“No facis que el teu error l’hagin de pagar tots els aquí presents”. L’advertència d’un soldat glaça l’ambient a l’últim punt de control que obre, o tanca, les portes de Latakia. Immobilitzat a la vorera, el minibús carrega el silenci tens dels seus setze passatgers. A la part del darrere, tres homes que no veuen als seus familiars des de gener. El soldat de les noves forces de seguretat intenta desxifrar si un home que interpel·len va formar part de l’antic règim. Tots els passatgers són alauites.
La tensió continguda és la nova normalitat per a una comunitat que durant mig segle va ser el nucli del poder sirià. Després de la Primera Guerra Mundial, les potències vencedores van traçar arbitràriament les fronteres de la Mediterrània Oriental. L’Estat francès, que va rebre el mandat sobre Síria, va aplicar una política de “dividir i governar”, afavorint minories com l’alauita per contrarestar la majoria sunnita. Aquesta divisió artificial va plantar la llavor de moltes tensions posteriors.
La independència el 1946 no va aturar la inestabilitat. El país va viure una successió de cops d’estat, fins que el 1970, Hafez al-Assad, un militar alauita, va prendre el poder. El seu règim va convertir l’aparell de seguretat i l’exèrcit en bastions alauites. Aquesta concentració de poder en una minoria que havia estat històricament marginada i pobre va crear ressentiment en molts àmbits sunnites.
La Primavera Àrab del 2011 va ser l’espurna que va encendre pólvora. Les protestes pacífiques per la democràcia van ser reprimides pel règim de Bashar al-Assad, fill de Hafez. Aquesta repressió va donar peu a una insurrecció armada que, de seguida, va ser infiltrada i apropiada per grups jihadistes, tant locals com internacionals. Després de gairebé quinze anys de guerra, una ofensiva de llampec a finals de 2024 va permetre a les forces de Hayat Tahrir al-Sham (HTS), el grup successor d’Al-Qaeda a Síria, prendre Damasc. Aquesta victòria ha invertit completament la balança de poder, posant fi a mig segle de domini alauita.
Testimonis des de la costa alauita
El viatge, de cinc hores des de Damasc, creuant set punts de control, és un recorregut per fronteres invisibles dins d’un país fracturat. “No ens podem permetre continuar pagant la casa a Damasc. Ens han tallat gran part de les fonts d’ingressos”, xiuxiueja una dona. El seu marit era general en temps de Bashar al-Assad. El símbol tangible d’aquest canvi de paradigma és el Taswya, un document d’identitat provisional que les membres de la comunitat alauites vinculada al règim dels Al-Assad han de presentar. “El millor que ens pot succeir és que ens humiliïn als checkpoints”, explica un jove darrere la barra de la seva cafeteria al centre de Latakia. Va servir com a soldat no per voluntat, diu, sinó per necessitat. “Avui odio a Bashar al-Assad amb totes les meves forces. Per culpa seva hem pagat un preu molt alt”, rebla.
El vistiplau del soldat desbloqueja, per fi, la tensió. El minibús accedeix al litoral: un territori que ha mutat de bastió inexpugnable a ratera. La rialla esclata quan un jove comparteix una clau per identificar soldats gihadistes dins les noves forces: “Es deixen créixer una llarga barba, però sense bigoti! Que se la netegin”. L’humor és un mecanisme de defensa que s’apaga en quant el vehicle avança cap al cor del que una vegada va ser el gran refugi alauita.
Aquest refugi es va convertir en una trampa mortal el març de 2025. L’espiral de violència va culminar en una massacre. “Van entrar i es van endur el marit de la meva germana. El van agenollar davant de la casa i el van executar. Després van deixar que cremés el cos durant hores”. El relat pertany a un supervivent del barri de Salorem, assegut al sofà on va trobar als seus familiars assassinats. Fa públics els seus noms: Julia, Khawala, Thuraya, Ali, Areej. “Corro perill, però és per una qüestió de justícia”, sentencia. La seva germana, en cadira de rodes, no va poder fugir. “Encara que els haurien matat de totes maneres”, conclou. Paral·lelament, nombroses mesquites a Idlib i Alep van emetre crides públiques a la gihad convocant combatents per “alliberar i purificar la costa”.
