Són molts els que pensam que l’ecologisme ha evolucionat en els darrers temps. Moltes de les entitats i grups ecologistes de l’Estat i concretament aquí el GOB, tenen una trajectòria desenvolupada en paral·lel i com a conseqüència dels efectes de la turistització del territori, des de l’època pre-democràtica fins a dia d’avui. El ritme en que s’ha desenvolupat ha anat de la mà del ritme de la colonització del territori per part del turisme amb la construcció i les infraestructures associades i necessàries per a la seva implantació.
Així va quedar ben palès aquest passat divendres, durant la darrera de les sessions de la 2na edició del Curs d’Economia i Ecologia Política del Turisme, organitzat pel GOB, Albasud i la Hidra Cooperativa, mentre escoltàvem Pepe Guillen de la federació Ben Magec – Ecologistas en Acción de Canàries en el marc de la sessió “Illes davant del turisme”. L’activista ecologista canari ens explicava quina és la realitat econòmica, social i ambiental a dia d’avui a les Illes Canàries i com s’havia arribat fins aquí. A nosaltres, ens semblava sentir la nostra pròpia història en un relat tot ple de connexions i paral·lelismes amb el desenvolupament aquí de l’economia turística.
L’ecologisme ha anat evolucionant amb els anys, passant de ser un ecologisme per a la protecció del territori a ser, a dia d’avui i sense deixar el territori de banda, un ecologisme per a la protecció de les persones, un ecologisme social
En aquest procés de turistizació del territori, l’ecologisme ha anat evolucionant amb els anys, passant de ser un ecologisme per a la protecció del territori a ser, a dia d’avui i sense deixar el territori de banda – amb una visió més integral m’atreviria a dir, que ho engloba tot –, un ecologisme per a la protecció de les persones, un ecologisme social.
I és que el turisme (una expressió més del capitalisme) ha anat conquerint i ocupant nous espais en aquells territoris, cada cop més, que s’han consagrat al servei del turisme. Des dels seus inicis destruint i ocupant el litoral, passant per l’interior, el sòl agrari i els espais naturals, per acabar, literalment, dins de casa nostra. I és precisament d’aquí, de la pugna per allò més bàsic per a la supervivència digne, el dret a un habitatge – un dret fonamental i bàsic – que ha sorgit la necessitat de bastir un argumentari comú entre diferents moviments socials de resistència per tal de reclamar un canvi de model. Una anàlisi crítica de la realitat ens duu a la necessitat de generar una alternativa de base social, anticapitalista, que assumeixi com a intrínseques les perspectives de gènere i de classe, per tal que l’argumentari de l’ecologisme no tengui fissures. És l’ecologisme polític. Així doncs és des de l’ecologisme social i polític des d’on han de sorgir respostes que necessàriament han de posar la cura de la vida (en totes les seves dimensions) al centre de totes les decisions.
És capgirant aquesta realitat i posant la vida al centre i teixint relacions i aliances que tenguin cura d’aquesta vida, d’on ha de sorgir la resposta que faci esclatar el sistema. Pensar que ha de ser, que és possible
Ens cal però posar en valor la cura de la vida i per això, cal recórrer encara molt de camí. Alguns investigadors, com Ivan Murray (UIB) teoritzen que el capitalisme està pegant les seves darreres esperonades i en aquest darrer estadi esprem sense pietat recursos i persones, en un món i uns cossos finits. El valor de la vida és cada vegada menor i els treballs vinculats a tenir-ne cura, menystinguts. La realitat d’avui ve marcada per l’ explotació laboral, desnonaments, assassinats (que alguns intenten vendre com suïcidis) fruits de l’expulsió de persones (gentrificació), mercantilització dels drets bàsics (aigua, energia, casa…), increment dels índex de pobresa, explotacions desesperades d’hidrocarburs, fons voltors planejant per damunt de les nostres vides, destrucció accelerada de biodiversitat, pèrdua de sobirania, deteriorament democràtic, augment de la repressió i la violència institucional, crisi de refugiats, contaminació creixent i irreversible de terra, mar i aire,… qualsevol diria que estam a l’inici de la fi, si més no, queda palès que la vida, la de la majoria sotmesa a la maquinària maligne del capitalisme, en té poc de valor. I és capgirant aquesta realitat i posant la vida al centre i teixint relacions i aliances que tenguin cura d’aquesta vida, d’on ha de sorgir la resposta que faci esclatar el sistema. Pensar que ha de ser, que és possible, que ho podem capgirar, és, si més no, una bona manera d’encarar un estiu que ens ha de dur encara moltes evidències de la deriva a la que estam abocats, aquí i més enllà.
