viuen una situació complicada, perquè la invasió dels seus territoris està fent que cada cop tinguin menys espai i estiguin més a prop de la societat. Això porta a diversos conflictes, tant amb els invasors com amb les mateixes comunitats indígenes, perquè hi ha comunitats que estan més establertes i d’altres més lliures. El Javarí és un territori on hi ha la més gran diversitat de pobles indígenes i lliures del Brasil. Allà és on estem amb el projecte de Mans Unides. És un territori dels més grans del Brasil reconegut, però no està protegit. Té unes distàncies enormes i per fer una denúncia en una comissaria són deu dies de viatge. Tot el que passa és difícil denunciar-ho fora. La inseguretat és gran perquè hi ha una invasió de pescadors, caçadors o buscadors d’or. Si les comunitats van a un llac a pescar, es troben canoes amb pescadors no indígenes que van armats. Tot això passava en un context com el dels quatre anys de govern de Bolsonaro, en què es deia que els indis no són persones i que se’ls pot disparar. Aquesta pressió està afectant els pobles lliures, que en el cas del Javarí, no tenen tant espai i s’han d’aproximar a les comunitats dels altres pobles indígenes. Aquest fet fa que esclatin conflictes entre comunitats.
Quines són les amenaces principals a l’Amazònia?
“Tots els pobles indígenes van votar massivament a Lula perquè quatre anys més de Bolsonaro haguessin suposat el genocidi dels pobles indígenes”
Hi ha molts problemes, però darrere de tots ells hi ha la mentalitat extractivista i el fet de veure l’Amazònia com un celler. El primer dels grans desafiaments que tenen els pobles és defensar el marc legal i la Constitució de l’any 1988 del Brasil, que portava drets als treballadors i també als pobles indígenes, com el dret al territori i a l’autodeterminació. Després de més de trenta anys no s’ha fet efectiva encara, però des del primer dia que es va aconseguir aquest marc, el Congrés i els sectors antiindígenes hi estan en contra. Ara mateix hem canviat de president al Brasil, però el Congrés encara és de la dreta i continua fent propostes per canviar la llei de 1988. De fet, vol col·locar una petita esmena per dir que el dret dels pobles indígenes sobre la terra és a partir de l’any 1988. Aquest marc temporal és un cavall de Troia. A banda de no tenir dret a les terres de les quals les comunitats indígenes van ser expulsades, només tindrien dret a les terres on ara viuen. També es vol limitar el dret a consulta sobre l’exploració dels territoris i apel·lar a la sobirania nacional. Al Brasil, el Tribunal Superior va declarar aquest marc temporal inconstitucional, però dos dies després el Congrés va aprovar la llei. Tenim, aleshores, un conflicte de poders entre Lula i el Congrés. Cinc dies després de la victòria de Lula, la dreta va donar un cop i va intentar envair la seu del Tribunal Suprem. Creiem que Lula ha de fer molt més, però és cert que si demarca deu terres indígenes més, es donarà un cop d’estat. Vivim en un xantatge i estem esperant veure què vol dir això de tenir una llei inconstitucional. La situació s’allarga i la violència ha augmentat. El que diu el Congrés es reprodueix a l’Amazònia, on es diu: per què hem de donar el 14% de les terres a aquests indis?
Què penses de la creació del Ministeri dels Pobles Indígenes, liderat per la Guajajara? No és contradictori que els pobles que volen viure més enllà de l’Estat tinguin una representació a l’Estat?
Nosaltres podem donar la nostra opinió, però no manem, i els pobles indígenes fan el seu camí. El canvi de Bolsonaro per Lula ha portat una sèrie de diferències. Tots els pobles indígenes van votar massivament a Lula perquè quatre anys més de Bolsonaro haguessin suposat el genocidi dels pobles indígenes. Lula va arribar amb una sèrie de propostes. Hi ha qui és més ingenu i pensa que serà el govern dels indis, però, de fet, és impossible un neoliberalisme que no sigui excloent. El cert, però és que 8.000 líders indígenes han entrat al govern en diferents ministeris.
Més enllà del marc constitucional i legal, la realitat és una altra. Quina és la forma d’extractivisme a l’Amazònia?
