Les eleccions d’anit a Aragó confirmen la tendència que va començar amb Extremadura i que, excepte sorpresa, a Castella i Lleó i Andalusia, on se celebraran comicis els pròxims mesos. S’espera que el Partit Popular continue guanyant, però perdent múscul en favor d’un Vox disparat, i que es reforce la idea que quan còpies al teu rival l’estratègia, el que guanya no ets tu. El PSOE continua perdent poder territorial i els partits a la seua esquerra no s’aclareixen entre ells ni animen als seus votants. Encara que els resultats de la Chunta Aragonesista deixen clar que, en un moment polític on es fa lectura nacional de cada elecció autonòmica, només amb força territorial i parlant dels problemes del dia a dia de la regió del votant, es pot construir alternativa. Més fins i tot en un moment de la política emocional buida de contingut i de programa. On es vota més per odi al contrari que per amor al teu candidat.
Els resultats de la Chunta Aragonesista deixen clar que només amb força territorial i parlant dels problemes del dia a dia, es pot construir alternativa
Enmig d’aquest clima pessimista per a l’esquerra, on tot indica que tard o d’hora l’extrema dreta estarà en un Consell de Ministres, s’ha conegut aquest cap de setmana que Gabriel Rufián d’ERC i Emilio Delgado de Más Madrid dialogaran dimecres que ve sobre el futur de l’ala progressista. Fa ja temps que el polític català parla d’un front ampli per a frenar l’auge reaccionari, però fins dissabte no es va saber que anava a començar un camí que veurem fins a on ens porta. No podem obviar que dins de les xarxes socials són dos polítics amb atractiu. Virals, per a ser més exactes. I en un moment de votar, l’emocional tal vegada és un recurs útil per intentar combatre amb les mateixes armes que han fet que paràsits institucionals i demagogs ortodoxos com Vox hagen aconseguit atraure el vot jove i indignat que fa anys va optar per Podemos. No sabem si tornar al 2015 és possible, però fa falta airejar un poc l’hemicicle on ni Sumar ni Podemos semblen tindre ja poder de convocatòria ni de despertar il·lusió.
No sabem si tornar al 2015 és possible, però fa falta airejar un poc l’hemicicle on ni Sumar ni Podemos semblen tindre ja poder de convocatòria ni de despertar il·lusió
Però com demostren els resultats (acceptables, encara que insuficients) de CHA i d’Unides per Extremadura, si tota la política es fa des de Madrid i per a Madrid, les opcions de guanyar força són irrisòries perquè a nivell estatal no es combat amb les mateixes armes. Ni econòmiques ni mediàtiques. I existim molts votants que ens preocupa més, què succeeix en la nostra terra, que els problemes d’ego de la capital del regne. Entenc que impulsat per un polític que ix de Catalunya i d’un partit independentista, es preocuparan pels territoris i voldran aprofitar les bases de militància que existeixen en cada regió, perquè fer-ho d’esquena als qui porten anys de batalla i de lluitar pels seus i pel seu, seria un error groller que ja han comès altres projectes il·lusionants. L’ascens i caiguda fulgurant de Sumar ha de servir d’exemple que no sols noms i cares serveixen a l’esquerra. Perquè per a l’emocional i el buit no servim.
S’ha d’arreglar el problema de l’habitatge perquè és la gran preocupació de la majoria de la població, sobretot la que veu que serà impossible poder pagar-se ni tan sols un pis modest de lloguer
Però, sobretot, s’ha d’arreglar el problema de l’habitatge i no es pot esperar a futures legislatures. És la gran preocupació de la majoria de la població, sobretot la que encara està construint una vida pròpia i que veu que serà impossible poder pagar-se ni tan sols un pis modest de lloguer. Queda any i mig de govern i només donant solucions efectives per a oferir un sostre per a la gent que el necessite s’aconseguirà revertir la tendència ultra a l’alça. Entenc que dins del PSOE hi haurà rendistes i deuran favors (i diners) a grans tenidors i per això no volen fer lleis efectives per a solucionar el problema, però mínim que els seus socis li espenten a moure fitxa perquè és això o el no-res. Habitatge accessible o barbàrie. Davant el caos i la incertesa, la gent abraça els discursos més extrems i reaccionaris. S’ha vist amb Milei i amb Trump i no crec que a ningú li beneficie un partit en el poder que convertisca a Desokupa en el seu propi ICE i que faça que les minories hagen de viure amb (més) por.
Només donant solucions efectives per a oferir un sostre per a la gent que el necessite s’aconseguirà revertir la tendència ultra a l’alça
No sé si el que necessitem és un altre partit. No sé si posar rostres virals servirà per a impulsar la il·lusió i menys en un electorat progressista fragmentat des de fa anys i en unes formacions en les quals molts lideres no es poden ni veure. No estem en l’època post 15M i Rufián o altres líders mediàtics tenen molt d’atractiu entre els seus, però alhora generen una antipatia majúscula a molts ciutadans. Si l’alternativa és la mobilització de l’abstencionista, s’ha de prometre i fer alguna cosa més que discursos per al like i el retuit. L’única manera de revertir aquesta tendència reaccionària i casposa és oferir un sostre i una vida millor. Recuperar la idea de jornada de quatre dies, donar més espai a l’oci i que l’habitatge no siga un maldecap per a uns i un negoci per a uns altres. No sé si serà possible espentar al PSOE a això, però en cas contrari, ja podem crear 50 partits amb rostres virals i guanyar influència en TikTok, que no només tindrem franquistes en el poder judicial i mediàtic, els tindrem fent lleis i ells no tremolen ni debaten tant per a imposar la seua agenda. I construir sobre cendres és molt més difícil.
