El panorama internacional ja està força tensionat, però potser t’has perdut una altra tensió diplomàtica (una més) entre els governs francès i algerià. Des del reconeixement de la sobirania del Sàhara Occidental pel govern francès, les relacions franco-algerianes no han estat bones.
En un context clarament xenòfob i especialment islamòfob, el govern de Macron s’ha trobat amb una nova obsessió, l’expulsió de migrants. Més concretament, l’expulsió cap a Algèria. El problema és que l’antiga colònia se manté ferma. I això no passa desapercebut a les altes esferes de l’Estat francès. En pocs dies, dos ministres han amenaçat de dimitir, el ministre de l’Interior que troba que París no és prou ferm davant Algèria, i el ministre de Justícia, que vol aprovar una llei… Que pretén prohibir els signes religiosos en les competicions esportives (entengueu que les dones musulmanes no portin el vel). Ara ja és més explícit el context xenòfob i islamòfob del qual parlava abans?
Molt bé, però quin és el vincle amb Perpinyà? Quan parlem de relacions colonials franco-algerianes, Catalunya Nord té un paper important. Fem un salt al passat, a 1962 més concretament. En un context de guerra colonial, els colons europeus deixen el sòl algerià per travessar la Mediterrània. Aquests arriben principalment als ports de Marsella i Port-Vendres (Rosselló). S’estima que 30.000 “repatriats” s’instal·laran a Catalunya Nord (la meitat a Perpinyà). Pot no semblar molt, però en aquell moment el territori comptava amb poc més de 250.000 habitants. Més d’un 10% d’augment de la població en pocs mesos, això va tenir un impacte en la sociologia nord-catalana, i especialment en la sociologia electoral i política. Perquè, sí, és certament la única onada migratòria on els nouvinguts arriben directament amb la seva targeta d’elector (ja que eren ciutadans francesos) i, al mateix temps, els algerians que ja vivien aquí perden els seus drets civils… I simplement la seva ciutadania francesa pel camí. I per tant, 15.000 possibles votants més en una vila, això es cuida! Paul Alduy, l’alcalde el 1962, serà tant a nivell local com estatal un gran defensor de la causa peu-negra, i a vegades a costa dels algerians.
La lògica d’oposar els peus-negres (i les seves targetes d’elector) als algerians (als quals se’ls retira) és infal·lible en l’àmbit electoral. Anys més tard, el Front Nacional veurà a Perpinyà una oportunitat amb aquest electorat
La seva lògica d’oposar els peus-negres (i les seves targetes d’elector) als algerians (als quals se’ls retira) és infal·lible en l’àmbit electoral (molt menys en l’àmbit polític i moral). Anys més tard, el Front Nacional (FN) veurà a Perpinyà una oportunitat política amb aquest electorat. Un altre cop, una opció política que dóna fruits; des de les primeres candidatures el FN aconsegueix un escó el 1983 i una plaça a la segona volta de les municipals de Perpinyà el 1989. Amb un mateix candidat, escollit personalment per Jean-Marie Le Pen, Pierre Sergent. El FN estarà present a la segona volta a cada municipals fins a guanyar-les el 2020.
Aquestes eleccions de 1989 van ser un punt d’inflexió en la vida política perpinyanenca, ja que per a l’alcaldia (de dretes) el perill no ve de l’esquerra radical, sinó de l’extrema dreta. I per mantenir-se al poder, Alduy pare i fill no dubtaran a “festejar” amb les idees de l’extrema dreta i, en particular, a mimar una mica més la comunitat peu-negra.
Alduy fill inaugura dos llocs que exalten la colonització d’Algèria, un monument en homenatge a l’OAS (organització terrorista d’extrema dreta que va lluitar violentament contra la independència d’Algèria) i el memorial dels Francesos desapareguts a Algèria (fins on sé, només n’existeixen a dos llocs, a Perpinyà i a Port-Vendres).
El problema central són els homenatges per uns vells nostàlgics que escupen a la cara de tants altres ciutadans de la vila
Poc a poc, els successors dels Alduy,Pujol i Aliot, ambdós mostrant clarament la seva identitat peu-negra, van anar omplint la vila de referències a aquest passat colonial. El 2011 se va crear el Centre Nacional de Documentació de l’Algèria francesa i el 2022, quan Algèria celebrava els 60 anys de la seva independència, Perpinyà se convertia en la “capital dels francesos d’Algèria” i multiplicava els actes de nostàlgia, fins a fer “ciutadans d’honor” els organitzadors del cop d’Estat d’Alger del 1961 per oposar-se a la independència.
En el moment en què acabo d’escriure aquesta columna, som el 19 de març, dia de celebració dels acords d’Evian que marquen la independència d’Algèria. Aquest mateix 19 de març i des de fa més de deu anys, les banderes de l’Ajuntament de Perpinyà s’han posat a mitja asta per marcar el dol per la pèrdua d’aquest territori “francès”. Una altra manera de marcar l’espai públic amb aquesta nostàlgia nauseabunda és rebatejant llocs. Avinguda Saïd Boualam (defensor de l’Algèria francesa), plaça Mourad-Kaouah (diputat de l’Algèria francesa i proper a Jean-Marie Le Pen) i més recentment l’esplanada Pierre Sergent. N’hem parlat anteriorment, primer elegit d’extrema dreta de Catalunya Nord, però també membre de l’OAS, terrorista que va matar tant d’un costat com de l’altre de la Mediterrània, fets pels quals va ser condemnat a mort, abans de ser amnistiat. L’homenatge de massa, sens dubte. En tot cas per a la justícia que recentment va condemnar la vila a canviar aquest nom pel motiu que pogués “ferir el públic”. Perquè és aquest el problema central: homenatges per uns vells nostàlgics que escupen a la cara de tants altres ciutadans de la vila.
Un conflicte que es va jugar a milers de quilòmetres d’aquí, fa més de mig segle, sembla haver segellat en una lectura maniquea la política nord-catalana
La periodista nord-catalana Khedidja Zerouali acaba de publicar per Mediapart les entrevistes de diversos perpinyanencs d’ascendència algeriana per parlar del clima polític i social actual. El que destaca de manera cridanera és que, a més del context general, a més de viure en una vila governada per l’extrema dreta, hi ha a la nostra vila una omnipresència infecta. Això és el més pervers, centrar-se “indirectament” però únicament en una part de la població, la vinculada a les migracions post-colonials. En resum, un conflicte que es va jugar a milers de quilòmetres d’aquí, fa més de mig segle, sembla haver segellat en una lectura maniquea la política nord-catalana.
L’esplanada Pierre Sergent podria ser la clau. Perquè aquí és un homenatge a una figura d’extrema dreta coneguda, que fereix a molts nivells però segurament pot indignar de manera més àmplia la població. Que aquest moviment que ha generat aquest homenatge mantingui la gent atenta i activa, per aquest cas i pels altres que vindran. És trist reconèixer-ho, però ja quan no només fereix filles i fills d’algerians la gent se mobilitza més… i la justícia també.
