És el 19 de març de 2022 i la Ixeya es prepara per a baixar al centre de Lleida. S’ha de veure amb l’escriptora Teresa Ibars. Li havien dit que ella també havia estat investigant la vida de la Cleo i frisa perquè algú li’n pugui donar una mica més d’informació. Quan hi arriba, s’hi troba una dona ben eixerida que de seguida la convida a seure a una terrassa i comença a clacar. Diu que acaba de publicar un llibre sobre Guillem Viladot, el prolífic escriptor d’Agramunt –llavors se’n celebrava el centenari– i que una de les seues darreres obres (Ruth, Columna Edicions, 2000) tenia com a protagonista una xiqueta trans. Comenta que volia fer-ne un paral·lelisme amb la vida d’una dona transsexual lleidatana real i que és per això que havia investigat sobre la Cleo. Li fa saber que es va criar al Secà, que de jove va treballar al forn Mòdol i que en aquella època ja començava a transvestir-se. A la Ixeya li havien parlat més dels seus darrers anys a Lleida, quan ja es passejava pel Centre Històric abillada com una reina mentre feia cantonades, s’hormonava d’estranquis i regentava un bar al carrer Dolors. La Teresa diu que ha trobat una notícia del Diario de Lérida de l’any 1971 en què s’anuncia la seua detenció per ser un perill social i per atemptar contra la moralitat pública. Pel que sabem, va acabar marxant de la ciutat, però desconeixem si encara és viva o no. Després de mesos cercant-ne algun rastre, la informació de Teresa Ibars encoratja la Ixeya a continuar la seua recerca.
Pepa Vives és aquella fotoperiodista que apareix a tots els actes i manifestacions de la vida militant de Tarragona. Va ser ella qui va retratar els primers concerts de Roba Estesa, el grup de li Gemma, en el marc dels 25N i el 8M. Amb els anys acaben construint un vincle d’aquells que són antics, però que es basen a confirmar horaris, convidar-se a exposicions o demanar-se el vot per a un concurs. L’any 2024 li Gemma comença una recerca sobre la història queer local amb l’objectiu de prioritzar les veus de lesbianes i bisexuals. Un dia, buscant arxius, ensopega amb un retall de diari del 1991 on hi ha la fotografia d’una Pepa Vives jove, asseguda amb irreverència i els braços plegats en una roda de premsa, i el titular següent: “El bloc feminista dona suport a les lesbianes”.
Descobreix que Vives és una de les militants de l’última etapa del Bloc Feminista en aquella Tarragona dels noranta. Li truca i li fa preguntes; diu que té mala memòria, que el fons del Bloc està cedit a l’Arxiu Històric Municipal, que li passarà el contacte d’una altra lesbiana de la colla i que enviarà fotografies dels 28J que van fer als primers anys dos mil, que si li serveixen bé, i si no també… Acaba explicant-li històries i algun safareig, com que hi va haver un temps en què a la plaça del Fòrum hi havia tants bars regentats per lesbianes que li deien la “plaça de la Concha”. Tot i que no és gaire gran, aquella època comença a difuminar-se-li i els buits i les interpretacions comencen a semblar més potencialitats artístiques que no pas la construcció d’un relat acadèmic.
Durant els anys 2021 i 2022, la Ixeya va dur a terme la primera recerca sobre la història del col·lectiu LGBTI a Lleida amb l’ajut de l’associació Colors de Ponent. Inicialment, el projecte havia de materialitzar-se en un documental del qual es va arribar a fer el guió, però la manca de recursos i les dificultats per aconseguir suport institucional van provocar que acabés fent figa. Després de tindre la investigació en un calaix durant dos anys, l’Ateneu Cooperatiu la Baula li proposa de dedicar el següent número de la seua revista Fossa218 a la història LGBTI local. El novembre de 2025 es presenta la revista a la llibreria El Genet Blau.
Més tard, el 2024, li Gemma comença la seua investigació sobre la història queer de Tarragona en el marc del màster en Estudis Culturals i Arts Visuals (Perspectives Feministes i Cuir/Queer) de la Universitat Miguel Hernández. Si bé ja hi havia hagut iniciatives que havien provat de restituir el fil rosa de la localitat, com ara el documental Una ciutat de mussols (diverses direccions, 2021), encara restaven històries per explorar. Les conclusions del treball, que titularà “50 anys visiblement queers: activismes, espais i manifestacions LGBTIQA+ a Tarragona (1974-2024)”, es presentaven públicament en un acte de l’Ajuntament l’abril del 2025.
