La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis es va fundar l’any 1904 a iniciativa de l’advocat i economista Francesc Moragas, qui va comptar amb el suport de cinc de les institucions més rellevants del teixit econòmic i cultural de Catalunya: Foment del Treball Nacional, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica d’Amics del País i la Cambra de Comerç de Barcelona. Feia poc de la vaga obrera del 1902 que havia causat commoció entre la classe industrial que veia com, sense la creació d’un mínim coixí social en forma de pensions, l’estabilitat dels seus negocis podia anar-se’n en orris.
La primera seu amb la qual va comptar va ser un petit despatx cedit per Foment del Treball, al palau del marquès de Castellbell, entre el Portal de l’Àngel i el carrer de la Canuda de Barcelona on la patronal s’estava en règim de lloguer des del 1890. Lluís Ferrer-Vidal era llavors president de Foment, el mateix càrrec que exercia a La Caixa, mentre Moragas s’ocupava de la direcció. Aquest actiu immobiliari era i continua sent propietat de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau després d’haver-lo heretat d’aristocràtica nissaga Castellbell.
La jove caixa d’estalvis hi era, doncs, rellogada. El “pacte quart” de l’acord deixava ben clar que no li estava permès “subarrendar ni admetre a ningú en concepte de rellogat”. A diferència del contracte signat entre Foment i l’Hospital, que sí que permetia el relloguer. De fet, Foment n’extreia tant de profit que la Junta de l’Hospital de Sant Pau va fer càlculs el 1924 i va concloure que la patronal catalana els abonava un “exigu” lloguer de 40.000 pessetes anuals per la finca, mentre n’obtenia 60.000 només pel relloguer dels locals.Les avantatjoses condicions s’atorgaven a canvi de comprometre’s a reformar l’escala i el terrat de la finca, fet que “aquesta empresa no ha complert, malgrat haver estat requerida per nosaltres notarialment”.
El primer estatge de la caixa d’estalvis va ser un petit despatx cedit en règim de relloguer per Foment del Treball, una de les entitats fundadores
A conseqüència d’això, l’any 1931 Foment iniciava les obres de la seva nova seu a la Via Laietana, el que, gairebé una dècada abans, havia triat Francesc Moragas per enlairar el primer gran edifici corporatiu de l’entitat. A la construcció, de l’arquitecte Enric Sagnier, que els barcelonins van batejar com el Casal de l’Estalvi (1917) se li va sumar una altra, just davant, coneguda com el Casal de la Previsió (1922), del mateix arquitecte. Per a la construcció del segon bloc, Moragas va aconseguir l’exempció del “pagament de drets a l’Estat”; ho intentaria també amb els “arbitris municipals”, però no se’n va sortir.
La tria de la Via Laietana no va ser casual. Venia derivada de l’estímul en les bonificacions fiscals de les quals gaudien, per un període de quinze anys, totes les empreses que apostessin per la nova artèria barcelonina. La reforma urbanística capitanejada pel Banc Hispano Colonial, va emetre bons amb un rendiment del 4,5 % anual. Aquest banc, fundat al segle XIX per l’empresariat amb interessos a Cuba contraris a la independència de l’illa, és l’antecedent de Colonial SFL, la immobiliària de la qual actualment n’és accionista la Fundació La Caixa, a través de CriteriaCaixa. Entre les subscriptores dels bons hi havia la Cambra de la Propietat Immobiliària, presidida en aquella època per Joaquim Sagnier i Villavecchia, alcalde de Barcelona i germà de l’arquitecte que va projectar les seus de La Caixa.
L’any 2002, el Casal de la Previsió acabaria en mans de la constructora Núñez y Navarro, a canvi de 25 milions d’euros. El primer edifici, o Casal de l’Estalvi, encara continua sent propietat de La Caixa. Va quedar petit a finals dels anys setanta, malgrat l’ampliació duta a terme pels arquitectes Francesc Mitjans, pare i fill. És llavors quan el director general de l’entitat, Josep Vilarasau, opta per traslladar-se a una nova seu a l’avinguda Diagonal, en unes torres projectades per l’arquitecte Josep Antoni Coderch que formaven part d’un ambiciós projecte urbanístic anomenat Polígon Barcelona 2. La iniciativa partia, de fet, de la immobiliària Colonial, i s’assentava sobre els terrenys on s’havia celebrat el Congrés Eucarístic el 1952. De fet, l’any 1948 Barcelona va acollir una reunió del Consell de Ministres de Franco, moment en què es va aprofitar per aprovar el projecte urbanístic d’aquest enclavament, anomenat Pla Parcial de la Zona Final de l’avinguda del Generalísimo Franco (com es deia llavors la Diagonal).
El 2007, La Caixa completava el procés de compra de la seva actual base corporativa en abonar 108 milions d’euros a Colonial
Més tard, a través d’una ordre del Ministeri d’Hisenda del 22 de maig de 1964 es concedia a Colonial l’exempció en l’impost de societats així com l’impost sobre l’emissió o negociació de valors mobiliaris dels títols borsaris de l’empresa (a més del de les rendes del capital en el cas dels accionistes). A tot això caldria afegir la reducció del 80 % en la quota de la contribució territorial urbana durant deu anys, uns beneficis derivats de l’anomenada llei Larraz que establia de la reforma tributària del 1940, segons la qual les empreses dedicades en exclusiva al negoci del lloguer gaudirien de totes aquestes exempcions. És per això que Colonial va desprendre’s de la seva cartera de participades i, amb aquest líquid derivat dels privilegis fiscals, iniciava el projecte anomenat Polígon Barcelona-2. Entre altres edificacions, en sobresortien les futures torres de La Caixa.
Per a la primera fase constructiva, Colonial va comptar amb un crèdit hipotecari a vint anys atorgat, és clar, per La Caixa. L’entitat ha estat, doncs, protagonista tant en l’origen del projecte, gràcies a aquest crèdit, com al final, amb els dos icònics edificis que acabarien sent de la seva propietat. En un principi, només es va comprometre a adquirir el solar i la torre més elevada, així com l’annex que connecta amb la més baixa. Va pagar a la societat I.C.S.A. (Inmobiliaria Colonial, SA) 945 milions de pessetes (5,68 milions d’euros). De l’habilitació de les plantes de direcció (22, 23 i 24) se n’encarregarien de nou els arquitectes Mitjans. Es dona la circumstància que el llavors director general i futur president de La Caixa, Josep Vilarasau, és cunyat del fill del duo d’arquitectes. La seva dona, Lola Mitjans Perelló, va fer tasques d’assessorament en temes d’art per a La Caixa durant la presidència de Juan Antonio Samaranch.
La torre petita va romandre d’inici com un actiu més de la immobiliària Colonial, però llogada íntegrament a la caixa de pensions per un import de 52 milions de pessetes anuals (313.000 euros). L’acord va ser rubricat per les dues parts davant notari el 31 de desembre del 1977. Tres dècades més tard, l’any 2007, es completava el procés d’adquisició i la Fundació La Caixa abonava 108 milions d’euros per prendre el control de la propietat de tot l’edifici, inclosos els aparcaments i locals comercials.
