Probablement, ja has sentit parlar de l’agricultura regenerativa. Potser t’ha arribat una publicació del projecte de les Planeses del CREAF o un reel d’un pagès regeneratiu com el Francesc Font. Potser ja has vist Common Ground o et sona el tema per un vídeo de Hope. Però també pot ser que t’hagi arribat via spam de Bayer-Monsanto. Perquè la regenerativa està de moda, així que actors molt diversos la presenten com una estratègia crucial per mitigar la crisi climàtica. És cert? Vegem-ho.
És vox populi que la pagesia està escanyada: fertilitat a la baixa, clima imprevisible, marges estrets… quan no és una cosa és l’altra. No li donem molta importància perquè els supermercats continuen plens i qui dia passa any empeny. Però la degradació va a l’alça, d’aquí l’efervescència de propostes alternatives com l’agricultura regenerativa.
No hi ha agricultura sostenible sense biodiversitat subterrània. I no hi ha energia més renovable que aquesta energia microbiològica.
En què consisteix? En poques paraules, es tracta de posar al centre la regeneració de la vida del sòl agrari, una vida de la qual no se’n parla prou. Dècades de destrucció de la vida subterrània per part de l’agricultura industrial han passat desapercebudes, però hauríem de posar molta més atenció a aquest entramat microscòpic, crucial per a la reproducció de la vida. No hi ha agricultura sostenible sense biodiversitat subterrània. I no hi ha energia més renovable que aquesta energia microbiològica.
Però abans de seguir, on som i d’on venim? Al llarg del segle XX l’agricultura industrial ha incrementat la productivitat de macronutrients per hectàrea. I, per tant, també ha crescut la població. De fet, molts de nosaltres no existiríem sense la irrupció del dièsel o dels agroquímics. Però és igualment evident que aquest procés ha implicat una enorme degradació ambiental. Mengem petroli. I això té importants impactes sobre la salut, la de cadascú de nosaltres i la del planeta. Si ja hem superat set dels nou límits planetaris, és en bona part degut a l’agricultura industrial. Fins quan podrem sostenir una situació insostenible? La terra està esgotada per l’impacte de l’energia fòssil en forma de biocides, fertilitzants i llaurades constants. I només aconseguim que continuï produint a base de —endevineu-ho—, sí, a base de quantitats cada cop més grans d’energia fòssil per unitat produïda. És un peix que es menja la cua.
Com més energia microbiològica recuperem als nostres camps, menys energia fòssil necessitem. Aquesta és l’essència de l’agricultura regenerativa
La bona notícia és que, per la mateixa regla de tres, com més energia microbiològica recuperem als nostres camps, menys energia fòssil necessitem. Aquesta és l’essència de l’agricultura regenerativa. I s’aconsegueix amb tècniques com la cobertura permanent del sòl, el llaurat mínim, la integració animal o la biodiversitat activa. D’aquesta manera, s’acumula al sòl més matèria orgànica, més carboni, més aigua, més fertilitat. En definitiva, més vida.
Hi ha molt en joc. Perquè no només estem enviant a l’atmosfera el carboni dels jaciments de petroli, sinó també el que es genera cada cop que cremem un bosc o degradem la terra. La matèria orgànica del sòl és la reserva de carboni més gran després dels oceans, però fa dos segles que la degradem. El resultat és que la terra agrícola ha passat de ser un receptor de carboni a ser un emissor. Milions de tones de carboni es perden a l’atmosfera amb cada llaurada excessiva, amb cada sòl despullat. I la pèrdua de fertilitat que això provoca es compensa amb els fertilitzants nitrogenats sintètics, els quals al seu torn envien encara més diòxid de carboni a l’atmosfera en degradar la matèria orgànica. Regeneration International calcula que en total aquestes emissions poden sumar anualment com a mínim unes 51 Gt de CO₂, a les que cal sumar les 52 Gt que provoca la degradació de les terres de pastura. En total, tres vegades més que el que emetem cada any cremant combustibles fòssils! Don’t look up, mira cap avall.
L’informe d’avaluació de l’IPCC de 2023 calcula que “el potencial de reducció de GEH de l’agroecologia és similar o superior al que ofereix la transició a les renovables”
S’entén ara perquè són vitals les pràctiques agrícoles i ramaderes que poden tornar a convertir la terra en un magatzem de carboni, aigua i vida? El sisè informe d’avaluació de l’IPCC de 2023 calcula que “el potencial de reducció de GEH de l’agroecologia és similar o superior al que ofereix la transició a les renovables”. Amb les pràctiques regeneratives podem mitigar el canvi climàtic, la crisi de biodiversitat i també la sequera. I surt igualment a compte per a la pagesia, ja que un cop superats els anys inicials de transició la seva tasca esdevé més rendible, saludable i autònoma, necessitant menys biocides, dièsel i fertilitzants; productes que, de fet, són cada cop més cars. Com s’afirma des del projecte Atmosterra, és temps de “llaurar el cel i recarbonitzar el sòl”.
