Ningú no pot posar en dubte la seva persistència. Safer Abdallah, un algerià de 27 anys originari de M’Sila, una petita població rural de l’interior d’Algèria, que es trobava a Albacete treballant per al servei de premsa de les Brigades Internacionals, presentava per tercera vegada una proposta al comissariat polític. Era el 2 d’agost de 1937 i, en la seva carta, aquest militant comunista insistia en la necessitat de formar un batalló que agrupés tots els voluntaris nord-africans a la guerra espanyola.
“La majoria de les nacionalitats –escrivia Adballah– es troben representades en les Brigades Internacionals, amb excel·lents resultats tant per als combatents com des del punt de vista internacional”. Fins aquell moment, els voluntaris nord-africans estaven dispersos entre els diferents batallons, cosa que, segons argumentava l’autor de la petició, dificultava la seva formació política. L’agrupació, explicava, tindria un efecte mobilitzador dins de les societats del Nord d’Àfrica, perquè es veurien reflectides, també a parer del brigadista algerià, en la lluita per la llibertat i el moviment obrer espanyol. Abdallah creia que, coordinat amb la intensificació de la propaganda a la regió, podria fer augmentar el reclutament i acabar formant més batallons integrats per milicians nord-africans. En alguna carta enviada posteriorment asseguraria tenir llest el reclutament de fins a dues mil persones.
Aquesta proposta va arribar en un moment força oportú. El projecte de les Brigades Internacionals passava per un dels seus pitjors moments: el nombre de voluntaris havia caigut; els combatents que quedaven estaven, en general, desanimats; les desercions es multiplicaven. També creixien els conflictes entre les múltiples nacionalitats dels seus integrants. Una proposta com la d’Abdallah, que impulsés el reclutament, hauria de sonar atractiva a orelles del comissariat. Però aquí hi havia un element afegit que ho dificultava tot. El fet colonial.
Del Marroc a l’Iraq
La insurrecció militar i l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’estiu de 1936, havia impactat les societats del Nord d’Àfrica. Els diferents arxius testifiquen que no només l’esquerra va córrer a posicionar-se, sinó que també ho va fer el nacionalisme àrab i la dreta colonial. Destacades figures dels moviments nacionalistes àrabs van mostrar el seu suport a la República espanyola, contràriament al que s’ha donat per fet en l’àmbit popular, en el qual, si ha quedat algun record de la implicació nord-africana en el conflicte armat, és el de l’importantíssim reclutament de milers de rifenys per part del bàndol sublevat, els que popularment es van conèixer com a moros de Franco. La conflagració va suscitar debats encesos, fins i tot enfrontaments. Hi va haver mostres de solidaritat, campanyes de recollida de diners, aliments i medicines. També armes. Als debats habituals sobre la irrupció del feixisme que es donaven en el context europeu, en aquests països s’hi afegia un element propi: la qüestió colonial. Encaixats en la geografia imperial francesa o anglesa, els moviments socials i polítics del món àrab havien de bregar amb una variable de difícil integració en els debats generals sobre democràcia, feixisme, revolució o comunisme.
Tota aquesta solidaritat també es va concretar en l’arribada de centenars de voluntaris antifeixistes provinents dels països del món àrab decidits a combatre a les files republicanes. La majoria eren originaris d’Algèria, però també del Marroc, de Tunísia, d’Egipte, de Síria, del Líban, de Palestina o fins i tot de l’Iraq. Era gent amb perfils molt diversos. Des del cabilenc Oussidhoum, qui comandaria el batalló Comuna de París de la XIV Brigada Internacional, al propagandista palestí Najati Sidqi, enviat per la Komintern, al misteriós periodista libanès Jean-Jospeh Akl o l’anarquista algerià Mohand Ameziane Sail, que recorreria el front d’Aragó amb la columna Durruti. Eren voluntaris àrabs, però també amb orígens amazics, caldeus o armenis; ja fossin musulmans, jueus o cristians; i un gran nombre, també, de colons europeus, com ara pied-noir francesos d’Algèria, o italians o fins i tot gent originària de les Illes, del País Valencià o de Múrcia, que havien emigrat al nord d’Àfrica.
Tot sembla indicar que el comissariat no va contemplar amb atenció la proposta de Safer Abdallah. Encara més, es pot entendre que, segurament, el reclutament massiu i la constitució d’un batalló nord-africà era una idea, sens dubte, destinada a fracassar. En aquest sentit, l’historiador Edouard Sill argumenta que no és que el batalló no fos creat per la falta de voluntaris, sinó “perquè l’ús polític d’aquesta formació no estava en consonància amb l’estratègia de la Komintern i podria haver xocat amb les autoritats franceses”.
