En una sala insonoritzada de l’Espai Veïnal del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, l’Enzo toca la bateria. Va aprendre a tocar-la amb el seu grup de música rebel, com ell mateix el defineix. Però l’Enzo no ve a aquest espai només per fer música. Des de començament d’any acudeix cada dilluns i divendres a la cuina comunitària del Centre d’Acolliment Diürn de la Fundació Àmbit Prevenció. Allà, durant cinc hores entre fogons, aconsegueix oblidar-se del consum. També hi troba un lloc on construir comunitat amb altres persones que, com ell, senten aquesta sala com un refugi segur.
La tasca del centre s’emmarca dins de la reducció de danys, un enfocament de salut pública que respecta els drets de les persones que usen drogues i que busca minimitzar els riscos del consum sense centrar-se en l’abstinència.
“Aquí les persones no només tenen un espai on cuinar el que els agrada, sinó que també el comparteixen amb les veïnes del barri. I això ha ajudat a canviar la mirada sobre qui participa en el programa, ja que la majoria dorm en aquests carrers”, explica Natalia Lanzas, coordinadora del projecte. “També és una excusa per generar vincles i acompanyar en altres tràmits més personalitzats, com derivacions a recursos o, simplement, oferir un espai on escoltar-les amb respecte i empatia”, afegeix.
La reducció de danys és un enfocament de salut pública que respecta els drets de les persones que usen drogues i que busca minimitzar els riscos del consum sense centrar-se en l’abstinència
Enzo va arribar a aquest recurs a través del Centre de Reducció de Danys de Robadors, al Raval. D’allà en va néixer fa gairebé tres anys “El costat fosc del Raval”, un programa de ràdio impulsat per Jose Cano, educador social del centre. “Per a mi això és la reducció de danys: un lloc on poder parlar de tot allò que ens travessa, des de la violència institucional fins a qüestions de medicació. Això dona sentit al que fem”, expressa.
Aquest procés ha millorat la qualitat de vida de moltes de les participants, com és el cas de La Rata, com ella mateixa es presenta. Sempre va acompanyada del seu gos, Gordo, a qui va rescatar fa nou anys d’un contenidor d’escombraries. Recorda quan vivia al carrer del Mercat de la Boqueria i Cano la visitava cada dia per recordar-li la cita setmanal amb la ràdio. El vincle i la confiança mútua que van construir la van ajudar a sostenir aquella rutina: “La ràdio és un lloc on puc expressar-me, i tenir això m’ha canviat la vida”, explica.
Al programa també es parla d’un obstacle central: la impossibilitat d’accedir als albergs en situació de consum actiu —a Barcelona hi ha més de 1.500 persones vivint al carrer—. Durant la pandèmia, l’absència d’un recurs d’aquestes característiques va portar diverses professionals de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) a impulsar un alberg. Després del confinament, van aconseguir traslladar-se de manera permanent al barri del Baix Guinardó. Allà, a l’antic Hotel Aristol, hi funciona avui el Centre Residencial Integral (CRI) La Galena, on conviuen unes 45 persones juntament amb més de 40 professionals.
“La vida al carrer és molt difícil, especialment si ets dona. No saps què fer, on anar, on dormir”, explica Valentina. Des de l’habitació que comparteix amb el seu marit, recorda com havia d’amagar les seves pertinences perquè no li les robessin i com, més d’una vegada, va passar la nit tapant-se només amb un cartró. Durant els vuit anys que va viure al carrer, l’ús de metamfetamina la va ajudar a mantenir-se desperta a les nits per evitar abusos o violència sexual. “El consum em treia la gana. Vaig arribar a pesar 35 quilos mentre empenyia carros de 400 quilos de ferralla per la ciutat”, detalla.
La llista d’espera per accedir al centre pot allargar-se uns mesos per a les dones i fins a dos anys per als homes. “Totes les persones al carrer són vulnerables, així que la prioritat la marca l’ordre d’arribada”, explica Pilar Caballer, coordinadora de l’alberg. Es fan excepcions en situacions d’urgència per a dones i persones del col·lectiu LGBTIQ+ que han patit agressions físiques o sexuals, o per a qui presenta un quadre de salut molt complex. Des de la seva obertura, prop de 700 persones han passat pel centre.
El temps màxim d’estada ronda els dos anys, després dels quals s’intenta derivar la persona a un altre recurs. “L’any passat vam comptabilitzar 1.600 persones al carrer i tenim 45 llits. Tant de bo existís una xarxa que donés continuïtat sense que tot depengui del finançament”, remarca Ester Aranda, directora de reducció de danys de l’ABD.