Les membres de la comunitat alauita assenyalades per col·laborar amb els Al-Assad estan obligades a dur sempre la Taswya, un document d’indentitat provisional
“Preguntaven per la religió. Si deies que eres alauita, et mataven”, assenyala un paramèdic alauita que demana no ser identificat i que va treballar durant aquells dies i ara resideix a Itàlia. Assegura que, per sobreviure, va mentir. “La carretera de 25 quilòmetres entre Latakia i Jableh estava repleta de cadàvers… Per això vaig començar a enregistrar d’amagat, jugant-me la vida”. Sobre l’autoria de l’onada de violència, és contundent: “La majoria dels assassinats els van cometre forces del nou govern”. Parla de crims de guerra i neteja ètnica sistemàtica. El paramèdic veu un futur ombrívol: “No es pot construir una Síria unificada sota aquest nou règim, perquè no inclou els qui no són musulmans sunnites”. Considera el federalisme una solució, però dubta de la seva viabilitat. “El govern està provocant precisament que la gent vulgui separar-se”, creu.
A la ciutat de Latakia i a Al-Qardahah, l’antic feu dels Assad, els carrers es buiden en minuts a la caiguda del sol. “És millor quedar-se a casa fins a l’alba”, adverteix un resident, perquè els segrestos són freqüents. A plena llum del dia, els afores de Latakia mostren un paisatge devastat. Hi ha famílies que fan guàrdies nocturnes, incapaces de dormir. “Si Déu vol, no tornarà a succeir, però ningú pot assegurar-ho”, reflexiona una mare. L’economia agreuja la situació: molta gent no ha pogut reconstruir les seves cases.
En una terrassa prop de la base aèria russa de Jmeimim, una família sobreviu amb els seus 300 llimoners. Al pare, exgeneral, li van congelar el sou. “La por als checkpoints em paralitza, però no penso marxar enlloc. Aquesta és la meva terra, i aquí moriré”. Testimonis com aquest pateixen les conseqüències del canvi de règim i del fet que molts exoficials d’alt rang van ser arquitectes o executors directes de la repressió durant el govern de Bashar al-Assad, un règim acusat de crims contra la humanitat per l’ONU. “Ja no surto”, confessa. Amb mans tremoloses, prepara un mate. Recorda a un amic sunnita que va intentar protegir-los i va ser assassinat. “Era un gran amic”, xiuxiueja.
El seu telèfon sona. És el seu millor amic, també exgeneral, a qui no veu des de fa nou mesos. Només es troben a través de la pantalla. El seu diàleg és un ritual entre qui comparteix un passat que ara és un estigma. “Al principi vam creure que era una revolució autèntica… Quan vam comprendre que era un moviment sectari, totes les minories es van retirar”. Sobre el nou govern, són categòrics: “Al-Julani [l’actual president] no és més que un titella”. I albiren un futur desesperat: “Els alauites, igual que els drusos, acabarem demanant ajuda a Israel. Quan estàs espantat demanes ajuda a qui sigui”.
El relat sunnita
Si a la costa predomina la por, a Damasc, part de la comunitat sunnita articula un relat de justícia històrica i de resposta a la provocació. Wassim Dakdoka, originari de Jayrud, va sobreviure sis anys a la presó de Saydnaya. No dubta a afirmar que “els alauites vivien com a reis. Pocs van ser bons; la gran majoria va cometre atrocitats”. Ho il·lustra amb la seva experiència: “Em van fer beure l’orina d’un dels oficials”.
Per a persones com ell, la massacre va tenir un detonant concret: un atac premeditat. Segons la seva narrativa, una milícia insurgent alauita, a la qual anomenen despectivament Fulul (“romanent” de l’antic règim), va assassinar membres de les noves forces de seguretat en punts de control costaners. “Després de matar als soldats, van cremar els cossos i van publicar els vídeos”, detalla. Altres testimonis afirmen que, abans d’executar a víctimes sunnites, els obligaven a cridar que “Assad és el seu déu”. Aquest relat identifica com a cervell d’aquestes milícies al comandant alauita Miqdad Fatiha, exmembre de la guàrdia d’elit d’Al-Assad. “És un psicòpata. En gran part, la massacre va ocórrer per culpa seva”, afirma Alhussein, un resident de Damasc.