“La transició verda a Europa s’està convertint en una transició vermella al sud”
Als territoris trobem pescadors, caçadors o buscadors d’or que, en general, són gent pobra que fa el que pot per sobreviure. Després, l’or es concentra en mans d’alguna empresa. Aquest comerç de l’or, que és molt freqüent entre els yanomami o els munduruku, ha fet que les terres acabin destrossades i les aigües contaminades i es comencen a veure nens que neixen amb problemes neurològics. Tot i que la presència de buscadors d’or sembla més esporàdica, hi ha xarxes que amb el govern Bolsonaro van fer créixer el crim organitzat als rius de l’Amazones, que ara són molt insegurs. Fa vint anys es deia que l’Amazones era el pulmó del planeta, i això pot ser que estigui canviant. Dir que l’Amazones és el pulmó del planeta donava a entendre que podíem destruir-ho tot i deixar aquell pulmó respirant per nosaltres, però això implicava que Europa no hagués de canviar res. Ara veig que a Europa han canviat les coses i esteu fent una transició verda plena de bateries, cotxes elèctrics o plaques solars. Però un cotxe elèctric gasta sis vegades més minerals que un cotxe convencional, i aquests minerals estan sortint de l’Amazònia. La transició verda a Europa s’està convertint en una transició vermella al sud. Abans l’Amazones era el pulmó i aquí no calia fer res. Ara el pulmó s’ha convertit en un celler de minerals per fer la transició aquí, mentre les comunitats que no tenien llum continuen sense llum. Com vol ser verda Europa? Hi ha d’haver una conversió. Europa ha de fer una transició verda, però cal un canvi de mentalitat en el que fa referència al consum energètic. L’Església, en canvi, no està al costat d’aquestes lluites. Com a Església catòlica hem de pretendre un món on els pobles indígenes ens ensenyin altres maneres de viure, a viure una mica diferent perquè ens estem carregant el planeta. No són només els indígenes els que han tingut altres lògiques, a Catalunya, abans del capitalisme hi havia altres maneres de veure el món. No és folklòric, és l’oportunitat de la humanitat de recuperar un camí més humà.
Quin és el paper de les grans empreses en aquest context?
Al sud del Brasil, per exemple, hi ha empreses que estan expulsant els guaranís i estan cremant tota la selva. Hem parlat d’empreses mineres, de pescadors, de caçadors, però un altre dels colonialismes que ens trobem és el del mercat del carboni, és a dir, d’aquelles terres que s’utilitzen per generar oxigen a canvi que es contamini en altres indrets del planeta. Això porta implícita la idea que l’ésser humà no pot conviure amb la natura, perquè hi ha d’haver trossos de selva que han de ser intocables. Això també és un tipus de colonialisme que està arribant als pobles indígenes, que tenen un territori que és el que necessiten per viure i una empresa arriba i els diu que utilitzin només el 30% del territori a canvi de diners. Això també porta molts problemes amb líders indígenes, perquè n’hi ha que estan en contra i altres que hi estan a favor. Nosaltres, com a Església catòlica, hem de tenir la nostra posició, però no serem qui decidirem el que s’ha de fer. Els que hi estan en contra veuen com a vegades hi ha empreses que posen un parell de vigilants per controlar parts del territori.
Vigilants de l’oxigen d’empreses privades que paguen perquè una terra estigui simplement allà?
