Avui que fa 30 anys de les vacances de l’Ovidi Montllor, d’aquell mal març del 1995, és altament recomanable rellegir la darrera entrevista que li feren. Va ser a El Temps, de la mà d’en Jordi Sebastià – que dijous presentava un documental igualment recomanable sobre els batecs resistents del País Valencià: “La fifla”. En aquella entrevista de fa tres dècades, dos mesos abans de morir, la fera ferotge d’Alcoi reblava: “Tate! Tanta conya de país i ho fem tan malament com qualsevol altre”. Com si avui fos ahir. Deu anys després, perquè feia fosc i concorrien massa silencis estructurals, les mans de Marc Granell escriurien “Nostàlgia d’Ovidi Montllor”, el poema més preciós que li hagin escrit mai, on li reclama a l’Ovidi que tornés quan pogués amb totes les guspires, la fornal encesa o una caixa de llumins –”torna i encén de nou el mon”.
Avui podem dir que ha tornat sempre que l’hem necessitat –perquè no cal que torni qui mai ha marxat. Perquè a l’Ovidi, centenars de persones anònimes dels Països Catalans, se l’han fet company de vida, per a gaudir de les bones estones i, sobretot, per a convocar-lo en els moments fotuts, les sobretaules difícils o les cruïlles impossibles. Ni mite ni heroi, se l’han fet company. I això ja és prou i això ja és tot. Un entre tants entre totes nosaltres. Perquè trenta anys després, “el fet és el mateix i els fotuts els mateixos”, qui el reclama i el reivindica és la gent i no pas el poder –la gent contra el poder, caldria afegir. Avui mateix, aquesta vesprada, a la plaça de Vila de Gràcia que el va veure marxar del carrer Sostres, número 3, el proclamaran als quatre vents els qui cada dilluns des de fa anys es concentren contra totes les formes de repressió.
A l’Ovidi, centenars de persones anònimes dels Països Catalans, se l’han fet company de vida, per a gaudir de les bones estones i, sobretot, per a convocar-lo en els moments fotuts
I sí. És difícil no pensar-hi aquests dies, en temps estranys, i és sorprenent com ens l’anem retrobant a cada cantonada. De debò: em va semblar veure’l dissabte passat a la cinquena manifestació gegantina per exigir la dimissió de Mazón. Allà hi era, discret i d’amagatotis i amb somriure murri, ben a la vora del Col·lectiu Ovidi Montllor –i allà estaven Miquel Gil, Pau Alabajos o Tomàs de los Santos sostenint la pancarta que alçava la veu i les guitarres per les 227 víctimes de la dana i la gestió funesta i criminal del mal govern. Però és que tres dies abans, en una concentració ben nombrosa davant de l’Ajuntament de Xàtiva per reclamar el “sí” al valencià en la consulta esperpèntica ordenada per Vox i executada pel PP –i contra la que s’han estavellat tots dos–, també ens hi vam topar amb ell d’una altra manera. Hi va parlar, sí, un Ovidi, però de només 9 anys, al mig de la capital de La Costera, reflexionant a la voreta del camí sobre aquells que només voldrien que hi hagués una llengua –”i no cal dir quina”, afegia aquell noi. El que va dir era talment, amb paraules iguals però distintes, allò que deia l’obrer de la paraula: que la gent a qui no agrada que es parli, s’escriga o es pense en català és –i mai falla– la mateixa tropa a la qual no li agrada que es parli, s’escriga o es pense.
I més, senyora, i més! –cantava l’Ovidi a “El Diluvi’. Amb el panorama que tenim. Perquè entre Xàtiva i València, entre aquelles dues protestes, una colla participàvem, a tornallom, com uns entre tants, en les brigades solidàries al Parke Alkosa d’Alfafar, un dels barris del País Valencià on l’exclusió social i la pobresa més colpegen fa dècades –i on la dana ha colpejat, per tant, dos cops– i on alhora l’autogestió, la solidaritat i el suport mutu acumulen més hores de vol fa anys i panys. Ho van tornar a demostrar durant la dana, poble fent poble, i fa uns mesos obrint un supermercat popular per garantir l’accés gratuït a l’alimentació.