Però, més enllà d’aquest fet concret, la represàlia també es justifica com una revenja històrica. No obstant això, tothom reconeix un fet: la campanya de desarmament prèvia. Un testimoni ho confirma: “Ens van dir que havíem de lliurar les armes per mantenir la seguretat… Vam confiar en ells”. Però, segons l’argumentari de sectors sunnites, la desconfiança va portar molta gent a conservar clandestinament el seu arsenal.
Sobre els perpetradors de la massacre, la versió sunnita atribueix els incendis que hi va haver a Latakia a accions de camperols, no a operacions militars. No obstant això, personalitats sunnites amb rols en el nou govern hi ha una visió més autocrítica. Un membre de la nova intel·ligència siriana que demana no identificar-se reconeix el problema de les faccions armades descontrolades. “Al-Julani va necessitar als gihadistes estrangers per fer la revolució, però ara són un perill”, apunta. Assenyala que faccions com la de Mohammed al-Jassem Abu Amsha, sancionada per crims de guerra, tenen avui un poder enorme. “El problema essencial és que no hi ha unitat ni control per part del govern sobre les faccions”, remarca.
Aquesta impunitat s’estén a figures com el dirigent gihadista britànic d’origen Ayyoub Abu Dujana. “Tota Síria sap qui són els botxins”, afirma una dona alauita la casa de la qual va ser incendiada per la facció d’Abu Dujana. Múltiples testimonis coincideixen assegurar que va ser empresonat breument i després alliberat amb certes condicions. El descriuen com una mena d’influencer gihadista”. Alhussein, el jove sunnita, el defensa: “Es va fer famós per un vídeo durant la revolució on deixava anar a soldats d’Assad… No els matava”.
El membre de la intel·ligència sunnita adverteix sobre el poder d’aquestes faccions: tenen la força per prendre Damasc “en menys d’una hora”. I revela els fonaments pragmàtics del règim. Segons ell, Al-Julani va pactar amb Abu Amsha, a qui abans combatia, “però aquest pacte ja ha caducat. Ara, la seva gent l’adora com a un déu. Abu Amsha és un perill”. Pick-ups replets de soldats patrullen incessantment, a vegades amb cançons gihadistes sonant pels altaveus a tot volum. Al nucli urbà de Latakia, camps d’entrenament operen de nit. En un d’ells, a les dues de la matinada, un grup de reclutes marxen a l’uníson entonant consignes com aquesta: “Prendrem de nou Jerusalem”.
A prop de les zones rurals que van patir més la violència, grans incendis il·luminen de nit els tossals. Un taxista d’Ain al-Arous assenyala l’horitzó: “Els provoquen diàriament perquè creuen que encara hi ha combatents alauites amagats entre la vegetació”.
La comunitat s’ha replegat sobre si mateixa. La comunicació flueix a través de grups de Telegram i Signal, compartint alertes sobre segrestos o ajudant a localitzar persones desaparegudes. Als afores, entre cases mig derruïdes, la vida intenta obrir-se pas. Un enginyer alauita, amb un títol que ara no val res i una identitat que prefereix ocultar, mira a l’horitzó: “Vull provar sort a Alemanya, però el passaport sirià és un dels pitjors”. El seu pare, en canvi, s’aferra a la terra: “Moriré en ella”, no para de repetir.
La nova Síria exhibeix una aparença transformada –banderes diferents, uniformes diferents–, però la seva essència sembla romandre intacta. La venjança i l’ombra del càstig floten a l’aire. Als punts de control de la carretera a Latakia, els soldats continuen revisant documents, buscant en els alauites els vestigis d’un règim caigut. I al minibús, després de l’alleujament momentani, només queda el silenci tens.
