Amitjan segle XV, quan l’artesà Johann Gutenberg va desenvolupar la capsa de tipus mòbils i la premsa per compondre textos i estampar-los en sèrie, poc es devia imaginar que, quasi sis-cents anys més tard, el seu invent encara s’erigiria en una eina cabdal per a la difusió d’idees entre els éssers humans, tot i haver de competir amb estranys ginys que escopirien paraules i imatges a través de pantalles lluminoses. Però encara molt menys li devia passar pel cap que la criatura nascuda de les seves recerques podria estar al bell mig d’una onada global d’angoixa pel futur del planeta terraqüi. Parlem, és clar, del llibre imprès.
Fa temps que, al voltant del món editorial, s’ha encès la llumeta vermella de l’impacte de la seva producció en l’equilibri climàtic. Des dels grans grups que editen milers de llibres cada any fins als segells de més petit format es fan proclames de responsabilitat ambiental, i el debat és ben present en tots els fòrums del sector. Es parla de fer llibres sostenibles, de producció ecològica… “Hem de partir de la base que el llibre ecològic no existeix –apunta Jordi Panyella, soci de la cooperativa editorial Pol·len–. Com tot procés productiu, genera un impacte ambiental. El que cal fer és reconèixer-lo, explicar-lo, i estudiar les millors possibilitats per minimitzar-lo. Això és l’ecoedició”. Pol·len ha impulsat des de fa més d’una dècada diverses iniciatives pioneres en el camp de l’ecoedició, com ara el projecte Greening Books, l’any 2013, una guia de bones pràctiques mediambientals per al sector.
L’editor de Pol·len creu que, en general, el món del llibre està més preparat i ha treballat en l’assignatura de les reduccions d’emissions més que molts altres sectors industrials, on el debat no ha estat tan present ni potser hi ha tanta demanda social perquè s’hi abordi. Evidentment, el fet que les publicacions sobre la crisi climàtica avui tinguin demanda i totes les editorials, grans i petites, s’estiguin abocant a treure llibres d’aquesta temàtica fa que l’exigència –i autoexigència– d’unes praxis coherents sigui més alta que entre els fabricants d’altres productes que duen aquest embolcall verd. Però també és evident que la producció de paper, que és la base dels llibres, i l’associació d’aquesta a la tala d’arbres i la desforestació, és una matèria especialment sensible en la presa de consciència ecològica.
La invisible petjada digital
Amb tot, si ens fixem en la petjada de carboni –és a dir, els gasos contaminants que s’emeten a l’atmosfera– l’impacte del producte editorial queda lluny d’altres activitats industrials, tot i que és molt complex el fet d’establir un barem mitjà en el cas de l’edició per la diversitat d’agents que intervenen en la seva fase d’elaboració. La revista sectorial alemanya Börsenblatt la situava en 400 grams de CO2 equivalent per cada llibre (és a dir, equiparant tots els gasos a l’equivalència en diòxid de carboni i sumant-los). Si posem aquesta xifra en una balança amb l’activitat tecnològica, els números impacten. Fabricar i dur al punt de venda un llibre té menys afectació a l’atmosfera que l’ús del cercador Google durant un segon, que l’artista i investigadora Joana Moll ha xifrat en 500 grams de CO2. Fent l’equiparació, una persona que faci servir durant setze dies i mig aquest cercador de forma ininterrompuda generaria el mateix impacte atmosfèric que tota l’activitat editorial durant l’any 2022 a Catalunya, el País Valencià i les Illes, si fem cas a les dades de l’“Informe del llibre i la lectura” del Ministeri de Cultura espanyol. I sí, segons la informació de la Unesco, actualment es fabriquen al món per damunt de 2 milions de llibres, segons el portal Statista, al llarg del 2024 es van generar en xarxes i núvols uns 402,74 milions de terabytes (o quintillons de bytes) de dades digitals cada dia.
De vegades, l’imaginari popular encara concep les tecnologies digitals com a “més netes”, però compte. Segons un estudi de la consultora Greentech, per fabricar un aparell de lectura electrònic Kindle (del grup Amazon) s’emet tant CO2 equivalent com per la producció de 22 llibres. Cal tenir en compte, a més, factors com l’obsolescència programada. La vida útil d’un e-llibre és de mitjana de 4 a 5 anys, però les actualitzacions de software fan que moltes usuàries el percebin com a obsolet ja molt abans. A banda, per construir un apareix electrònic fan falta 70 elements químics, mentre que un llibre només en conté, com a màxim, vuit.
