La mítica banda de Pego (la Marina Alta), que ha marcat generacions de joves i grans des de finals dels anys noranta fins a la primera dècada del 2000, torna als escenaris deu anys després del seu últim concert, al seu poble en 2016, després del canvi polític que va posar fi a dues dècades de conservadorisme al comandament de les institucions valencianes. El 9 d’Octubre, Diada nacional del País Valencià, el grup confirmava oficialment el seu retorn amb una minigira amb tres parades: Picassent (l’Horta Sud, comarca afectada per la dana), Cunit (el Baix Penedès) i Palma. La tornada a la batalla es produeix en un moment polític d’ofensiva contra els drets socials i nacionals i la deficient gestió de les inundacions per part del govern valencià, un context que ha estat el combustible per prendre la decisió de tornar als escenaris, però no el motiu principal. Reconeixen que La Gossa Sorda “no salvarà el món”, però des de la primera persona del plural, des de la col·lectivitat —com assenyala el mateix nom de la gira, “A tornallom”—, volen “donar canya”, “donar la batalla” per evitar que l’extrema dreta guanye la guerra cultural. Conversem amb Josep Nadal i Àlex Seguí, veus de la banda, sobre el retorn, la gira, el capitalisme musical i la política valenciana.
Què fa que un grup com La Gossa Sorda torne als escenaris deu anys després de la seua retirada?
Àlex Seguí: Cadascú té una motivació, però el motiu compartit és que féiem deu anys i sentíem que si no ho féiem ara seria molt complicat. Alguns desitjaven que els fills els veieren, uns altres volien pujar a l’escenari una altra vegada o volíem fer una cançó junts. Però coincidírem en la idea que o ho féiem ara o no ho féiem ja.
Josep Nadal: Una vegada desitges tornar, trobes un significat de lluita cultural, un significat polític a l’acte de tornar. Ja que ho fas li dones un sentit. La gent també ens ha espentat a fer-ho, perquè, durant molts anys, ens ha donat la pallissa dient: “que torne La Gossa”.
Què voleu transmetre amb el nom de la gira i la nova cançó, “A tornallom”?
“Tocar en un recinte on fan macroconcerts ens lleva marge per dotar els concerts d’una càrrega política”
J.N.: El nom de la gira i la cançó “A tornallom” té diferents significats. Juga amb el significat de “a tornallom” [treballar en comunitat per dur a terme les tasques del camp] i també amb el nostre retorn. La tornada de la cançó diu: “hem decidit sembrar la llavor de La Polseguera”. I al final diu: “tornarem a tornallom a llaurar la terra”. Aquesta seria un poc la metàfora de la tornada del grup i del fet de tornar a les arrels i a fer les coses de manera col·lectiva.
Per què heu triat tres municipis dels Països Catalans, Picassent, Cunit i Palma, per fer els tres concerts de la gira?
J.N.: El més important era fer un concert en cada territori dels Països Catalans i buscar una zona accessible. Tirant de contactes i parlant amb els ajuntaments, vam veure que Cunit i Picassent eren llocs on ho podíem fer. Hem prioritzat l’aforament i buscar ajuntaments que ens donaren facilitats. Anar a un recinte on fan macroconcerts suposa una sèrie de normes: l’has de llogar, has de donar-los els ingressos de la barra, has d’acabar quan ells volen…
A.S.: Té un significat polític. Per exemple, tenim més marge per col·laborar amb associacions que si ho fem en un recinte gran. Tenim la trajectòria, mètodes i recursos, no molts, però en tenim alguns que ens permeten fer coses que altres no poden. Entrar en altres lògiques, cosa que és totalment respectable, ens lleva marge per dotar els concerts d’una càrrega política, marge per col·laborar amb gent que ens interessa, etcètera. És per això que hem triat aquests tres llocs dels Països Catalans.
J.N.: Volíem que aquests concerts foren autoproduccions i poder col·laborar amb organitzacions de la societat civil, com Famílies pel Valencià i Joves de Mallorca per la Llengua. A més a més, als concerts es vendran refrescos de Palestine Drinks. Detalls com aquests no es podrien tenir en compte en sales on fan macroconcerts perquè has d’acceptar les seues normes.
La música en valencià viu també un procés de relleu generacional. En els últims anys hem viscut la retirada de Xavi Sarrià, Zoo, Smoking, La Fúmiga… En quin estat penseu que es troba la indústria cultural de la música en valencià? Què en penseu de les noves generacions d’artistes en valencià?
