Quina vida mereix ser viscuda? En un món cada vegada més immediat i col·lapsat es recepten solucions immediates per pal·liar els símptomes sense atendre així la causa d’origen que ens emmalalteix. Atacades per onades de crisis socials, tecnològiques, mediambientals, econòmiques… Els fàrmacs amb efecte immediat són capaços d’invisibilitzar l’huracà de problemàtiques que ens ataca i ens fa creure que posseïm vides funcionals i amb sentit. Aquesta situació és un reflex de la gestió dels recursos econòmics en les institucions sanitàries públiques, on cada cop s’inverteix menys en l’atenció primària i comunitària, i s’aposta per remeis immediats, tot i que més costosos, als hospitals.
El cos cada cop té més i més escletxes. També, de manera comunitària. L’atenció primària afeblida pels pocs recursos que s’hi destinen i els hospitals amb les urgències col·lapsades en són la mostra. El tractament que s’hauria de pautar és justícia social. Necessitem posar el fre juntes a aquest col·lapse urgent, immediat, neguitós, angoixant, asfixiant, ofegant… el qual no compta amb cap destí final ni tampoc amb cap full de ruta. Però, ens veiem capaces? Tenim la solidesa social per revertir la situació? Som conscients que encara hi som a temps? Té cap sentit tot el que dic? Llavors, per què estem tan paralitzades enmig de l’alta velocitat? Com milloraria la nostra salut si es dotés l’atenció primària dels recursos sanitaris necessaris? Quines mesures s’haurien d’implementar per millorar l’atenció? L’era capitalista també ha fet diana en els nostres cossos, alienant-los de la natura i de la interdependència comunitària. Una sanitat pública i primària enfortida capaç de promoure la salut, previndre la malaltia i fomentar l’empoderament i l’autonomia personal a través de l’educació en salut a la ciutadania, és la píndola perfecta per disminuir el col·lapse de llits als hospitals.
Pal·liar des de la urgència comporta una despesa econòmica de gran pes per comparació al que implica enfortir i construir uns pilars sòlids d’una salut primària comunitària, universal i pública. James Fitzgerald, director del Departament de Sistemes i Serveis de Salut de l’Organització Panamericana de la Salut (OPS) declara que “la inversió en l’atenció primària és la més rendible en termes de resultats, perquè ací es poden resoldre fins al 80 % dels problemes de salut”. A més, la manca d’educació per a la salut repercuteix també en la prudència ciutadana de la bona utilització dels recursos públics. És ací on totes hauríem de comprometre’ns. Fer ús responsable de les urgències és essencial si volem una sanitat que no grinyole, que funcione atenent a tothom sense cap discriminació, on totes les peces encaixen i funcionen ben enllestides.
Pal·liar des de la urgència comporta una despesa econòmica de gran pes, en comparació amb el que implica construir els pilars sòlids d’una atenció primària comunitària, universal i pública
Segons l’informe de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanidad Pública (FADSP), durant l’any 2024, al País Valencià, únicament es va destinar a l’Atenció Primària un 9,23 % de la despesa sanitària pública. Si més no, l’Organització Mundial de la Salut recomana que els països han d’invertir almenys un 1 % del seu PIB en atenció primària. Per tot açò, necessitem que les responsabilitats polítiques destinen recursos a una atenció digna per a les nostres vides. I com més digna, també més universal, per no deixar al marge a cap persona en situació de vulnerabilitat o dependència.
Cal ressaltar que, durant les últimes catàstrofes esdevingudes la sanitat pública ha sigut la que ens ha permés mantindre’ns en vida. Durant la pandèmia de la covid-19, entre els anys 2020 i 2022, la despesa en salut provinent dels fons pressupostaris públics va permetre respondre ràpidament a l’emergència, protegint més persones i salvant més vides. Açò reflecteix la utilitat de tindre pressupostos de finançament per a les funcions de salut pública dirigides a la població. Per contra, la crua realitat que vam viure les professionals sanitàries als hospitals durant la covid va implicar posar la nostra vida en risc per la falta d’equips de protecció individual. A més, aquesta realitat transcendeix més enllà fins a arribar a la vida laboral quotidiana de les infermeres, les quals, segons un informe del 2024 presentat pel Ministeri de Sanitat, a l’estat espanyol ens exposem a una ràtio infermera-pacient de 6,3 infermeres per cada mil habitants, enfront de la mitjana de la UE de 8,5 d’infermeres per cada mil habitants. Al País Valencià, concretament, aquesta xifra disminueix fins a 5,46 infermeres per cada mil habitants. És evident que mai ningú no desitjaria ser atés per una infermera explotada que assumís quasi el doble de pacients de la mitjana de la UE, i molt menys si parlem de persones en situació de salut crítica. Torns de nit, jornades llargues, sobrecàrrega de treball… Vols que t’atenga?
Hem aprés que el bon estat de la infraestructura de la canalització dels rius de les nostres poblacions pot salvar-nos de totes aquestes afeccions, i fins i tot pot salvar-nos la vida
Per continuar amb les situacions de crisi, després de sis mesos de la catàstrofe de la dana, els danys sobre la població de l’Horta Sud i la Ribera encara estan a flor de pell. Es presenten com a cremades mal cicatritzades i arraps corporals fruit de l’ansietat. Tot açò no es curarà únicament amb ansiolítics. Aquestos només actuaran com un apòsit que amaga un dol comunitari no atés i una exclusió social accentuada sobre els col·lectius més vulnerables. La dana ens exposa a riscos per a la salut com són les infeccions, les ferides, el tètanus, les picades de mosquits o l’acció de rosegadors, afeccions a la salut mental a banda. Hem aprés que el bon estat de la infraestructura de la canalització dels rius de les nostres poblacions pot salvar-nos de totes aquestes afeccions, i fins i tot pot salvar-nos la vida.
Aquests exemples ens alerten sobre el desequilibri entre la necessitat requerida i la insuficiència de recursos destinats a la Sanitat Pública. Necessitem escoltar els avisos del nostre cos i tornar a aprendre a relacionar-nos amb el medi que ens envolta. Conéixer que la marjal contaminada i insalubre demana també una atenció i un tractament necessaris, atés que els efectes adversos no sols perjudicaran l’ecosistema de l’Albufera, sinó que també les nostres vides. Necessitem que el personal sanitari treballe en condicions laborals dignes per poder garantir qualitat en les cures. Necessitem una salut preventiva i inclusiva, tot proveint-la de recursos econòmics i materials necessaris per a fer front a les crisis multidimensionals a les quals ens enfrontem. Necessitem defendre la salut com a dret humà fonamental i, per tant, que s’assegure de manera equitativa per a tothom sense desatendre els marges. Així doncs, la satisfacció d’aquestes necessitats sí que marca un destí final. Tot açò ens porta cap a la vida. Cap a una vida que mereix ser viscuda.
