En fa una, s’alça i pega una palmada a l’aire. Una més, es torna a alçar i palmeja el buit de nou. Es tira a terra i en fa dos per a, a continuació, recuperar la verticalitat i tornar a ajuntar les mans ben amunt. En fa tres més sense dificultat, es torna a alçar i empresona entre els palmells, ancora-un’altra-volta, les immediacions del solitari i parpellejant halogen que il·lumina ara-sí-ara no el cubicle cuina-menjador-habitació-wc on viu. Es torna a tirar a terra i en fa cinc més, i s’alça a pegar una altra palmada i repeteix el procés per a fer-ne huit, i una altra palmada, i tretze, i palmada, i vint-i-una i palmada, trenta-quatre i palmada, i ara n’ha de fer cinquanta-cinc, però quan arriba a vint-i-nou ja no pot més, li fallen els braços i es deixa caure, abatut.
Calistènia domèstica innegociable seguint la divina proporció a base de burpees-fibonacci. UNA FORMA DE VIDA. “N’he de fer més. No puc amariconar-me!”, pensa mentre llepa un suculent pegot de calç acumulada en l’aixeta de la pica.
Fa uns mesos (quan encara dividia la vida en mesos) no arribava ni a la fase de les cinc burpees-fibonacci. Estava raquític i vivia immers en una espiral de conformisme, palles recurrents i submissió acrítica al ritme establert pel calendari gregorià. Ara viu perseguint un somni, acassant la millor versió de si mateix, portant l’existència pròpia al següent nivell del següent nivell, i tot gràcies a les burpees-fibonacci, el culte al cos a través de la secció àuria. Matemàtica fina de la qual et posa els collons al puesto i que li ha permès, per fi, pensar amb claredat.
Ara, forma part d’una nova comunitat d’homes apol·linis. Neovitruvians que cavalquen el temps sense muntura. Una comunitat que fuig de la pallorfa vital i focalitza en allò que realment importa: la tonificació muscular. Per fi ha trobat el seu lloc.
No tenen nom i no mantenen cap tipus de contacte ni comunicació entre ells. Simplement fan burpees-fibonacci. Cadascú pel seu compte. Cadascú al seu cubicle. Cadascú seguint la seua pròpia revelació, que en realitat ha sigut la mateixa per a tots. Ja no treballen, ja no mengen res. Sobreviuen llepant la calç que s’acumula a les aixetes. Només baixen al carrer a vanagloriar-se, a exhibir-se, a lluir els profits de les burpees-fibonacci, i ràpidament tornen a casa. Tornen al cubicle. Es reconeixen entre ells i es dediquen una mirada, però mai es parlen. Seria una pèrdua de temps que no es poden permetre.
El temps ho és tot. El concepte de →dia← era el gran sàtrapa que els feia viure acoquinats. Però ja no. Ara cadascú dissenya els seus propis dies. S’han emancipat de la tirania circadiana. Dormir vint minuts, llepar la calç de les aixetes, burpees-fibonacci i volta a la mançana. Repetir el procés realitzant lleugeres modificacions. Invertir els factors. Eliminar el dormir. Tu decideixes!
A la porta del cubicle, se li amuntonen les cartes. Factures, publicitat i un avís de la feina comunicant-li que ja l’han substituït. Ningú s’ha molestat en saber què ha sigut d’ell. Només les grans empreses de subministraments l’han trobat a faltar. No ha carregat el mòbil des del dia en què va tindre la revelació.
Durant un breu instant, de reüll, mentre succiona la calç d’una aixeta, li sembla vore per la finestra com l’edifici d’enfront es desploma sobre l’avinguda. Fins i tot creu escoltar el soroll de l’enderroc. Quan s’hi fixa millor, comprova que no. Tot està bé. Ja queda menys. S’apropa el final.