Estem doncs davant d’una proposta rodona, no? Malauradament, no tot és tan bonic. Com era d’esperar, els interessos corporatius estan distorsionant aquesta transició. Una de les raons d’aquest interès és que des de fa uns anys la captura agrícola de carboni és un dels actius que poden comprar-se als mercats de carboni. No és que sigui un problema pagar a la pagesia per fer bé les coses. De fet, hi ha productors independents que preservant els seus agrosistemes i aconseguint reduccions d’emissions estan obtenint beneficis addicionals als mercats de carboni. El problema és que, com explica la Via Camperola, els mercats de carboni impulsats per les grans corporacions estan plens de trampes.
En primer lloc, els que més s’estan beneficiant dels programes de suport a la conversió regenerativa són multimilionaris i fons de pensions que han anat comprant grans àrees de conreu els darrers anys per afegir-los a la seva cartera d’inversions “verdes”. A uns 20 dòlars per tona de carboni segrestat hi ha molts diners a guanyar. I com que vivim en un casino financer global, es guanyen més diners especulant amb els plans de regeneració que gestionant realment la terra. Això està provocant una nova ronda d’acaparament de terres a tot el món.
Des de fa uns anys la captura agrícola de carboni és un dels actius que poden comprar-se als mercats de carboni
En segon lloc, l’organització Grain ens recorda que aquests mercats de carboni proporcionen “un incentiu poderós per atraure els agricultors a les plataformes digitals que les corporacions agroindustrials i les grans empreses tecnològiques estan desenvolupant conjuntament per influir en els agricultors en la seva elecció d’inputs i pràctiques agrícoles”. Climate Field View de Bayer o el “Centre d’operacions” de John Deere en són dos exemples.
La tercera trampa té a veure amb el fet que l’agricultura regenerativa corporativa està promovent… l’ús d’herbicides! Sí, tal com sona. L’ecorrègim europeu promou un tipus de “sembra directa” intensiva en herbicides i maquinària de gran potència. Es llaura menys la terra, però a canvi s’utilitza encara més glifosat, un herbicida tòxic conegut sobretot pel nom comercial de Roundup, el producte estrella de la megacorporació Bayer-Monsanto. És potser un gripau que ens hem d’empassar a canvi de no veure reduïda la producció d’aliments? No, la realitat és que existeixen múltiples alternatives pel maneig de les herbes no desitjades, com l’eliminació mecànica o els cultius associats.
I ara ve la gran pregunta: estan almenys aquests esquemes regeneratius de les grans corporacions reduint el carboni de l’atmosfera? Doncs tampoc està gens clar, ja que els sistemes dominants de pagaments s’han dissenyat de manera que només surt a compte si s’exploten milers d’hectàrees, on s’analitzen mitjançant drons unes poques dades, insuficients per fer-se una idea de la salut ecològica d’una finca. A més, es mesura el carboni sobre la base de contractes de deu anys, tal com interessa als inversors, obviant que la ciència diu que en realitat necessitem garanties de retenció d’almenys cent anys.
El problema és que la raó principal de la falta d’aigua no és la sequera persistent, sinó l’expansió descontrolada de l’agricultura de regadiu destinada a l’exportació
Una altra limitació de l’agricultura regenerativa corporativa la veiem en el cas d’Unilever, una de les empreses d’aliments més grans del món. L’empresa angloholandesa afirma estar compromesa “en una transició cap a l’agricultura regenerativa” amb una enorme plantació de 2.250 hectàrees de tomàquets a Badajoz gestionada per Conesa (coneguda per les seves pràctiques d’explotació laboral). Allà s’han implementat millores en el reg que impliquen, afirmen, una reducció del 35% l’ús de l’aigua i un augment del rendiment dels seus cultius en 30%. I com que Extremadura travessa la pitjor crisi hídrica de la història, sembla una bona idea. El problema és que la raó principal de la falta d’aigua no és la sequera persistent, sinó l’expansió descontrolada de l’agricultura de regadiu destinada a l’exportació. És a dir, el problema no és només com es produeixen els tomàquets, sinó sobretot que es produeixen molts tomàquets, massa tomàquets!
No amiguis, el mercat no ho resol tot. Les butlles climàtiques compren el dret a emetre des d’una posició de privilegi. I transmeten la idea que compensar les emissions industrials protegint boscos o canviant pràctiques agrícoles serà suficient, però a la pràctica això permet procrastinar en què és la seva responsabilitat central: l’autolimitació de les emissions.
No és estrany doncs que els pioners de l’agricultura regenerativa s’hagin revoltat contra la cooptació del terme. El que necessitem no són falses solucions, sinó un ample impuls a l’agroecologia regenerativa. No necessitem convertir el cultiu de carboni en un actiu financer, sinó donar suport a les bones pràctiques amb polítiques públiques i consum responsable. I els fons per aquesta transició han de venir sobretot d’un increment de la tributació verda a les empreses amb altes emissions. I és que, ja que totes necessitem resoldre el problema i garantir la justícia climàtica… per què les granges haurien d’assumir els riscos i les despeses de la transició pel seu compte?