A.S.: La Gossa Sorda no pot salvar el món. Independentment que estiguera o no La Fúmiga, Xavi Sarrià o tants altres, queden bandes i ho tenim ben cobert amb artistes femenines. No hauríem de preocupar-nos massa perquè tenim artistes com Sandra Monfort, La Maria o Colomet que estan omplint un buit. El que passa és que potser a la gent li costa més entendre els nous estils i als grups els costa més entrar-hi. No importa només l’oferta sinó també el context actual dels macrofestivals.
J.N.: Pense que la pregunta que ens hem de fer és: per què els artistes de la nostra generació s’ho deixen tan prompte? Vas a festivals com el Viña-Rock i pots gaudir de grups amb gent molt més major que La Gossa Sorda. Tanmateix, els grups dels Països Catalans abandonen l’escena molt abans. Pot ser que la poca longevitat estiga relacionada amb el fet de ser una llengua minoritària. No ho sé. Tampoc podem comparar la força de la nostra indústria amb la de ciutats com Madrid o Barcelona. Dol un poc el pensament que la música reivindicativa ja no és actual, que és una cosa de la gent major. Independentment dels estils o del que faces, la reivindicació no té edat.
A Catalunya, després del procés, de la sentència, de la batalla d’Urquinaona i de l’1 d’Octubre, fa la sensació que els mateixos partits independentistes, concretament Esquerra Republicana i Junts, es van cagar damunt i a escala cultural van apostar per la “cultura blanca” [cultura sense missatge polític]. Això és el que ha funcionat i d’ençà que és el que hi ha. Al País Valencià hi ha grups que no tenen cançons reivindicatives, però sí que participen d’una cultura reivindicativa. Parle de La Fúmiga, Sandra Monfort i altres. Per exemple, després de la dana, fan una crítica molt forta contra Mazón. Amb la consulta lingüística del conseller d’Educació José Antonio Rovira també es mobilitzaren. Jo crec que ací està la diferència principal entre Catalunya i el País Valencià.
A.S.: Soc professor i tinc alumnes a l’escola d’art que, tot i tenir molta consciència social, han perdut el fet d’estar braç a braç amb els companys. Inclús l’adolescència d’ara, la construcció de l’individu, té molt poc a veure amb el passat. Tot açò és un paradigma cultural que connecta perfectament amb la crisi dels valors democràtics.
Passen els anys i cançons com “Quina Calitja”, “Cavallers” o “Batiste Ceba”, que diu “volen fer una carretera i li tombaran sa casa”, no passen de moda. Què ens passa com a societat?
“‘Quina Calitja’ ja parlava de canvi climàtic, quan no en parlava ningú. Ha passat el temps i moltes de les coses amb què érem crítics no han canviat”
J.N.: En “Quina Calitja” apareix l’àudio de Canal 9 on s’informa de la caiguda del pont de Beniarbeig per una riuada en l’any 2007. “Quina Calitja” ja parlava de canvi climàtic, quan no en parlava ningú. El debat sobre la construcció en zones inundables estava pràcticament perdut. És clar, ara ens ha passat la dana. Ha passat el temps i moltes de les coses amb què érem crítics no han canviat. Sempre hem intentat que les nostres cançons parlaren de temes locals, però que incidiren en el paradigma universal. Açò ho féiem perquè volíem que els temes no perderen vigència i, per desgràcia, les lletres continuen vigents.
Grups com Obrint Pas i la Gossa Sorda heu marcat moltes generacions de joves i grans i heu tingut una empremta en l’àmbit social i polític. Quina empremta vos agradaria deixar ara? O quina llavor vos agradaria tornar a plantar?
A.S.: Nosaltres traurem una cançó nova, però no farem un disc nou. Si el férem, sí que ens plantejaríem un objectiu més profund o una llavor que ens agradaria sembrar. Sabem que si toquem en directe tindrà una repercussió, el repertori serà el nostre i el discurs serà el mateix.
J.N.: El màxim que podem fer és sembrar la llavoreta de dir a la gent jove que no fa falta quedar bé amb el sistema per a triomfar. Durant els anys del Botànic es van cometre molts errors, va haver-hi molta gent que va intentar fer el bot a la professionalitat fent música en valencià i en el seu discurs està implícit que per a poder ser professional has de generar una imatge amable al sistema. Pots passar-t’ho bé, pots tindre viralitat, fer molts concerts i aspirar a la professionalitat al mateix temps que fas música compromesa. Açò podem deixar-ho damunt la taula, perquè si algú ha de fer la revolució ha de ser la gent jove.
