“És el poble i la solidaritat de tots els pobles oprimits
els qui diran la darrera paraula, que així sigui.
M’agradaria que aquest escrit fos més ampli i més detallat,
però m’és impossible per manca de paper i altres mitjans”
Jon Paredes Manot Txiki, setembre de 1975,
a la presó de Barcelona a l’espera de ser executat.
Aquest dissabte 27 de setembre farà cinquanta anys que, en una clariana de bosc a tocar del cementiri Nord de Collserola, aleshores terreny militar, un escamot de guàrdies civils voluntaris executava Jon Paredes Manot Txiki, després d’un judici farsa en sumaríssim militar, orquestrat a Capitania General, a tocar del final de les Rambles. En la línia cronològica dels trets simultanis entre Burgos –on queia Angel Otaegi–, Hoyo de Manzanares –on perien Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, militants del FRAP– i el camí rural de Can Catà, Txiki era el darrer a caure. La darrera osca de la fosca del franquisme. Cinc minuts després de dos de nou. I cinc vides truncades que cosificaven tot el que volien liquidar de debò.
Encara tragina el debat feixuc de si allò va ser el darrer atac sàdic i cruel d’una dictadura agònica o, en realitat, esdevingué el primer acte, constituent i fundacional, del que vindria després
En perspectiva, encara avui tragina el debat feixuc i el dubte fèrtil de si allò va ser el darrer atac sàdic i cruel d’una dictadura agònica o, en realitat, esdevingué el primer acte, constituent i fundacional, del que vindria després –anomenat ‘transició’. Ja coneixen la faula: la ruptura violenta portuguesa amb la dictadura de Salazar va deixar 19 persones mortes, la modèlica transició pacífica espanyola vora 700. El que sí que sabem i no és balder ni sobrer recordar –com a fet estructural amnèsic, funest i eloqüent– és que cap dels responsables d’aquelles execucions mai no va ser detingut, ni processat ni menys encara condemnat. Foren amnistiats de seguida.
Enguany, cinc dècades després, quan alguns commemoren oficialment ‘50 anys en llibertat’, caldrà dir que, de facto i de iure, no en sabem ni tan sols els noms dels executors. Secret d’Estat encara. Perenne impunitat. I no cal ser gaire llumenera per inferir que van seguir en actiu i per deduir que es van jubilar amb pensió pública com si res no hagués passat. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de pena.
Dissabte vinent també farà cinquanta anys que, ininterrompudament, a peu de fèretre i de nínxol, la solidaritat popular catalana no ha fallat ni un sol dia i l’ha rememorat cada 27 de setembre
Sempre a la contra i avant, dissabte també farà cinquanta anys que, ininterrompudament i des d’aquell mateix moment, a peu de fèretre i de nínxol, la solidaritat popular catalana no ha fallat ni un sol dia i ha rememorat en Txiki cada 27 de setembre. Des del primer dia, enmig de la presa militar de Collserola i les càrregues policials que es van reproduir durant els intents per acomiadar el jove basc de vint-i-un anys, i fins diumenge vinent, quan un nou homenatge popular tornarà a reivindicar-lo. De fet, el primer refugi del cos sense vida d’en Txiki fou un nínxol cedit per la família de Josep Lluís Pons Llobet, militant del MIL i company de lluita de Salvador Puig Antich. Salvador, executat a garrot vil només un any i mig abans que Txiki, comparteix amb el jove basc la sòrdida història de l’antiga presó Model de Barcelona.
Es pot dir més, i s’hauria de dir tot, quan ens parlin a bombo i platerets de polítiques públiques de memòria democràtica –tardanes, tímides i deficitàries. Perquè de fet, prova del cotó, l’única placa que avui i fa anys dignifica l’espai on fou afusellat en Txiki és iniciativa llunyana i esforç perseverant dels moviments socials i veïnals de la comarca i del país, que la guareixen tot l’any i que cada any el recorden des de 1975. Només va ser el municipalisme alternatiu qui va aconseguir aprovar, en el nomenclàtor local, el nom d’un carrer en homenatge a Txiki. Es va aprovar el 2022, però encara no s’ha inaugurat. Continua sense existir –per ara.
L’itinerari de vida d’en ‘Txiki’ –del vent de Zarautz des de l’arrel d’Extremadura– retruny en el nostre passat, en el nostre present i, sobretot, en les hipòtesis de futur, des del més universal antifeixisme
Que cinquanta anys després encara estiguem així també explica on duu l’amnèsia i perquè hi ha tanta banalització del feixisme, tant auge de les extremes dretes i tanta crueltat digital caníbal. Aquests dies –a la Model, a Collserola, al País Basc– s’homenatjarà un any més Jon Paredes Manot –i a la seva mare coratge, l’Antònia, que ens va deixar l’any passat. Perquè Txiki significa i dignifica encara l’oblidat gest dels rebels i els vímets de l’àrdua tasca de la llibertat. Havia nascut a terres extremenyes, a Zalamea de la Serena, va arrelar de seguida a Zarautz, on havia migrat la família a la recerca d’una vida –i no diré millor, sinó senzillament una vida–, i es va implicar, a vida i mort, contra la dictadura franquista.
Un itinerari –del vent de Zarautz des de l’arrel d’Extremadura– que retruny en el nostre passat, en el nostre present i, sobretot, en les hipòtesis de futur. Qui som? Què volem ser –i que no? Què fer? Com prosseguir? Reivindicar, ara i aquí, aquell vent de llibertat que mai no van poder engarjolar, projectar-lo avui quan arreu bufen feréstegament vents en sentit contrari, no només és urgent i necessari. És, memòria d’un futur anterior, el més útil, pràctic i fèrtil que podem fer. Des del més pregon i universal antifeixisme.
