L’exconsellera d’Interior de la Generalitat Valenciana, Salomé Pradas, va mentir a la jutgessa de Catarroja que està duent a terme la investigació sobre la dana. No sols a ella, també a la resta de valencians que van patir la catàstrofe climàtica. En un vídeo publicat fa pocs dies (i que es va ocultar deliberadament) es pot veure com es va valorar l’enviament de l’alerta als mòbils fins tres hores abans. En cas d’haver sigut així, no es podrien haver evitat danys materials, però sí, segurament, una gran quantitat de morts i de ferits. Pradas es va llevar responsabilitat davant la jutgessa. També va dir desconéixer el sistema d’alertes. El vídeo demostra el contrari. Estava al comandament encara que fora una incompetent. I des de fa quasi un any se’n riu de les víctimes, sense assumir cap mena de responsabilitats.
En el mateix vídeo es pot veure a Mazón clarament afectat (i no precisament per la situació) i més preocupat per la cobertura del seu mòbil que pel que estava succeint. De fet, han de posar-li al dia de tot encara que ell ha repetit en nombroses ocasions que va estar en tot moment en contacte amb el Cecopi. No sols ha donat diferents versions de què va fer aquella vesprada mentre els seus veïns s’ofegaven i vivien les seues hores més tràgiques sense ajuda ni avís, sinó que en aquests més d’onze mesos no ha demanat perdó, ha mostrat una actitud de fanfarró, s’ha intentat llevar responsabilitats i no s’ha reunit amb les víctimes, més aviat s’ha rigut d’elles. Per si no fos prou, des del seu partit polític se l’ha ovacionat en diferents ocasions per a contrarestar que no pot passejar pels carrers valencians sense els seus palmers i sense els seus escortes. Tota la dreta política i mediàtica està al servei de salvar al soldat Mazón, encara que la seua negligència haja costat víctimes i les seues mentides siguen una burla en la cara de totes.
És igual si es tracta del grup de cosins o de mares o pares del col·legi dels teus fills. És igual si són els teus veïns. No podem permetre que la maldat quede per damunt de l’empatia i, a més, siga un argument vàlid
Fora del País Valencià també veiem exemples que ser mala persona, actualment, suma més que resta. Aquesta setmana, amb la detenció de la Flotilla de la Llibertat, que anava rumb a Gaza a portar ajuda humanitària i que pretenia denunciar el genocidi, hem comprovat com la dreta més casposa i avorrible, liderada per Isabel Díaz Ayuso, ha celebrat que un estat genocida com Israel haja detingut a ciutadans europeus en aigües internacionals. Fa setmanes que se’n riuen, desprestigiant la seua missió, parlant de creuers, de vacances pagades, de quiosquets, de rastaflautes; insultant a persones que van decidir posar el seu cos i la seua vida en perill per a denunciar la barbàrie més gran de les últimes dècades. No sols es neguen a parlar de genocidi, no sols defensen a Netanyahu quan la seua massacre és retransmesa en directe, sinó que se’n riuen dels qui defensen que l’assassinat de xiquets no és una guerra contra el terrorisme, sinó terrorisme d’Estat contra persones innocents.
L’extrema dreta, des que personatges delirants com Bolsonaro, Trump o Milei van aconseguir el poder, ha decidit que ser menyspreable és positiu per a atraure votants. Que ser un bastard és atraient per a la gent jove allunyada de la política més clàssica. Que com major siga la barrabassada que solta per la boca, menys es fixaran en la falta de polítiques socials. Ser mala persona és un al·licient. No sols entre polítics, personatges públics o community managers d’algunes marques també intenten que la maldat siga celebrada i la bondat i l’empatia siga alguna cosa woke i de persones fluixes. De sobte, persones abominables i que, fins fa no gaire, eren socialment condemnables com Charlie Kirk, l’activista ultra recentment assassinat, són lloades i se celebren nombrosos actes i funerals massius en el seu honor. L’odi com a eina política vàlida i necessària. La maldat vista com a exemple de poder i lideratge.
No ha d’haver-hi pau per als malvats, però tampoc per als seus còmplices. No podem continuar engolint gripaus eternament mentre el que hem construït trontolla
Si volem contrarestar això, hem d’aïllar-los, però no sols als qui propaguen el seu odi a través dels diferents mitjans i des de faristols ben alts. També als qui els defensen i difonen el seu missatge, siga en xarxes socials o en grups de WhatsApp amb missatges reexpedits en nombroses ocasions. És igual si es tracta del grup de cosins o de mares o pares del col·legi dels teus fills. És igual si són els teus veïns. No podem permetre que la maldat quede per damunt de l’empatia i, a més, siga un argument vàlid. No podem permetre que els nostres veïns de la zona afectada per la dana tornen a votar a Mazón i els mirem igual. No em val que un cosí que fa temps que no veus t’envie un vídeo d’Alvise i el passem per alt per a no posar en risc una relació familiar. Ja no basta. No sols està en perill la convivència, també els drets de les minories i els avanços socials que tantes morts i lluites han costat durant les últimes dècades.
Cal perseguir a Mazón en actes oficials, que mentir no li isca gratis. Cal denunciar cada barrabassada d’Isabel Díaz Ayuso i estirar el fil per a trobar els interessos econòmics que la mouen a defensar Israel, en un moment en el qual quasi ningú dona la cara per ells. No ha d’haver-hi pau per als malvats, però tampoc per als seus còmplices. No podem continuar engolint gripaus eternament mentre el que hem construït trontolla. Per sort, les manifestacions en suport a Palestina d’aquest cap de setmana en més de vuitanta ciutats de l’Estat espanyol han demostrat que no som pocs els qui estem en contra del genocidi i que continuem veient la solidaritat i l’empatia com una qualitat a defensar. Fem el mateix en el dia a dia. I quan passen uns anys i els culpables d’aquests crims (a València i Palestina) siguen jutjats i condemnats, no oblidem qui van ser els seus còmplices i els qui van callar quan tothom veia la realitat. Per sort, tenim imatges i memòria.