“El màxim que podem fer és sembrar la llavoreta de dir a la gent jove que no fa falta quedar bé amb el sistema per a triomfar”
A.S.: En el passat no pensàvem a tindre èxit, sinó a fer cançons que deixaren clar el que pensàvem. Ara, la voluntat de professionalització és bona perquè nosaltres hem perdut temps i salut, però és preocupant el pensament que si no tindrà èxit no val la pena jugar-se-la.
J.N.: Hi ha grups que ho tenen molt complicat perquè no els programen enlloc. Nosaltres pensem que has de donar cabuda a grups que tenen una implicació en la batalla cultural perquè l’extrema dreta està avançant moltíssim, perquè té un poder brutal darrere que li està espentant. Si els quatre ajuntaments d’esquerres només es dediquen a programar “cultura blanca” en valencià estem perdent la batalla.
A.S.: La cosa és que el mercat ha canviat radicalment. Ara tens un mercat de festivals. Fa vint anys tenies gent que muntava un festival i tenia la voluntat de muntar un esdeveniment alternatiu que s’ha anat fent gran i, a hores d’ara, la major part dels festivals són propietat de fons d’inversió, siguen d’Israel o no.
J.N.: També t’adones que la gent es mou menys que abans per a anar a un concert. També et trobes amb grups que tenen moltíssims seguidors a xarxes socials i que tenen dificultats per convocar gent als seus concerts als pobles. La pregunta que t’has de fer és: estàs treballant per a tu o estàs treballant per a Instagram?
Fa un temps, de fet, que la música transcorre de sold out en sold out. N’és un exemple la vostra gira mateixa. Penseu que aquest fenomen social de la “por de perdre’s plans”, FOMO per les seues sigles en anglés, s’ha convertit en una nova ferramenta de màrqueting?
A.S.: Hem flipat per un tub veient la resposta de la gent quan es van publicar les tres primeres dates. Estem molt contents i tenim clares les idees, però hi ha coses que no es poden evitar. Em referisc al fet que hi ha grups que s’han posicionat contra festivals propietat de fons d’inversió amb lligams amb Israel, però la major part dels grups que hi renuncien són grans bandes que poden fer-ho. El 80 % o el 90 % dels grups han d’anar al festival per 2.000 o 3.000 euros, i soc optimista. Aquesta gent no pot renunciar. El que falta és un posicionament fort entre els músics, perquè que renuncie Kase O o un altre no serveix de res. Això al festival no li fa res i poses en evidència tota la resta de bandes que no poden renunciar.
J.N.: Des del nostre punt de vista l’únic que podíem fer era posar un dia més per la gent que es va quedar sense entrada. Això del FOMO és una cosa que se m’escapa un poc. És evident que la forma de consumir ha canviat i la forma de comunicar també. Hem d’adaptar-nos als nous temps sense perdre l’essència d’allò que vols fer.
Els grups o el sector cultural i musical com poden evitar contribuir a aquest fenomen en un capitalisme voraç?
“S’ha de conservar el teu circuit alternatiu, que seria la cultura de proximitat, és a dir, els festivals alternatius, concerts a les festes dels pobles, als barris”
J.N.: La idea de Seguí, de la unió dels grups, és molt interessant perquè el que passa és que els artistes són molt individualistes. S’ha de tenir la visió de ser treballadors de la cultura. Com a treballadors, has de defensar els teus interessos i la millor manera de fer-ho és fer un col·lectiu. Estem dins del sistema capitalista perquè no tenim més remei, però s’han de tindre dues coses clares. La primera és que és important defensar els teus drets, no vendre’t per qualsevol preu i anar a un festival, sinó defensar uns mínims. Allò d’anar a festivals a canvi de promoció s’ha d’acabar. I la segona és que, a banda d’anar a festivals, s’ha de conservar el teu circuit alternatiu, que seria la cultura de proximitat, és a dir, els festivals alternatius, concerts a les festes dels pobles, als barris. Tot açò ho hem de cuidar i tinc la sensació que hi ha hagut un temps que els grups només volien tocar a festivals, sense cuidar l’escena local, i això és un error brutal. És anar en contra dels teus propis interessos com a treballadors de la cultura. S’han de desmitificar els festivals. Tocar a un festival té els seus avantatges i també els seus inconvenients, però no és el millor del món.
Heu reconegut que la venda de més de 50.000 entrades ha desbordat totes les vostres expectatives. Davant l’èxit valoreu la possibilitat de fer més concerts durant l’any 2026 o 2027?
