D’acord amb el Registre Nacional de Persones Desaparegudes i No Localitzades, a Mèxic hi ha 133.450 persones en parador desconegut des de l’any 1952, tot i que més del 90 % han estat declarades desaparegudes després de 2006. Tant les organitzacions de drets humans i familiars com la mateixa ONU estimen que la xifra real podria estar molt per sobre de l’oficial, i consideren que la desaparició forçada és una realitat generalitzada i sistemàtica al país. Amb l’inici de la denominada “guerra contra el narcotràfic”, declarada l’any 2006 pel govern de Felipe Calderón, la xifra ha augmentat registre a registre fins a arribar a la mitjana de quaranta persones desaparegudes cada dia durant el primer any de mandat de la presidenta actual, Claudia Sheinbaum.
Els rostres d’aquestes persones cobreixen les parets de ciutats i pobles arreu de Mèxic com a testimonis de la lluita que duen a terme les seves famílies. En la llista interminable, hi ha un fill i una filla de Maria de Lourdes Ruiz Bravo, coneguda com a Mamá Lulú per haver fet seva la bandera de la cerca de totes les desaparegudes, més enllà de les seves descendents. “La desaparició forçada suposa un trencament familiar irreparable. Ens dol veure la cadira buida, el llit buit, i portem els desapareguts presents en tot el que fem diàriament. Els meus altres fills, que són quatre, han escollit viure el dolor en la intimitat, però jo no puc deixar de sortir a reclamar reparació per a ells i tota la resta”, explica Mama Lulú.
L’any 2015, el seu fill José Marcos treballava en un taller de pneumàtics que un càrtel va voler convertir en un punt de venda de droga mitjançant una de les treballadores. Com va oposar-s’hi, se’l van endur, a ell i als altres tres treballadores, les quals van aparèixer més tard mortes, una d’elles –una noia– amb signes de tortura. En canvi, del fill no n’ha sabut mai més res. Mamá Lulú denuncia que les institucions van entorpir la investigació, van extraviar proves i van fer que el cas s’arxivés durant anys. “Les autoritats i el càrtel sovint van de bracet”, assegura.
Cinc anys més tard, un grup de desconeguts va irrompre a casa de la seva filla Maria de Lourdes i els seus tres fills, i van segrestar la mare i la filla menor, de llavors 8 anys. Segons explica Mama Lulú, Maria de Lourdes rebia cartes a nom d’un comptable que li havia demanat fer-li de remitent, però quan aquest va tindre problemes amb la clientela del càrtel pel qual treballava, la van posar al centre de la diana.
‘Mama Lulú’ relata com, al seu país, esbrinar el parador d’una persona de la qual no es tenen notícies, a banda de dolorós, també és una tasca de risc: “Moltes abandonen la cerca després de rebre amenaces”
Mare i filla van ser conduïdes a una casa, on la menor escoltava la seva mare plorant a l’habitació del costat. Hores més tard, la nena va ser alliberada i entregada a una veïna, però de la mare no hi va haver més notícies. L’endemà, la nena va indicar a la seva àvia el recorregut fins a la casa on havien estat retingudes. Allà, un home els va obrir la porta i, prèvia consulta a una llibreta, va indicar que no hi figurava el nom de la seva filla. Aquesta informació va ser posada en coneixement de les autoritats en el moment de denunciar els fets, Mamá Lulú assenyala que la policia no es va presentar a l’emplaçament indicat fins transcorreguts un any i vuit mesos i, en anar-hi, van trobar la casa completament desmantellada. “De nou, la Fiscalia i la resta de les d’autoritats ens van donar l’esquena”, lamenta.
“Som les famílies les qui realment tirem endavant la investigació i cerca dels nostres fills davant l’abandonament de les institucions, les quals, amb la seva conducta, afavoreixen la desaparició”, afirma. Aquestes famílies enfronten també nombrosos perills, com explica l’activista: “Moltes abandonen la cerca després de rebre amenaces”. D’acord amb l’informe “Desaparèixer una altra vegada”, d’Amnistia Internacional, que recull el testimoni de més de sis-centes mares buscadores agrupades en 234 col·lectius organitzats que es comptabilitzen al país, des de 2011, trenta familiars de persones desaparegudes pel cap baix han estat assassinades al país. A més, en el cas de Mamá Lulú, la cerca de les seves filles també li va costar la feina. L’explicació que li van donar és que els podia causar massa problemes, recorda l’activista. “Enfrontem l’estigmatització, la nostra i la dels nostres fills. Hi ha qui assegura que s’ho mereixien” lamenta. “Estem molt soles, perquè a cap govern li ha interessat el tema dels desapareguts”.
El fenomen de la desaparició forçada a Mèxic s’ha transformat al llarg de les dècades i ha passat de ser un mecanisme de repressió política exercida per l’Estat per evolucionar en una multiplicitat de modalitats, víctimes i perpetradores: des de funcionariat públic fins a grups criminals, amb diferents nivells de participació o omissió per part d’agents policials estatals. L’antropòloga Rossana Reguillo defineix el context de violència al país amb tres conceptes: “paralegalitat, narcomàquina i necromàquina”. Tots tres condueixen, a parer seu, al resultat d’un Estat fallit en bona part del territori, i la persecució de defensores ambientals i de drets humans, l’assassinat de periodistes o la desaparició de desenes de milers de joves. A l’altra banda, Reguillo situa totes les persones que lluiten cada dia per canviar aquesta realitat, entre les quals inclou les mares buscadores i que denomina la “contramàquina”.
La història de Mamá Lulú és el reflex de moltes altres. “He vingut per alçar la veu en nom de totes les mares i tots els desapareguts que em donen la força per fer-ho”, recalca. La seva tasca dona testimoni d’una terrible realitat i de moltes conseqüències invisibilitzades que genera. “Ningú parla dels fills dels desapareguts, els nets que queden amb les seves àvies i que no saben com treure tot el dolor que acumulen a dins. Les meves netes carreguen amb unes conseqüències terribles a causa de la desaparició de la seva mare, de la qual una d’elles en va ser testimoni directe. La lluita és també per elles”, conclou.