El paper no ho aguanta tot
Però totes aquestes comparacions odioses no oculten que fer llibres, imprimir-los i dur-los als punts de venda comporta una motxilla i una petjada ecològica. Segons el document Anàlisi del Cicle de Vida del Llibre del projecte Greening Books, l’extracció de matèries primeres és la responsable de gairebé la meitat d’aquesta afectació en el cas de la impressió amb sistema òfset, i quasi el 70 % amb impremtes digitals. Parlem, bàsicament, del paper. I aquí és on el sector editorial sol posar més èmfasi a l’hora de visibilitzar el seu compromís mediambiental, des de proclames corporatives a exercicis reals de responsabilitat.
L’any 2004, la pressió personal de l’escriptora xilena Isabel Allende va aconseguir que la seva novel·la El bosque de los pigmeos es publiqués fent servir paper reciclat, una iniciativa del tot pionera en aquell moment. Amb tot, més de vint anys després el reciclatge continua sent una opció minoritària en l’àmbit editorial, perquè és més costós produir-lo. Tot i que el seu impacte clarament menor, ja que usar paper o fusta reciclada pot arribar a reduir en un 300 % la petjada de carboni dels productes, segons Jordi Panyella.
Amb tot, l’opció que el món editorial i el de les arts gràfiques han adoptat de forma més majoritària ha estat la certificació, és a dir, arribar a acords amb agències que verifiquen que la pasta de paper que fan servir prové de zones forestals gestionades de forma sostenible, respectant la biodiversitat originària, sense fer tales massives i també tenint en compte els drets de les poblacions que hi viuen. Va prendre volada també a partir d’una campanya de Greenpeace, “Llibres amics dels boscos”, de l’any 2003, a la qual es van adherir autories de prestigi com José Saramago o fabricants de best-sellers com J. K. Rowling.
Un reglament europeu que ha d’entrar en vigor el 2026 prohibeix les importacions de paper que hagin contribuït a la desforestació en produir-se
La certificació amb més recorregut és la del Forest Stewardship Council (FSC), una organització internacional independent nascuda l’any 1993 sota l’impuls de les organitzacions ecologistes Greenpeace i WWF. La primera d’elles, però, va deixar-ne de formar part l’any 2018 com una forma d’evidenciar que calia passar decididament a la pàgina del reciclatge i que l’ús de fusta verge havia de deixar de ser una opció prioritària en la indústria paperera. El certificat FSC acredita la gestió responsable dels boscos, però també l’anomenada cadena de custòdia, és a dir, que el receptor final del producte pot tenir-ne notícia exacta del recorregut de les matèries primeres i assegura que en cap moment s’hagin mesclat amb altres sense certificació. En l’edició en català, és el segell que fan servir la vintena d’editorials adherides a l’Institut de l’Ecoedició, una iniciativa nascuda l’any 2018 per Pol·len i Comanegra. Entre aquestes sòcies de serveis hi ha la divisió a l’Estat espanyol de Penguin Random House, gegant mundial de l’edició que compta amb una trentena de segells en llengua castellana i sis en català. Des d’aquest grup s’assegura que fa servir de forma molt majoritària paper certificat provinent de boscos europeus.
L’altre gran pool certificador és el PEFC (Programa per al Reconeixement de Certificació Forestal), nascut el 1999 i impulsada per organitzacions vinculades al sector industrial paperer i al de l’explotació forestal. A l’Estat espanyol, és la patronal Aspapel qui hi talla el bacallà, encara que també en formen part una desena de governs autonòmics. Possibilita més d’una trentena de certificacions diferents, amb més o menys laxitud unes i altres. Aquesta és la marca que llueixen les 4.000 novetats anuals dels segells del grup Planeta, líder de l’edició en llengua castellana;
i també en català, a través de la seva filial, el Grup 62, amb el catàleg igualment certificat pel PEFC.
