El consentiment és un concepte extensament debatut. En sentim a parlar a les notícies i a les xerrades amb amigues; s’aplica tant per a les visites mèdiques com per a les experiències íntimes. El consentiment sexual és un tema recurrent als debats polítics, als espais activistes o als productes culturals. Sovint l’ubiquem dins de la lògica patriarcal, on la dona és la responsable d’establir límits als “intents” masculins, naturalitzats i acceptats culturalment com a inevitables, com explica la Yolinliztli Pérez-Hernández. Això no és una sorpresa, si tenim en consideració que model té un llarg recorregut històric. Tal com recorda la filòsofa Geneviève Fraisse, el consentiment va néixer a l’antiga Grècia com un pacte matrimonial que es feia entre homes –el pare i el gendre–, sobre la dona. Avui, l’eix patriarcal segueix intrínsecament vinculat a la violència sexual i, així, afecta el plantejament del consentiment. Ara bé, en les experiències dissidents, quins altres factors operen a l’hora de consentir?
Una de les escenes que millor reflecteix la invisibilització del consentiment fora de l’eix heterosexual és el de la sèrie I May Destroy You (2020), de Michaela Coel. Aquest producte audiovisual ens ofereix una mirada sobre el consentiment des de l’experiència de la protagonista, però també des d’altres personatges, com ara el seu amic Kwame. Al llarg dels capítols, el consentiment no apareix només una qüestió de gènere o sexualitat sinó que alhora rau en la racialització dels personatges. En el cas de Kwame, ens ensenya l’experiència des del punt de vista d’una persona negra i gai, assenyalant com el sistema jurídic, però també la comunitat més propera, fallen a l’hora de donar resposta quan un desconegut amb el qual havia quedat mitjançant una aplicació l’agredeix sexualment. Mentre la denúncia de la protagonista ha sigut tramitada sense inconvenients, l’escena on Kwame declara la seva agressió a comissaria condueix a la frustració i la incomprensió.
El recorregut històric de criminalització de les dissidències ha condicionat les pràctiques basades en un armari, com el ‘cruising’ o les saunes, en què el desig es negocia mitjançant codis
La manca de recursos a l’hora d’afrontar el consentiment fora dels rols blanc-cis-heteronormatius no és només un cas aïllat d’aquest context, sinó que forma part de la invisibilització activa del consentiment en contextos dissidents. Aquesta mancança sol afectar especialment en les primeres experiències sexuals. Començant per l’educació, és fonamental destacar com moltes vegades el professorat evita parlar-ne, o acaba les converses quan es parla de les relacions dissidents, fet que propicia la sensació de tabú i pot provocar que part de l’estudiantat amagui les seves identitats per evitar assenyalaments. A conseqüència d’aquesta manca d’abordatge, moltes vegades, les relacions tenen lloc en secret, i d’aquesta manera s’incrementa el risc i s’afecta el potencial d’agència de les persones.
A la vegada, el model heteronormatiu presenta els homes com a persones sempre actives i predisposades a tenir relacions sexuals, fet que es trasllada a una realitat gai on s’entén que sempre s’està consentint i que, per tant, no existeix la manca de consentiment. Aquest estereotip situa a les dones en un rol passiu, incapaç d’exercir violència, i dona a entendre que les relacions entre dones estan lliures de violència. La transferència d’aquest model reafirma la idea que l’única víctima possible és una dona heterosexual –blanca i normativa. Altres estereotips que intercedeixen a l’hora de consentir són el fet d’assumir la imposició de ser sexualment actives –plantejament que afecta les persones de l’espectre asex–, o una justificació de violència cap a persones bisexuals i pansexuals a causa de l’estereotip de promiscuïtat que arrosseguen.
Però, a part d’aquesta transferència, iniciatives com les jornades Consentiments Dissidents. Espais, pràctiques i desitjos que es van celebrar el novembre al Centre LGTBI de Barcelona ajuden a repensar el consentiment fora de l’esquema cis-heteronormatiu.
Iniciatives com les jornades Consentiments Dissidents. Espais, pràctiques i desitjos que es van celebrar el novembre al Centre LGTBI de Barcelona ajuden a repensar el consentiment fora de l’esquema cis-heteronormatiu
Per una banda, davant la manca de recursos educatius i referents, l’experimentació i exploració forma part intrínseca del consentiment en les experiències dissidents. Per altra, el recorregut històric de la criminalització de les dissidències –el fet que moltes pràctiques sexuals consentides entre adults han estat perseguides per la llei– ha condicionat les pràctiques basades en un armari. Activitats com el cruising o espais com les saunes mantenen un anonimat, en el qual les persones es comuniquen amb codis i gestos. En aquests espais el consentiment no requereix una valoració prèvia, sinó que permeten, mitjançant els codis, unes negociacions del desig i del plaer.
En altres espais autogestionats des del transfeminisme i les dissidències lèsbiques i bisexuals, el consentiment passa pel joc i implica la predisposició d’establir límits que permetin explorar el desig. En són un exemple les saunes bolleres o les sexparties, on el consentiment es revela com a eina per a transcendir els guions sexuals establerts. Aquests espais doten les persones d’informació prèvia i acompanyament, i el consentiment adquireix la dimensió de la gestió col·lectiva.
El consentiment, més enllà de ser una eina per comunicar els límits individuals, donaria lloc a una agència relacional. Tot i que aquests espais no estiguin exempts de violències, el potencial de la perspectiva dissident rau a entendre aquest consentiment com una base des d’on explorar altres desitjos fora de la norma.