J.N.: En 2027 crec que no. Hi ha molta gent que ens està demanant que fem més concerts. No sabem què farem, però en principi vam pensar a fer només els previstos en 2026. Sí que hem parlat més d’intentar fer un concert a Pego, perquè és el nostre poble, però sabem que hi ha prou dificultats logístiques per a clavar-hi tanta gent.
Investigacions periodístiques i llibres com Macrofestivales, el agujero negro de la música, de Nando Cruz, han revelat com accedir al circuit dels grans festivals suposa pagar un peatge que es tradueix en condicions laborals precàries i la renúncia de bona part dels criteris ètics i artístics propis de molts grups. Heu debatut sobre aquest tema com a grup en aquesta tornada? Quina és la vostra posició?
A.S.: Ho hem debatut i és un debat complicat. Les condicions de cadascú són diferents. De moment, com no sabem bé què farem, dependrà del que decidim internament. Evidentment ho evitarem, però no ho sabem.
J.N.: Tenim clar que no tocarem als macrofestivals amb lligams amb Israel. De fet, vam ser nosaltres qui vam començar a boicotejar aquests esdeveniments, però entenem que tots els macrofestivals no són iguals i no volem fer una crítica general.
“Als festivals, el jovent, que ara té poc sentiment de col·lectivitat, viu una experiència col·lectiva brutal, però això canviarà, perquè com a experiència musical és la pitjor”
A.S.: Aquests productes comencen a fer-se grans i a agradar perquè el mercat canvia i els diners ens concentren en poques mans, i perquè l’experiència que venen atrau la gent. Als festivals, el jovent, que ara té poc sentiment de col·lectivitat, viu una experiència col·lectiva brutal, però això canviarà, perquè com a experiència musical és la pitjor. Hi ha molta gent, alguns concerts no se senten bé…
J.N.: Quan recordes un festival, els millors records són els moments de pausa en què has pogut relacionar-te socialment, no el moment del concert en si. Els macrofestivals s’estan carregant això, perquè és un grup darrere d’un altre sense parar. A més, instauren aquesta cultura que si toques a un festival, després ja no pots tocar en un altre lloc a 100 quilòmetres a la rodona. Ens cal pensar en una altra experiència musical. I estan havent-hi alguns canvis, per exemple, al País Valencià molts pobles havien deixat de fer concerts i ara ho reprenen.
En una publicació a Instagram déieu que vau prendre la decisió de tornar “per totes les que heu pronunciat el nostre nom contra el desànim de la derrota i la injustícia”. Fins a quin punt el context sociopolític valencià actual, amb un govern de dreta i extrema dreta, ha motivat el vostre retorn?
J.N.: Teníem clar que si tornàvem, la tornada l’emmarcaríem de la manera que hem fet sempre. Hi ha motius personals i el motiu principal no és la gestió política que s’ha fet amb la dana, però evidentment ho hem parlat. És una vergonya el que està passant a escala política, sobretot, arran de la dana, i per això també volíem tornar, però no és el motiu principal.
A.S.: Ha coincidit tot un poc. Prenem la decisió i el context és el que és. Simbòlicament, som conscients del que representem.
J.N.: Ens ho deixem amb el canvi polític del PP al Botànic, i tornem quan ha canviat tot una altra volta. No ens ho vam deixar pel canvi polític, hi havia altres motius, però molta gent ho va emmarcar així i la tornada també. Sempre hem sigut fills del context sociopolític del país.
Hem viscut un any fatídic per la gestió de la dana i les seues conseqüències per part del govern de Carlos Mazón. Per què Mazón havia de dimitir? És suficient la dimissió?
“La dimissió de Mazón és la cúspide de tot el despropòsit de no avisar la gent perquè venia un pont i no s’havia de fer mal al turisme. Aquesta lògica és la que ens ha portat fins ací”
J.N.: El principal motiu és la manca de coordinació i prevenció el dia 29 d’octubre i que no salvaren la vida de tantíssima gent. Mazón havia de dimitir perquè és el màxim responsable, però va molt més enllà. No és només el que va passar aquell dia. S’ha construït molt i durant molts anys en zones inundables. No estic d’acord quan el PP acusa la Confederació Hidrogràfica del Xúquer del que va passar, però és cert que la Confederació té una responsabilitat molt gran per haver deixat construir en zones inundables, com passa amb el camp de golf a Pego o el projecte urbanístic a Llíber. Això no és només culpa del PP, també del PSOE, que durant molts anys ha programat totes aquestes construccions. La dimissió de Mazón és la cúspide de tot el despropòsit de no avisar la gent perquè venia un pont i no s’havia de fer mal al turisme. Aquesta lògica és la que ens ha portat fins ací.