Records apedaçats
Malgrat les diferències, totes dues investigacions segueixen una metodologia similar: a partir d’entrevistes, la visita a arxius i hemeroteques, elaborem una cronologia dels fets i una cartografia dels espais que configuren la història LGBTI de les respectives ciutats, uns territoris en què aquesta no s’havia recollit de cap manera o bé s’havia fet només parcialment. A poc a poc, apedacem els records de les seues protagonistes per tal de conformar una genealogia que ens siga recognoscible i aviat constatem el que ja sospitàvem: la història que provem de reconstruir és inevitablement incompleta, plena d’oblits i de silencis, una problemàtica que afecta moltes de les recerques que s’assenten sobre vivències personals. Aquesta incertesa dificulta poder aprofundir-hi i planteja alguns conflictes: on hem d’enfocar? En la militància? En les relacions socials? En les ferides? O bé en aquelles situacions aparentment quotidianes que, en un context de discreció i de repressió, esdevenien actes de resistència?
Li Gemma pensa que treballar amb memòries personals implica assumir subjectivitats absolutes i és per això que creu que les recerques amb un component artístic són més eficients, ja que permeten marges més flexibles i desprendre’s de restriccions formals. La Ixeya, en canvi, cerca quines són les condicions socials i materials que van possibilitar l’aparició d’aquests espais de resistència i socialització. Al capdavall, traçar un fil històric amb qui ens ha antecedit no significa necessàriament detallar-ne tota la complexitat, sinó destriar-ne aquelles restes que ens ajuden a pensar el present i a retre’n homenatge. Compartint les respectives experiències, ens adonem que les limitacions que vam trobar en el decurs de les nostres investigacions són comunes, en especial perquè treballàvem en territoris on fins fa poc gairebé ningú no s’havia ocupat de recuperar la memòria de les dissidències sexuals i de gènere.
Barcelona, precursora de les llibertats sexuals, ha agabellat tota l’atenció sobre la memòria del col·lectiu LGBTI a Catalunya. La fotografia de la pancarta que encapçalava la manifestació per l’alliberament sexual de 1977 a La Rambla, amb l’eslògan “Nosaltres també som”, ha esdevingut tot un símbol. Però sembla com si la resta del país hagués estat coberta d’un vel de normativitat que no hi ha deixat florir la diversitat. Òbviament, a la resta del país, nosaltres també érem. Però les poques iniciatives de recuperació existents més enllà de la capital han partit de l’interés personal o col·lectiu de conéixer les genealogies queer locals i s’han fet sense gaires recursos, de manera autogestionada o amb l’ajuda d’entitats. En el cas de Lleida, si bé les institucions locals havien mostrat interés a donar suport al projecte, la burocratització i la tornada del PSC al govern municipal van esvair qualsevol possibilitat de cooperació institucional.
Amb l’arribada del PP i Vox al govern valencià, l’Armari de la Memòria ha patit un tancament encobert: el servei no s’ha tret a concurs i el web i les xarxes no funcionen. Una mostra evident de la volatilitat de confiar la recuperació de la memòria a les institucions
Encara que comptar amb finançament públic puga semblar pertinent, experiències com la de l’Armari de la Memòria fan qüestionar la idoneïtat d’institucionalitzar els processos de recuperació de les memòries dissidents i demostren com la història i la seua patrimonialització també responen a interessos polítics. El 2022, la Generalitat Valenciana, encara amb el Govern del Botànic, estrenava aquest servei públic destinat a difondre i conservar la història LGBTI al País Valencià. La gestió del servei és cedida a l’entitat Lambda i aquest arriba fins i tot a rebre donacions arxivístiques de particulars. El projecte, però, acaba afrontant diverses polèmiques d’instrumentalització de la memòria arran de les denúncies de l’Orgull Crític de València, que es barregen amb acusacions d’assetjament laboral a l’entitat que el gestiona. Amb l’arribada del PP i Vox al govern, l’Armari ha patit un tancament encobert: el servei no s’ha tret a concurs i el seu web i les seues xarxes ja no funcionen. És una mostra evident de la volatilitat de confiar la nostra història a les institucions.
Amb suport institucional o sense, però, és evident que la recuperació de la memòria LGBTI més enllà de Barcelona o València és una assignatura pendent. A Lleida, a Tarragona i al conjunt dels Països Catalans, les dissidents sexogenèriques també necessitem veure’ns reflectides en la història local, i és aquesta necessitat de conéixer com ens vam organitzar i de reconéixer la vida i la lluita d’aquells que ens van precedir la que ens ha dut a investigar per compte propi. Les nostres recerques són una aportació humil a aquesta tasca restaurativa, però el temps avança, els records desapareixen i se’ns plantegen interrogants urgents. Com podem conservar una història que a cada dia que passa se’ns desfà entre les mans? Podem bastir alternatives populars de transmissió sense dependre del poder institucional? Compartir les nostres recerques ens dona un bri d’esperança per a continuar aquesta tasca i poder, algun dia, explicar més històries com la de la Cleo i la de les birres a la plaça de la Concha.