“No entenc per què l’indígena és pobre tenint l’or sota terra i el suís és ric tenint l’or al banc”
Sí. Aquests vigilants no deixaran els indígenes entrar, per exemple, a un llac a pescar, perquè és de l’empresa. Com si els indígenes destruïssin el llac quan feia anys que hi estaven. En altres ocasions contracten com a vigilants persones de la comunitat i això crea divisió, perquè se’ls deixa pescar a ells i les seves famílies, però no a les famílies de la resta de la comunitat. En canvi, les comunitats que hi estan a favor, són generalment organitzacions més grans, que viuen a la ciutat, no són pescadors. Per aquest motiu és complicat gestionar els conflictes, perquè hi ha molta diversitat, però no podem caure en la disputa com passa amb moltes ONG. Els indígenes tenen un problema i hem d’unir forces. Ho hem de fer pels indígenes. Què passa? Doncs que els indígenes necessiten diners per les polítiques públiques, tenir escoles i els governs no fan res, i sembla que la manera d’aconseguir diners sigui amb la venda de terres per produir oxigen o les compensacions. L’empresa minera canadenca de la qual et parlava, per exemple, des de fa vint anys està foradant el terra per aconseguir potassi. Diuen que a l’Amazones faran una tècnica més evolucionada que en lloc de deixar forats a la terra s’ompliran amb residus de l’explotació, és a dir sal. L’empresa diu que deixarà dues muntanyes de 25 metres de sal en un lloc que s’enfonsa i que durant sis mesos de l’any està sota l’aigua. Qui ha donat la llicència ambiental, no ha estat el govern federal, sinó el govern estatal. L’any passat van detenir el cap de l’òrgan ambiental de l’Estat, que està casat amb la filla d’un dels diputats que està impulsant l’extracció de minerals en terres indígenes i que els diu que ells són pobres vivint sobre la riquesa. No entenc per què l’indígena és pobre tenint l’or sota terra i el suís és ric tenint l’or al banc.
Parlem de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP30) que es durà a terme a la ciutat brasilera de Belém. Què significa per a vosaltres que se celebri aquest esdeveniment a l’Amazones?
Crec que és una provocació que la COP30 vingui a l’Amazones i el que hauríem de fer és cremar-ho tot, però no és el que farem. Les COP són un espai que no aporta solucions. Ja és l’edició trenta i el consum de petroli i energia continua augmentant. Els pobles indígenes hi són convidats i lluiten per tenir-hi protagonisme. Sabem, però, que els llocs on té accés la societat civil no són els de decisió. Creiem que la COP30 serà el moment de veure el límit entre el discurs i el que es fa. Tenim moltes qüestions sobre la taula com l’extracció de petroli al bosc de l’Amazones o l’extracció de potassi. Hi ha diverses alertes i creiem que Lula, durant la COP, haurà de fixar la seva posició. Com es posicionaran els pobles indígenes? Ara mateix, com que hi ha molts indígenes al govern, estan fent cursos per aquests indígenes per preparar el seu discurs per a la COP. Però no tenim molta esperança en la COP.
En xifres, tot i l’extermini de fa segles, en els darrers temps el nombre d’indígenes ha augmentat. Les seves cultures i llengües estan en una posició de creixement?
“Hem de recuperar el sentit col·lectiu dels pobles indígenes, perquè anar cadascú cap al seu camí ens està portant a un abisme”
La població indígena ha augmentat al Brasil i és una cosa positiva. Hi ha hagut moments en què les comunitats no teníem fills, perquè no veien futur. Aquest augment de la població es dona tant per la natalitat com també pel reconeixement de les identitats que estaven amagades. Fa vint anys, Manaus tenia 7.000 indígenes reconeguts i ara en els censos s’han identificat 70.000 indígenes. Aquests pobles augmenten, però la cultura i la llengua es va perdent. Les dinàmiques a l’escola no permeten que el seu ús creixi, els joves tenen moltes distraccions… Ara el WhatsApp ha arribat a les comunitats i comencen a aparèixer fenòmens com la desinformació. Les cultures, però, són canviants. Mantenir la cultura és un desafiament, però el món és canviant i esperem que aquest canvi sigui del gust de les comunitats. Malgrat això, l’essència es manté. Ells tenen un sentit col·lectiu més gran que el que tenim nosaltres. El que més ens xoca o el que més ens impressiona és aquest sentit de col·lectivitat. Ells ho comparteixen tot amb tu: els moments de treball, els moments de joc, els moments de banyar, els moments de menjar… Estar junts, ser un col·lectiu, és la gràcia de viure. Algú que en lloc d’estar amb la pilota amb els altres prefereix guardar-se la pilota per a ell, té un problema al cor. Algú que només vol acumular ens fa pena. Aquest sentit col·lectiu és una cosa que hem de recuperar, perquè anar cadascú cap al seu camí ens està portant a un abisme. Si qui té poc, és tan feliç en compartir-ho, nosaltres que tenim tant podríem ser superfeliços i satisfets.