La tasca és impressionant, quotidiana i desbordant. Un poder propi, com ha escrit Jordi Garcia Miravet, sobre la potencialitat autònoma, diversa i confederada de l’autorganització social. Aquell dia, per ovidianes, encara amb els senyals de la riuada i les osques del fang ben visibles, tocava fer, entre moltes altres coses, el repartiment alimentari a cases amb mobilitat complicada. Especialment de gent gran que viu a tercers i quarts pisos, atès que els ascensors, quatre mesos després, encara no funcionen, en un estrany confinament de facto. Paradoxes ovidianes, la primera adreça on havíem de lliurar les caixes i els embalums era el carrer Alcoi, 42. I ho vam comentar de seguida –Ovidi, Alcoi, 4 de febrer 1942– traginant l’encàrrec: més ovidià, impossible. I encara més, senyora. Perquè quan vam demanar el nom de la persona a qui calia lliurar-ho, la Isa, la SuperIsa que coordina la solidaritat quotidiana, ens van dir: “és la Teresa!”. I allà vam anar i allà ens la vam trobar. I mai podré negar enlloc que no fos ella. Homenatge a Teresa 2025.
Mai no s’han apagat les esteles, l’Ovidi se’ns ha fet cançó i Guillem Agulló, l’escola més antifeixista dels Països Catalans
Podria seguir, perquè a l’Ovidi, com deia algú, mai te l’acabes. Perquè cada generació, a la seva manera, se’l fa seu. Els Pinan 450F estan enllestint una versió actualitzada del “Va com va”, en clau antiracista, que és una punyetera meravella. La Cantina, des de Sant Andreu, prepara una revisita, en temps de noves persecucions de tall antic, de “L’Escola de Ribera” que és sublim: “Sort de l’àvia, sort de l’avi / sort d’Ovidi / de les seves cançons en moments difícils”. “On eres quan hi eres” es demana fa un temps la filla petita de l’Ovidi, la Jana, en el documental que està a punt d’arribar i que 600 persones han cofinançat en un micromecenatge cooperatiu. La pel·lícula ja ha estat seleccionada fer als festivals de Màlaga i per al festival DA. On ets quan ja no hi ets, però sí que estàs, Ovidi? Per tot arreu, ja ho veus. En cada lluita. Entre les cordes de Toti Soler, en la veu de Mireia Vives o en la guitarra de Borja Penalba. O a la tardor, al 10è aniversari de la Directa al País Valencià –perquè aixina, estimat, és com tota pedra fa paret.
Com mai te l’acabes, no sé com acabar. Fa no massa o fa no res, perquè la durada dels anys ja es difumina, vaig aprendre que l’Ovidi va morir el mateix dia que Salvador Seguí. Un 10 de març. De 1923. De 1995. L’Ovidi que en la seva lucidesa sempre deia que ell era “roig per fora i negre per dins”. Però si avui, ara mateix, ara i aquí, hagués de trobar el nexe entre les absències que no compreníem dels primers noranta –Fuster 1992, Estellés i Guillem Agulló 1993, Ovidi 1995– i les presències que mai han deixat d’acompanyar-nos diria que “aquell dia impensat”, que l’Ovidi anunciava com un jorn futur sense data exacta on tornaria “per emprenyar-nos amb les darreres cançonetes” es produirà avui, aquesta nit, a la ciutat de València. Quan la família Guillem Agulló rebi el Miquelet d’Honor 2025. Mai no s’han apagat les esteles, l’Ovidi se’ns ha fet cançó i Guillem Agulló, l’escola més antifeixista dels Països Catalans. I el nexe, com diria l’Ovidi quan escrivia la carta a casa els pares, serà sempre el mateix: la vida. La de la Teresa d’Alkosa, la de l’Ovidi de Xàtiva, la de la Isa d’Alfafar. La de tots els Guillems del món.