L’experiència del CRI Galena és única a Europa, amb sales de consum integrades dins d’un centre residencial. La gran fragilitat del projecte és el finançament. “Has d’estar justificant constantment que això és pel bé de la societat —assenyala Aranda—; que les persones estan millor aquí, que si no estarien pitjor. I que, a més, seria més car per al sistema, perquè al final l’únic que importa són els diners”, critica.
El debat social es resumeix en una frase que senten sovint: “Com pot ser que es desallotgin famílies mentre aquí es permet punxar-se sota un sostre?”. Ester Aranda, de l’entitat ABD, és clara: “És un dret bàsic”
El debat social es resumeix en una frase que senten sovint: “Com pot ser que es desallotgin famílies mentre aquí es permet punxar-se sota un sostre?”. Davant d’aquest plantejament, Aranda és clara: “És un dret bàsic, i no pots condicionar-lo a l’ús de substàncies. No pots limitar drets perquè algú es droga; llavors els hauries de limitar a tothom. El filtre de la pobresa no pot ser el consum. I és molt macabre, perquè gran part del consum té a veure amb el dolor, no només amb l’oci. A més, el cost-benefici està demostrat: entren menys a l’hospital perquè estan aquí. Una persona al carrer costa molt més”.
Dins del CRI Galena hi ha tres espais de consum supervisat —injectat, inhalat i d’alcohol—. En ells, les persones poden fer ús de les substàncies en un entorn segur i sanitari, amb personal especialitzat que ofereix material estèril i atén en cas de sobredosi. A l’Estat espanyol hi ha vint sales de consum supervisat —segons les últimes dades del Pla Nacional sobre Drogues—, quinze a Catalunya, una al País Basc i quatre a Madrid. “Mai no s’ha mort ningú en una sala de consum”, destaca l’Aranda, que també coordina la sala Baluard, un altre recurs de reducció de danys situat al Raval.
Una de les singularitats del Baluard, situat a l’avinguda Drassanes, és la sala de consum inhalat, una de les tres que existeixen a Catalunya —juntament amb la de l’alberg i una altra a Lleida—. El centre s’ha mantingut dempeus en un context polític sempre incert. El risc de tancament hi plana constantment i, sovint, es planteja com un triomf polític. Per a Aranda, el debat està mal enfocat: “Mai no posarien un Baluard a Sarrià, perquè allà no hi ha punts de venda. La gent no creuarà la ciutat per consumir. Una sala només funciona si és on es venen les substàncies”.
En aquest escenari, diversos recursos de reducció de danys de la ciutat estan finançats o depenen de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, com Robadors, Baluard i el CRI Galena. Montse Bartroli, cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de la institució, explica que la filosofia de la ciutat és prioritzar la vida i la salut de les persones, i que per això la reducció de danys és un eix “fonamental”, que ha de comptar amb suport institucional.
Una de les singularitats del Baluard, situat a l’avinguda Drassanes, és la sala de consum inhalat, una de les tres que existeixen a Catalunya
També al Raval, més a prop de la Rambla, s’hi ubica Metzineres, “una cooperativa que crea Entorns d’Aixopluc per a donxs que usen drogues i sobreviuen a múltiples situacions de vulnerabilitat i violència”, es defineixen. L’aposta Metzineres es basa en una mirada feminista interseccional, que va més enllà d’obrir espais exclusius per a dones. “Quan es va als serveis de reducció de danys, sovint no tenen una mirada feminista. No és només tenir espais per a dones, sinó una mirada realment feminista”, remarca Aura Roig, directora del projecte.
Barris estigmatitzats
A les afores de Barcelona, a Sant Adrià de Besòs, s’aixeca un dels barris més estigmatitzats de l’àrea metropolitana. La Mina va néixer a finals dels anys seixanta com un gran polígon de reallotjament per a famílies procedents de barraques i assentaments. I va ser el mateix veïnat qui, l’any 2004, va impulsar l’obertura d’un centre de reducció de danys. El primer equipament funcionava en unes barraques, fins que es va integrar al centre de salut i avui depèn de l’Hospital del Mar.
“Que sigui un centre sociosanitari ens dona molts avantatges: podem derivar urgències greus, hi ha metge les 24 hores i, a més, facilita l’accés a programes específics, com ara de ginecologia o salut sexual, als quals moltes dones consumidores solen arribar amb dificultat per por, tabús o experiències d’abús”, explica Noemí González, coordinadora del centre.