Avui, l’ús de paper certificat comença a ser una condició obligatòria per poder accedir a la majoria dels crèdits i ajuts públics com els del Ministeri de Cultura espanyol o els de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC). A més, la Unió Europea té aprovat des de l’any 2023 l’anomenat Reglament de Desforestació (EUDR) que obliga a acreditar que les importacions de productes i matèries primeres –en sectors com el cautxú, el cafè, el cacau o la ramaderia vacuna, però també el paper– no ha contribuït a la desforestació i s’ha fet respectant les legislacions dels llocs d’origen. La normativa havia de ser d’aplicació des d’aquest 1 de gener de 2025, però s’ha aprovat una moratòria d’un any.
Anar a poc a poc quan es va lluny
En l’àmbit de la producció hi ha molt més camp per córrer a l’hora de minimitzar l’impacte ambiental d’un llibre, per exemple, en l’elecció de les tintes (on cada cop més editorials aposten també per les d’origen vegetal), el dels tòners (en el cas de la impressió digital), la reducció del consum d’aigua, de l’energia o l’eficiència dels aparells tecnològics que es facin servir. Però un gran capítol a banda és la distribució, que segons l’Institut de l’Ecoedició comporta el 16 % de la petjada ecològica dels llibres, entenent per distribució tant el transport de les mercaderies que fan falta per fabricar-los, com el dels productes finals als punts de venda.
L’any 2013, l’editorial Comanegra va impulsar el segell Llibre Local, que comparteixen una vuitena de projectes de petit format i que serveix de garantia que tots els processos que han intervingut en la producció s’han fet a escala local o, si es vol dir d’aquesta manera, són de quilòmetre zero. Encara que hi ha molt obscurantisme al respecte, és sabut, però, que llibres fets per editorials dels Països Catalans i que acaben consumint els lectors d’aquí s’imprimeixen a milers de quilòmetres de distància. És una pràctica que va esclatar amb força arran de la crisi d’ara fa una dècada i mitja, davant de la impossibilitat de la indústria gràfica d’aquí de competir amb les polítiques de preus de la Xina, de Taiwan i d’altres centres del sud-est asiàtic. Avui, qualsevol cerca a internet permet trobar multitud d’ofertes per imprimir a Àsia, fins i tot llibres autoeditats o a demanda, així com cartelleria, paqueteria i tota mena de productes, en castellà i adaptades a clientela de l’Estat espanyol.
Amb tot, segons diverses fonts del sector, avui aquesta deslocalització tan extrema ha decaigut clarament pel que fa al llibre industrial convencional –que molt majoritàriament s’imprimeix en plantes de proximitat–, però encara s’hi recorre sovint per als llibres a quatre tintes o amb algun tipus de producció especial, sobretot en l’àmbit de la narrativa infantil il·lustrada o el còmic. En canvi, una tendència que va en increment és la d’encarregar les impressions a llocs com Polònia, Eslovènia o Turquia. Fins i tot algunes companyies d’impressió xineses han obert divisions en aquests països de l’Est europeu. Si una editorial dels Països Catalans imprimeix a Àsia, augmenta en un 700 % la seva petjada de carboni; si ho fa a l’altre extrem d’Europa, l’incrementa en un 200 %, segons l’Institut de l’Ecoedició.
El circuit per fer arribar els llibres als punts de venda i a les lectores és un altre dels atzucacs que avui viuen amb intensitat tots els agents del sector i les editorials, però també les llibreries. L’any 2024, un grup de punts de venda belgues i francesos, agrupats en l’Associació per l’Ecologia del Llibre, van posar en marxa una singular protesta. D’un dia per l’altre i sense avís a les distribuïdores, rebutjaven novetats atenent criteris aparentment capriciosos: el dia sense portades blaves, o el dia de veto a una editorial concreta o el dia sense autories de renom. Segons la llibretera parisenca Anaïs Massola, presidenta de l’associació, es tractava d’articular una “resposta absurda a la realitat absurda del dia a dia dels llibreters. Les novetats només estan tres setmanes a les llibreries. El 90 % de la nostra feina consisteix a empaquetar i desempaquetar caixes”. Certament, la quantitat de llibres que s’imprimeixen ha generat un flux de novetats que difícilment pot ser assumit amb criteri per les llibreries, sobretot aquelles que no formen part de grans cadenes. A aquest fet cal afegir-hi altres factors, com la gestació d’un sistema de distribució amb cada cop més influència i més controlat pels grans grups editorials, que han creat les seves pròpies empreses especialitzades o bé hi tenen participació. I també l’auge de la venda en línia des de les botigues virtuals de les editorials, o els mateixos comerços. Així, molts cops, la llibreria de tota la vida avui està esdevenint un punt de tramitació d’una demanda de compra digital, perquè gestiona la petició d’un volum que no té, o ja no té, als seus taulells i prestatgeries. Evidentment, aquest model cada cop més instaurat té un efecte mediambiental a causa de l’increment de consum de paper, cartó i plàstics per a l’embalatge.
