“El sistema especial que regula els drets de les treballadores de cures de la llar és l’únic sistema que empitjora els drets d’un sector”. Són paraules de Cristina Zambrano, advocada laboralista i membre de la CNT de Manresa. En efecte, les feines de les cuidadores de la llar estan emmarcades en un sistema especial que no inclou tots els drets recollits a l’Estatut dels Treballadors, sinó que els disminueix. Aquest cas és excepcional, perquè els sistemes especials serveixen per assegurar una millora dels drets en situacions d’excepcionalitat.
El motiu principal d’aquesta falta de drets és que la figura de la treballadora de la llar es troba en els llimbs, entre l’esfera pública i en la privada: qui la contracta no es considera un empresari sinó un “ocupador”. Aquesta situació, però, no es repeteix en altres feines que també podrien tenir un contracte de llar, com les de jardineria. Fins al 2011, les treballadores de la llar podien ser acomiadades sense necessitat d’indemnització i no va ser fins al 2022 que van tenir dret a la prestació d’atur. Tot i que els últims anys s’han assolit fites històriques, els drets de les treballadores de cures de la llar encara no són equiparables als del règim laboral general i, com que la feina no es fa a l’esfera pública, no hi ha inspeccions laborals ni obligacions de registrar la jornada.
L’elaboració d’un conveni col·lectiu de les treballadores de cures de la llar –inexistent fins al moment– és una de les opcions existents per millorar els seus drets. Aquest conveni podria ser de diferents àmbits d’aplicació, però en el marc estatal o català hauria d’estar negociat pels sindicats majoritaris: la UGT i CCOO. La seva aplicació eliminaria el sistema especial que tenen actualment les treballadores, que passarien a estar en règim ordinari, tot i les característiques específiques del sector, com el fet de no ser contractades per un empresari. Amb la creació d’un conveni, doncs, la relació entre la treballadora i l’“ocupador” hauria de canviar,
i el contractista s’hauria de transformar en una empresa o un autònom. Mitjançant un conveni col·lectiu, s’assegurarien uns drets fonamentals, una jornada laboral homogènia, un salari mínim, unes vacances pactades i mesures de seguretat.
Una millora en les condicions del sector ha d’implicar una transformació del règim d’estrangeria. Si no, s’aplicarien només a una petita part del col·lectiu
Quin tipus de conveni col·lectiu s’hauria d’aplicar? És el gran interrogant. Tal com explica Ester Rocabayera, secretària nacional d’igualtat de la Intersindical-CSC, “la valoració social que es fa del treball de cures –tot i l’essencialitat d’aquesta feina– és molt baixa. Es veu com un treball desprestigiat. S’hauria de valorar com una tasca essencial i posar-lo al nivell salarial, com a mínim, del conveni d’indústria, però observant els salaris i les condicions d’altres feines essencials, com el personal de neteja, es pot deduir que, segurament, no seria així”. Per crear un conveni, també s’haurien de decidir unes categories internes, perquè, fins al moment, la llei de les treballadores de cures de la llar té una sola categoria. Garantir l’aplicació del conveni col·lectiu també seria un repte: com que les tasques es desenvolupen en l’àmbit privat, no hi ha prou mecanismes de control.
Una altra opció per millorar la situació legal de les treballadores és l’equiparació dels seus drets amb els recollits a l’Estatut dels Treballadors. Un exemple d’aquests drets no equiparats és el dret a la baixa: un treballador reconegut per l’Estatut començarà a cobrar la baixa a partir del tercer dia, mentre que la treballadora de cures de la llar no ho farà fins al novè dia. Amb la regulació dels drets mínims, recollits a l’Estatut, els drets bàsics s’assegurarien i no es perdria el sistema especial. La regulació significaria també una professionalització del sector, més bones condicions per a les treballadores i, en conseqüència, per a les persones cuidades.
No obstant això, més regulació –imprescindible per a les treballadores– significaria també menys empleades contractades, atès que la majoria de les famílies de classe treballadora, i fins i tot de classe mitjana, no es poden permetre contractar una treballadora de la llar amb unes condicions dignes. Això provocaria que més famílies busquessin treballadores en situació d’irregularitat, una pràctica molt habitual actualment. De fet, de les 9.000 persones que el 2023 estaven donades d’alta en el sector de la llar i les cures a Catalunya, només el 65% disposaven d’inscripció a la Seguretat Social, sense tenir en compte les que no havien respost l’enquesta o no havien volgut informar de la seva situació per la falta de regularització. D’aquestes 9.000, 4.000 treballaven com a internes, i nou de cada deu internes eren estrangeres. També hi ha casos de dones jubilades que treballen al sector de les cures perquè cobren una pensió de jubilació molt baixa i, per tant, també ho fan de forma irregular.
Podem començar inspirant-nos amb les treballadores de cures de la llar basques, que el mes de gener van sortir al carrer per demanar un sistema públic i comunitari de les cures
Una millora en les condicions de les treballadores de la llar, doncs, ha d’anar acompanyat d’una transformació del règim d’estrangeria. “Tot i que féssim un conveni col·lectiu, que igualéssim les condicions i que s’apliqués l’Estatut dels Treballadors part del problema el continuaríem tenint. Les dones que arriben aquí i no poden treballar d’una altra cosa són les que entren en aquestes feines”, explica Cristina Zambrano. Per tant, les millores laborals per l’equiparació de drets o per la creació del conveni col·lectiu, s’aplicarien només a una part de les treballadores de cures de la llar. La solució? La implicació i regularització per part de l’Estat.
“Els passos que es fan són mesures parcials. Trobem més adient, encara que sigui un objectiu molt gran, plantejar que només pot haver-hi una resposta, que és incorporar tot el sistema de cures en un sistema públic que les reguli. Que s’acabin les residències privades i que s’acabin els contractes privats”, defensen des de la Intersindical-CSC. Vivim en una societat envellida, i l’estat del benestar hauria d’assegurar unes condicions dignes i gratuïtes d’acompanyament en l’última etapa de la vida de tots els ciutadans.
I quina és la manera d’aconseguir-ho? Doncs com s’ha fet sempre: per mitjà de mobilitzacions populars –podem començar inspirant-nos amb les treballadores de cures de la llar basques, que el mes de gener van sortir al carrer per demanar un sistema públic i comunitari de les cures– i els moviments sindicals que exerceixen pressió a l’Estat. Les organitzacions feministes també hi han de tenir un paper rellevant, perquè, de segur que si tradicionalment hagués estat una ocupació dels homes, aquest sector ja s’hauria regulat. I amb molta conscienciació i educació, perquè quan comenci a importar serà quan el sistema es començarà a canviar.
