Són mitja dotzena d’instrumentistes i cantants relativament joves però amb prou experiència per haver-se fet un nom en l’àmbit de la música tradicional amb les seves respectives carreres personals. I ara s’han aplegat en un projecte conjunt que pot donar molt que parlar en el futur, si tenen la paciència per perseverar tots junts en el difícil panorama de la veritable música d’arrel. Perquè La Baula és més que una promesa; és una realitat que s’obre camí amb unes idees noves que, afortunadament, no deixen de ser les de sempre. Com la mateixa tradició, que es renova constantment.
La reunió és d’envergadura: Roger Andorrà (clarinet, gralla, tarota, percussió i veu, també conegut com a artífex d’Electrogralla), Pau Benítez (flabiol, acordió, percussió i veu, i antic líder de La Gravetat de Coulomb), Patri Garcia (veu i percussió), Xavier Rota (veu, guitarra i percussió. que forma amb Garcia el duet Ballaveu), Roser Serrano (violí, tenora i veu) i Joan Tomàs (contrabaix i veu) són els sis components d’un grup que, si es manté ferm, està cridat a convertir-se en un dels eixos centrals del folk català, ocupant l’espai que en el seu moment, i salvant totes les distàncies –que tampoc són gaires–, va ser dominat pels enyorats El Pont d’Arcalís de Jordi Fàbregas i Artur Blasco.
No se sap si La Baula te aquesta pretensió –tant de bo que així sigui–, però en l’àmbit de la música d’arrel hi havia un forat evident sobre el qual ara no és el moment de polemitzar, i amb el seu primer disc ha pres un protagonisme més o menys deliberat que no hauria de deixar de banda. Perquè amb Cançons a l’ombra han fet palès que encara queda molt territori per descobrir i recórrer en el món de la cançó tradicional catalana, sobretot pel que fa a les noves aportacions, ja siguin de collita pròpia o recollides a qualsevol indret.
El disc palesa que encara queda molt territori per descobrir en el món de la cançó tradicional catalana, sobretot quant a noves aportacions, ja siguin de collita pròpia o recollides a qualsevol indret
Recorrent als vells i inesgotables cançoners del país, viatjant fins a Hongria o estrenant les seves pròpies composicions, La Baula ens presenta un repertori de temes oblidats o desconeguts, arranjats i interpretats amb molt bon gust, posant de relleu que no vol sonar massa antic -en el sentit de carrincló-, però tampoc excessivament modern –en el sentit avantguardista-tecnològic.
El grup ha trobat el punt just de cocció del seu repertori. I això es nota en l’eclèctica i alhora personalíssima selecció de temes que ofereix el seu cedé, amb romanços, sardanes i contrapassos, entre moltes altres cançons per escoltar o per ballar. Però si haguéssim de destacar una composició ens quedaríem amb la que obre el treball: “La llàntia de Felip Quint”, una preciosa i oblidada tonada que parla del rebuig de la Mare de Déu de Montserrat al rei Borbó. Una cançó que, potser hauria d’haver sonat a tot drap en la visita que el Felip VI ha efectuat enguany a l’abadia.
