“Què és pitjor? Robar un banc o fundar-lo?” (Bertolt Brecht, Happy End). De ben segur que n’hi ha un fotimer. Però es podria començar amb quatre anècdotes, entre tantes altres. Quatre de les que mai no m’oblido. La primera, en format ensurt, remet al primer dia que vaig trepitjar el Parlament. Em van donar una clau antiga que obria una enorme bústia de fusta noble, on aniria recollint el correu institucional. En obrir-la, ja em vaig trobar una pila enorme de correspondència i, causalitat o casualitat, dalt de tot destacava una carta. Sobre gris, paper verjurat i un remitent brodat en plata: «I. Fainé». Era la nadala de 2012 i vaig pensar –qui mana, mana– que era tota una declaració de principis, un detall de benvinguda i una carta de presentació sencera.
La segona, en la mateixa seu parlamentària, va ser l’intercanvi epistolar breu que vaig mantenir amb el remitent d’aquell sobre, a propòsit de l’extrema precarització de les condicions de treball dels treballadors autònoms de Telefònica. Haig de recordar la correctíssima resposta on reconeixia que desconeixia aquelles condicions i que prenia nota, adduint que només tenien el 5 % de la companyia privatitzada que tant explica l’assalt neoliberal, capitalisme d’amiguets, a tot allò públic.
La tercera, quasi en paral·lel, va ser el 2013: un dels principals diaris de l’Estat espanyol ens va voler convidar a dinar –pràctica que rebutjàvem i que sempre bescanviàvem per una reunió sense litúrgies. Allà ens van dir que estaven molt interessats en les nostres lluites obertes contra les corrupcions i que es posaven a la nostra disposició. A punt d’enllestir la trobada, el directiu va afegir un «però», cru i honest, que ens va deixar anar com a cirereta i cloenda. Ens va dir que només concorrien tres límits, tres tabús, tres omertàs. I lacònicament, narcòticament, les va deixar anar una per una: el Santander –Emilio Botín ja era el major defraudador fiscal del Regne d’Espanya amb 2.000 milions a Suïssa–, el BBVA –i les seves tupinades, macropensions en paradisos fiscals i Villarejos– i La Caixa. D’aquesta darrera, ens va explicar la trucadeta recent que havien rebut –«que no torni a passar»– per una crònica d’un desnonament on simplement s’informava que la Caixa era qui havia instat l’expulsió dels inquilins. La quarta anècdota, prou coneguda, va ser la reacció de la Sala Noble de les torres negres rere la protesta del 3 d’octubre de 2017, vaga general contra la repressió: la sala de comandament es va ben assegurar, internament, que allò mai més tornés a passar. L’endemà van deslocalitzar la seu fiscal. I encara en tinc una darrera, d’anècdota, ben nova, que reservo, com a cloenda, per al final.
Diuen que s’atribueix a Henry Ford la dita que rebla que es «és bo que la gent de la nació no entengui el nostre sistema bancari i monetari, perquè si ho entenguessin, crec que hi hauria una revolució abans de demà al matí». Retinc moltíssim també una frase precursora de Josep Sanuy, exconseller de Comerç, que qui esquerdava la llei del silenci en una entrevista del bo de l’Andreu Barnils a Vilaweb: «La Caixa parasita i vampiritza el país». Si em posés en mode Directa, diria que en la darrera dècada, La Caixa ha crescut a un ritme frenètic de guanys geomètrics: una màquina escurabutxaques que recapta 9 milions d’euros de beneficis nets al dia. 372.000 per hora. 6215 euros per minut. Ininterrompudament des de 2016 han guanyat, efectivament, 32.000 milions d’euros. L’any passat, batent rècords d’antologia, es va enfilar als 5.891 milions de guanys nets –i la pregunta de com es guanyen 6.000 milions en un any és més que pertinent. És clar que amb aquest volum de negoci qualsevol fa una fundació solidària, la més gran d’Europa, de fet, que amb la mà esquerra distribueix només una part de tot el que acapara amb l’altre. Són temps demencials on una pervertida filantropia reputacional va deixant en mans de la banca les possibilitats de revertir la injustícia social que ella mateixa provoca. Fins al més insensat preferiria directament que això depengués de polítiques socials sòlides, d’una banca pública forta o d’un retorn al sistema original de caixes catalanes. Allà on no hi havia mai redistribució de guanys ni dividend, només retorn social i reinversió de tots els guanys en el territori, la cultura i la comunitat, fins que una colla de sociòpates inútils les van enfonsar amb l’indestriable suport de tants interessos que volien polvoritzar el sistema català de caixes. De tot plegat, retinc una cita postpandèmica del mateix Fainé, a qui sempre escolto amb atenció: «el creixement econòmic sense equitat és una immoralitat». Em va semblar un resum tancat indiscutible que certificava la immoralitat financera del moment –i del passat i del present, però esperem que no del futur.