Camí d’anada i tornada
I encara hi ha un altre capítol vinculat a aquesta inèrcia. El dels llibres que no troben destinatària després de tot el circuit. L’estudi “Returns: Rise Bookselling” de la Federació Europea i Internacional de Venedors de Llibres (EIBF) feia, l’any 2023, una avaluació de l’impacte de les devolucions en l’ecosistema del llibre a diferents llocs d’Europa. Segons aquest informe, el mercat espanyol s’ha convertit en un dels del continent amb més percentatge d’unitats que no s’han pogut vendre en llibreries, entre un 30 % i un 35 %, a causa de la gran quantitat de llibres per habitant que es produeixen, i la gran quantitat d’editorials i distribuïdores. La mitjana de permanència d’una novetat al punt de venda físic és d’uns tres mesos. A Suècia, per exemple, el percentatge de retorns és del 4,5 %. L’estudi de l’EIBF descriu la situació a l’Estat espanyol com a “no sostenible a llarg termini”.
El comerç del llibre a l’Estat espanyol té un dels percentatges de devolucions més alts d’europa, al voltant del 35 %. A suècia, per exemple, és del 4,5 %
La incapacitat per vendre d’entrada tot el que es produeix activa de retop el fenomen de la destrucció de llibres, per convertir-los en pasta per fer nou paper o cartó reciclat, quan fa un determinat temps que es guarden en magatzems: una praxi no secreta al sector, però sí poc coneguda i divulgada. Algunes autores són informades de la destrucció dels seus exemplars que un dia van publicar, però les editorials solen passar de puntetes d’aquesta activitat en les seves informacions corporatives. S’assegura que és model de funcionament que va a la baixa i que es limita als grans grups i a operacions editorials de gran tiratge que no han acabat funcionant; però que els segells independents solen fer edicions de pocs milers d’exemplars molt més adaptades a les seves possibilitats de mercat, i no hi recorren. Joan Sala, editor de Comanegra, es pregunta per què aquestes operacions no queden mai recollides en les estadístiques ni s’obliga les empreses a informar-ne. A l’Estat francès sí que existeix un estudi al respecte, de l’any 2022, impulsat pel Sindicat Nacional de l’Edició, que estimava que el 19 % dels llibres distribuïts a punts de venda era retornat als magatzems i, d’aquest percentatge, un 14 % acabava a la trituradora.
Jordi Panyella creu que, a banda de minimitzar tots els impactes i promoure iniciatives restauratives, un primer pas que haurien de pensar tots els projectes editorials és la comunicació, “explicar d’una forma transparent als lectors tots els impactes que ha tingut la producció del llibre que té a les mans”. En aquest sentit, l’Institut de l’Ecoedició va crear una eina informàtica, el BookDAPer que permet calcular al moment la motxilla ecològica en les diferents fases d’elaboració d’un llibre, i com aquesta pot variar en funció de les diverses possibilitats de producció que hem anat veient. Fa unes setmanes se’n va presentar una nova versió. Alguns segells adherits a l’institut publiquen a cada llibre una completa fitxa amb l’impacte que ha generat en aspectes com la petjada de carboni i els residus provocats o el consum d’aigua, energia i matèries primeres. És una pràctica que encara sembla lluny que es plantegin les grans multinacionals de l’edició, encara que Penguin Random House sí que informa de l’emissió global de CO2 derivada de tota la seva activitat anual.
