Fa un parell de setmanes a Carla la van internar i van deportar del CIE de Barcelona després d’haver estat detinguda en una batuda policial en el pis on treballava. Carla és treballadora sexual, feia temps que vivia a Barcelona i tenia clar que a penes tornés al seu país d’origen es mouria a un altre lloc per a continuar treballant. Va demanar asil per violència masclista, però li ho van denegar. La policia catalana justifica aquestes batudes com una manera de lluitar contra el tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual, autoerigint-se amb aquestes campanyes com la salvadora de les dones del sud global.
En la mateixa línia, el Ministeri d’Igualtat va obrir a audiència pública una ordre per a modificar les bases reguladores de subvencions en matèria de violència contra les dones. En les “actualitzacions” que presenta l’ordre IGD/239/2022 està l’exigència que les entitats acreditin, en els seus Estatuts o mitjançant experiència prèvia, “el reconeixement exprés de la prostitució, l’explotació sexual i l’explotació reproductiva com a formes de violència contra les dones”.
Les feministes del PSOE equiparen la prostitució amb l’explotació sexual, la qual cosa respon a una política deliberada de perseguir les treballadores sexuals
Mitjançant aquesta ordre, de dubtosa legalitat, les feministes del PSOE equiparen la prostitució amb l’explotació sexual, la qual cosa respon a una política deliberada de perseguir les treballadores sexuals i a les entitats que les acompanyen. En aquesta nova croada civilitzatòria del feminisme blanc, tots els mitjans són possibles: des del xantatge a través del finançament públic, l’ús del dret penal, la policia i fins a la deportació.
Aquestes pràctiques formen part de genealogies feministes blanques on les dones colonitzades són vistes com a objectes de salvació, però mai com a subjectes polítiques. Oyèrónkẹ Oyěwùmí explica que la colonització va imposar la moral cristiana en els territoris que conquistaven: la degradació de les dones colonitzades, el control sobre els seus cossos i la seva sexualitat són part del llegat colonial. En aquest nou capítol, la política del Ministeri d’Igualtat es tradueix a imposar el seu projecte civilitzatori com a moneda de canvi perquè les entitats puguin aconseguir finançament.
El problemàtic és que, igual que la policia, el feminisme blanc institucionalitzat recorre a l’aparell repressiu de l’Estat per a complir amb la seva agenda negadora de drets. Tal com assenyala Françoise Vergès, al Nord global al feminisme civilitzador no el molesten les polítiques securitàries o imperialistes. D’una banda, existeix una inflació dels discursos sobre la protecció de les dones i, per una altra, mesures i lleis que augmenten brutalment la precarietat i la violència institucional. Per a Vergès, no es tracta d’una paradoxa, sinó que és el resultat d’eleccions polítiques que tracen una frontera entre les dones que tenen dret a la protecció i les excloses.
Les majors violències que enfronten tenen a veure amb aspectes estructurals més amplis relacionats amb el racisme, el capitalisme i el patriarcat
A més, en aquestes decisions polítiques subjau la negació de les reivindicacions de les treballadores sexuals organitzades que expliquen fins al cansament que les majors violències que enfronten tenen a veure amb aspectes estructurals més amplis relacionats amb el racisme, el capitalisme i el patriarcat. La falta de reconeixement de les seves demandes respon al fet que no són reconegudes com a subjectes polítiques amb projectes vitals propis. Aquí radica la jugada colonial llargament explicada per les feministes antiracistes: el feminisme blanc o blanquejat s’erigeix en l’únic subjecte de lluita, com el salvador. Un relat similar al que construeixen els Mossos d’Esquadra per a justificar les batudes policials.
La detenció de Carla, a fi de protegir-la del tràfic, té continuïtat amb les polítiques feministes civilitzatòries que s’assumeixen com a salvadores, però que en la pràctica acaben criminalitzant i negant els drets d’altres dones, fins al punt de deportar-les. Això no es tracta d’un error, ni d’una mala aplicació de la normativa sinó que respon a polítiques que reprodueixen lògiques colonials i racials.
Tal com adverteix Georgina Orellano en el seu llibre Puta Feminista, hem de recuperar els debats feministes en els quals es reconeguin a lxs treballadorxs sexuals com a subjectes de dret capaços de prendre decisions sobre els seus propis cossos. Generar models que abracin tant les demandes d’aquelles persones que desitgen una altra opció a la prostitució com dels qui volen exercir el treball sexual en un marc de garanties i drets: “Una política que inclogui a tothom, perquè deixar fora a algunes és cosa del patriarcat i no de feministes”.
