Des de l’octubre de 2024, una pregunta ressona en la ment de les persones que viuen a la vora del Mediterrani: estan les nostres ciutats preparades per a les inundacions del futur? Si bé és cert que el litoral mediterrani ha estat una regió històricament castigada per esdeveniments extrems d’aquesta mena, avui s’enfronta a un escenari molt més complex: l’escalfament global intensifica les pluges extremes, mentre que l’expansió urbana, el turisme massiu i la impermeabilització del sòl en multipliquen l’impacte. Allò que abans era un problema fins a cert punt assumible, s’ha convertit en una amenaça estructural.
Per això, la manera d’adaptar-s’hi està canviant. Les solucions clàssiques –murs de contenció, dics, canalitzacions– ja no són suficients. Davant del formigó, emergeix una nova filosofia urbana que busca conviure amb l’aigua, no pas expulsar-la el més de pressa possible, com s’havia fet fins ara. Professionals de l’enginyeria, l’arquitectura i la geografia impulsen models de “ciutats esponja”, amb espais permeables, verds i vius que absorbeixen, filtren i reutilitzen l’aigua de la pluja, alhora que mitiguen l’efecte illa de calor, a banda d’altres beneficis per a la ciutadania i la biodiversitat.
Localitats com Alacant o Torrevella ja posen a prova aquesta nova enginyeria urbana: amb paviments drenants, parcs inundables, dipòsits de retenció i altres formes del que es coneix com a sistemes urbans de drenatge sostenible (SUDS), que gestionen l’escolament produït a les superfícies mitjançant tècniques que repliquen els processos naturals, previs al desenvolupament urbà. Són laboratoris a cel obert per a la resta de zones costaneres, que comencen a entendre que adaptar-se al canvi climàtic implica, més enllà de resistir-lo, redissenyar la ciutat per conviure-hi.