Tantes vegades que s’ha escolat el lema oficial de “Parlem?” a les nostres vides i resulta que del que menys es pot parlar –avui, ara i aquí– és de la llarga intrahistòria de La Caixa
Però si això és un epíleg –i tot el que calia dir ja ha estat dit en aquesta impagable recerca del bo d’en Rafa– crec que l’únic que cal dir és gràcies. Dir-les mil cops. O sigui, mil gràcies. Tantes vegades que s’ha escolat el lema oficial de “Parlem?” a les nostres vides i resulta que del que menys es pot parlar –avui, ara i aquí– és de la llarga intrahistòria de La Caixa. De tots els angles cecs de poder que l’han dut fins aquí. Aquest llibre serà, sense cap mena de dubtes, una prova del cotó de l’estat de la llibertat d’expressió als Països Catalans: tot un examen. Veurem. Veurem si es pot parlar o no. O si, com la rosa clandestina d’Estellés, és un llibre que va passant de maà en maà. També és imprescindible ressenyar allò més fonamental: que hi ha pista de sortida i mil alternatives disponibles. Quan cada gener llegim els beneficis pornogràfics de la gran banca espanyola i de les elèctriques, molts ja sabem que això ja no es fa ni en el nostre nom ni amb els nostres diners. Molts hem migrat fa molt a les finances ètiques –durant la primera guerra a l’Iraq, per exemple, quan la pressió popular va desincentivar La Caixa de participar del necròfil negoci de la reconstrucció. I moltes hem fet casa comuna al minisistema català de finances alternatives que s’ha anat construint col·lectivament: de Coop57 a Fiare, passant per Oikocredit. O des de les caixes cooperatives que, paradoxalment, foren les úniques que es varen salvar de la bancarització imposada, rere l’ensulsiada general del pet d’aglà financer de 2007.
Acabo amb un ennuegament massa recent, que penso que rebla aquesta obra imprescindible del bo d’en Rafa Burgos. Pot semblar menor, però en realitat desbudella tot plegat. I m’explico. Entre el ja m’ho crec tot i ja no em crec res, potser caldrà deixar sempre una escletxa per a la sorpresa. Amb molt poca ingenuïtat disponible, reconec sense embuts que el 28 de desembre passat, dia dels sants innocents i les innocentades gruixudes, algú va superar amb escreix la meva més conspícua incredulitat. Era diumenge, escrivia davant de la pantalla i la ràdio em va sorprendre amb un espot publicitari que, per familiar, em va captar l’atenció de seguida. Arrencava amb unes notes musicals on es parafrasejaven les paraules, més que conegudes per als que som a l’esquerra de Déu, que ens deixés en llegat Eduardo Galeano sobre la utopia. Ja ho saben. Perseguint-la, l’uruguaià enyorat s’adonava que cada cop que avançava un pas, l’horitzó fugia un pas més enllà. «I per això serveix la utopia, per avançar», –reblava. En suspens, el temps es va aturar un instant davant del dubte sobre què carai anunciaria la falca en ple període nadalenc. Abans de desfer el nus, una veu categoritzava, emfatitzant el missatge, que la utopia intenta “que allò impossible només sigui una mica més difícil”. La meva intriga creixent ja era absoluta. Amb ulls esbatanats vaig sentir la resolució de l’enigma que, com un gag de l’absurd, va esdevenir devastadora. Era el darrer anunci de la Fundació La Caixa. En primera instància vaig pensar què respondria Galeano. Però me’n vaig recordar ràpid que un dia llunyà va sostenir amb càustica lucidesa que El llibre de les abraçades que va escriure per a tots nosaltres era un llibre en defensa de tantes revolucions pendents i no un tractat d’autoajuda narcisista i egòlatra. Vaig concloure, sense innocència, que el món estava més cap per avall que mai, en aquest capitalisme liquadora que tot ho trastoca i tot ho muta fins a convertir-lo en mercaderia. Fins i tot Galeano. Fins i tot la utopia, esdevinguda ja pur màrqueting bancari.
Són temps demencials on una pervertida filantropia reputacional va deixant en mans de la banca les possibilitats de revertir la injustícia social que ella mateixa provoca
Contra aquesta distopia, només puc agrair la valentia, punt mig entre la covardia i la temeritat segons els clàssics, d’en Rafa Burgos, de tota la gent còmplice implicada i de Pol·len. Una cosa que semblava impossible –aquest llibre– només ha estat una tasca dificilíssima. Però d’en Rafa, només citaria en Raimon: l’he conegut sempre igual. Ens ha desvetllat dels amos del passeig de Gràcia, de la crema catalana de la corrupció nostrada i del món diplomàtic dels subsols de Barcelona. I avui se la juga –amb independència, rigor i vocació democràtica– despullant el tabú de la nissaga de poder de qui més poder acumula.
Parlem? Contra tota mordassa, parlem. I escrivim. I debatem. A condició, sine qua non, d’actuar després en conseqüència. Tot esperant que la utopia deixi de ser una falca bancària publicitària. Tot esperant, ves quines coses, que sí, que en puguem parlar.
Estem amb tu, Rafa. Gràcies per tot.