A.S.: La gent està farta d’una política de molt baixa qualitat. La política va per un lloc i el sentiment de la gent va per un altre. Estan centrats en les seues coses i s’obliden que hi estan perquè els ha votat la gent.
J.N.: El que va fer Mazón és criminal i és per a tancar-lo a la presó, però el problema no s’acaba ací. Quins responsables gestionen les emergències? Per gestionar el servei d’emergències, com poses una persona que ve de Ciudadanos i no té ni idea de res? Simplement, vols agarrar els vots de Ciudadanos. Argüeso és una persona que s’ha venut al PP a canvi d’un lloc de feina, i no li dona un seient qualsevol, sinó que li dona el càrrec de secretari autonòmic de les emergències. Tornaran a passar coses i no hi ha gent preparada per a fer front a temporals ni s’ha aprés res del que ha passat. Em preocupen les inundacions i també els incendis forestals. Ningú està treballant en un pla integral per a controlar què passa amb els incendis de sisena generació i poden passar coses molt greus.
Amb governs de dreta i extrema dreta veieu possibles plans d’emergències segurs i que tinguen en compte el context d’emergència climàtica?
J.N.: Estem veient que no. S’han carregat les normes de protecció del litoral, han ampliat el port de València… Els moviments socials haurem d’insistir en aquesta línia, més enllà de la dimissió de Mazón.
A.S.: Ells prioritzen el negoci a salvar vides. Estem esgotats i s’ha desactivat el factor revolucionari. Si no reaccionen, doncs cremem contenidors. No veig altre camí que no siga aquest.
J.N.: Està passant amb l’habitatge. No hi haurà una reacció política positiva fins que la gent no pegue un colp fort damunt la taula i sembla que la resposta encara està molt continguda, tot i que el preu de la vivenda està condicionant la vida de la major part de la població. La pròxima revolució ha de venir per ací. De la mateixa manera que entenem que s’ha de defensar la sanitat pública, hem de defensar un bloc fort d’habitatge social.
PP i Vox han centrat part de les seues polítiques en atacar la llengua. Per vosaltres què significa cantar en valencià en un context com l’actual?
J.N.: Per a nosaltres, cantar en valencià sempre ha estat normal. Hi ha una part de la societat que continua intentant que siga una cosa minoritària, però no és així, en absolut. Estem demostrant que cantar en valencià és bo per al nostre país, a tots els nivells, i que pot ajudar al fet que la gent entenga que la llengua pròpia té un valor, més enllà del simbòlic. Famílies pel Valencià va guanyar la consulta. Sempre hem pensat que si la dreta plantejava una consulta sobre la llengua, la guanyarien, i no ha estat així.
“Les llengües minoritzades són un factor de cohesió social, per tant, cal continuar defensant i apostant per la llengua pròpia i per tot l’arrelat al territori perquè és la millor eina per combatre les ideologies antisocials”
A.S.: Cantar en valencià sempre ha significat el mateix per nosaltres, però el context ha canviat. L’eina “intocable” són els marcs normatius, institucionals, que han de defensar la llengua, però fora de l’esfera pública, tenim les grans plataformes, que consumeixen els joves, i són el gran factor a la contra. Hi ha molts professionals que estan intentant ocupar aquest espai, però és complicat. Les institucions públiques han de treballar perquè les plataformes privades facen contingut en valencià.
J.N.: Si mires el mapa de l’extrema dreta, es veu que els llocs on té més força la llengua minoritzada és on l’extrema dreta té menys poder. Les llengües minoritzades són un factor de cohesió social, per tant, cal continuar defensant i apostant per la llengua pròpia i per tot l’arrelat al territori perquè és la millor eina per combatre les ideologies antisocials. Si tens una societat cohesionada, és molt més difícil que entren els monstres.
Davant l’auge de l’extrema dreta, com a La Gossa Sorda, teniu alguna arenga o frase per fer-los front?
J.N.: Hi ha una frase de la cançó “A tornallom” que defensa la “unitat contra l’abisme”. El capitalisme ens fa cada volta més individualistes i competitius entre nosaltres. Malgrat les discussions que puguem tenir, cal mantenir una certa unitat i cohesió social. Eixa seria l’arenga que volem traslladar.
A.S.: Defensem el contacte directe entre persones, el fet de relacionar-nos com a col·lectiu tenint en compte les diversitats.
J.N.: Ells van per totes, volen deixar un desert. Els és igual que siga La Gossa Sorda que un grup de música pop en valencià. Per això, competir entre nosaltres no té cap sentit.