La proposta d’Abdallah encaixava bé amb la dimensió política de les Brigades Internacionals. Des de la perspectiva de la Komintern –la Internacional Comunista segons la nomenclatura soviètica–, l’enquadrament dels antifeixistes que havien acudit a Espanya tenia objectius lògicament militars, però sobretot propagandístics, especialment a partir de l’estiu del 1937. Les Brigades Internacionals havien de representar la unió antifeixista mundial, el gran Front Popular internacional. Sota aquest prisma, la creació de batallons amb trets nacionals podia servir efectivament per promoure la mobilització a cada país.
La idea d’un batalló exclusivament algerià que lluités per l’alliberament del poble espanyol al costat d’altres nacions reconegudes era força llunyana de la posició del Partit Comunista Francès d’aleshores
Al principi, es va tractar d’una mera qüestió pràctica. Les brigades havien hagut d’organitzar-se seguint un criteri lingüístic: el batibull idiomàtic havia estat un dels seus desafiaments i calia solucionar-ho per agilitzar la comunicació interna. Però l’agrupació per criteris ètnics o nacionals va acabar representant un paper de projecció exterior sovint més important, fins al punt d’utilitzar noms de batallons que interpel·lessin a una tradició revolucionària representativa de cada lloc concret, construint així un ampli Olimp d’herois i màrtirs, gestes i sacrificis.
Però constituir un batalló nord-africà, que esperonés els sentiments nacionalistes als territoris colonials era un element sensible. Cal recordar que el Partit Comunista Francès (PCF) va tenir sempre un paper central a les Brigades Internacionals. La idea de fer visible una formació militar pròpiament magribina que lluités per l’alliberament del poble espanyol al costat d’altres nacionalitats reconegudes estava força allunyada de la posició que el PFC ocupava en aquell moment.
La Komintern, dividida
Al llarg dels anys trenta, la Komintern havia anat pressionant els militants del partit a les zones colonials perquè incorporessin quadres locals a les direccions i adoptessin una agenda clarament anticolonial. Aquest procés rebia el nom d’“arabització” i seria, des del seu inici, problemàtic. D’una banda, toparia amb una part de la militància que es resistia a considerar la població autòctona, l’anomenada “indígena”, com a subjecte revolucionari. De l’altra, amb aquella militància que, tot i acceptar les tesis de la Internacional Comunista, a la pràctica desconfiava a cedir la direcció a les poblacions colonitzades. Amarats pel principi de la “missió civilitzadora” que els hauria de diferenciar de les visions purament extractivistes de l’imperialisme conservador, el problema del racisme i el colonialisme va impregnar les pugnes dels partits comunistes al nord d’Àfrica en aquells anys.
El 1936, a més, el gir frontpopulista del PCF havia comportat que s’aparquessin les postures decididament anticolonials. Un posicionament que havia provocat, entre altres coses, la ruptura definitiva amb L’Étoile Nord-Africaine, principal organització independentista algeriana, fundada anys enrere per militants del mateix Partit Comunista. Així, el comunisme prioritzava l’estabilitat del projecte del Front Popular, que implicava mantenir l’equilibri d’aliances polítiques, no incomodar en excés les potències aliades i articular la lluita antifeixista, doncs, en termes de defensa nacional. Les tesis frontpopulistes també defensaven que les classes treballadores havien de disputar les identitats nacionals a la burgesia i al feixisme. Eren temps d’integritat territorial, de defensa de les nacions europees amenaçades per l’onada feixista, entre les quals s’incloïa, segons valoraven, la República francesa.
Per justificar la defensa de la unió entre els pobles algerià i francès, la direcció comunista va arribar fins al punt de redefinir el concepte mateix de nació algeriana, una qüestió extremadament sensible per a l’anticolonialisme. Algèria deixava de ser una nació el desenvolupament de la qual havia estat violentat per l’imperialisme per convertir-se en una “nació en formació”, tal com afirmaria Maurice Thorez, secretari general del PCF, més d’una vegada.
Com es podria pressuposar, la proposta de Safer Abdallah va tenir molt poc recorregut. Segons la documentació disponible, no sembla que arribés a suscitar el més petit interès. El rastre d’Abdallah, però, es perd a les terres de la península Ibèrica i es difumina als arxius. En una breu nota des de Barcelona, el juny del 1938, es demanen informes polítics sobre ell. Poc més. Entre els seus familiars, alguns establerts a Alger, encara s’explica que mai no va tornar de la guerra, i que la seva empremta es perd sota circumstàncies desconegudes. En qualsevol cas, amb la seva desaparició, també es perdia aquella proposta que algun dia va defensar: la d’unificar, sota un mateix batalló, tots els brigadistes nord-africans que van lluitar contra Franco.