“A vegades el consum és el menor dels seus problemes. Vivim en una societat ràpida, que vol solucions ràpides, i això sempre és buit”, exposa Noemí González, coordinadora del centre de reducció de danys de l’Hospital del Mar
Durant la crisi econòmica del 2008-2010, la demanda es va disparar. Moltes persones es van quedar sense feina i l’ús de substàncies va augmentar a la capital catalana. La pressió policial d’aquella època va desplaçar part d’aquest consum cap al barri. Actualment, de les 1.100 persones que atenen a l’any, el 99,8% provenen de fora, sobretot de Barcelona. González sap que les sales de consum han d’estar on es concentren els punts de venda, però insisteix que reduir el barri a aquesta imatge és injust per al veïnat: “La Mina és diversa i culturalment molt rica, amb un teixit associatiu i de recursos molt fort”.
González parla també d’aquest estigma amb les persones que fan ús del recurs. “És molt fàcil jutjar i estigmatitzar una persona que usa drogues sense mirar més enllà. Quan coneixes les històries de vida, penses que a vegades el consum és el menor dels seus problemes. Vivim en una societat ràpida, que vol solucions ràpides, i això sempre és buit”, insisteix González.
A pocs carrers de la Mina, Sant Roc és un altre dels barris més estigmatitzats i empobrits de la zona, en aquest cas del municipi de Badalona. La Sílvia i la Gevi recorren cada dia els seus carrers recollint material de consum i oferint informació. Encarnen una figura poc habitual en els serveis de reducció de danys: agents de salut, persones amb experiència pròpia en l’ús de drogues que poden generar confiança.
La seva tasca s’emmarca dins del reforç a l’EPA (Equipament de Punció Assistida), una sala de consum mòbil gestionada per l’Associació d’Intervenció Comunitària en Drogues ASAUPAM. L’ambulància, adaptada amb dos espais de consum, està situada sota el pont de l’autovia que fa de frontera entre Badalona i Sant Adrià de Besòs.
“Avui sabem que, per deixar de consumir, abans cal reparar tot el que hi ha al voltant: l’habitatge, la salut, l’entorn”, exposa Alicia Molina, coordinadora d’ASAUPAM
Alicia Molina coordina l’organització. Amb una trajectòria que es remunta als temps de Can Tunis, coneix bé l’evolució de la reducció de danys a Catalunya. “Aquí hi ha hagut una aposta real, una mirada pragmàtica i honesta sobre el consum”, diu. També sap que no és una feina fàcil. “Veure algú injectant-se pot ser impactant i, per això, quan parles amb la comunitat, has d’entendre la seva mirada i trencar l’imaginari col·lectiu que els mitjans de comunicació han construït. Avui sabem que, per deixar de consumir, abans cal reparar tot el que hi ha al voltant: l’habitatge, la salut, l’entorn. No es tracta només de deixar la substància, sinó de poder viure millor”, detalla Molina.
Manca de finançament generalitzada a Europa
Catalunya és un referent, tant a nivell estatal com europeu, per una mirada sobre les drogues més centrada en la salut i en les persones. En canvi, a Itàlia no va ser fins al 2017 que una llei va reconèixer la reducció de danys com a part del dret a la salut, sense especificar, però, com l’ha de finançar el sistema nacional.
En la pràctica, només algunes regions l’apliquen. Igual que a Catalunya, els primers serveis van sorgir impulsats per mares de persones que usaven heroïna als anys vuitanta —com l’associació La Tenda, a Roma— o per col·lectius de persones consumidores, com Lab57 a Bolonya. No obstant això, a Itàlia, al llarg de quatre dècades aquests projectes han viscut alts i baixos segons els vaivens polítics, guanyant o perdent suport econòmic sense una política estatal estable.
La manca de finançament és una tendència estesa a tot Europa. Adrià Cots, investigador especialitzat en polítiques de drogues, recorda com l’any 2022 la Unió Europea va tallar el finançament al Fòrum de Societat Civil sobre Drogues, una plataforma d’organitzacions amb enfocament de salut que assessorava la Comissió Europea.
Amb l’avenç de l’extrema dreta al continent, Cots observa una priorització clara dels enfocaments de control de l’oferta per sobre dels de salut pública i reducció de danys, sent Itàlia un exemple paradigmàtic. “A escala europea, aquest canvi de rasant és evident i molt preocupant —afegeix—. Ara s’està negociant l’estratègia europea sobre drogues, i la crida a aportacions de la Comissió Europea va ser alarmant: presentava l’estratègia com un document antitràfic, cosa que no havia passat mai”, alerta.
*Aquest reportatge forma part d’una investigació més àmplia que ha estat possible gràcies al suport de Journalismfund Europe.
