Fa uns dies el Consell de la Generalitat Valenciana anunciava que quedaven exclosos els autors no valencians en el currículum de l’assignatura de valencià, és a dir, no es podria ensenyar autors i autores catalanes, balears… el que es pretén és obvi: trencar amb la tradició literària i negar així una literatura comuna que parteix d’una llengua comuna.
Ho van fer enmig d’una gran crisi per al Consell provocada per les vivendes de protecció oficial d’Alacant i per la decisió de la jutgessa de Catarroja de demanar la imputació de Carlos Mazón. Als valencians i valencianes no ens sorprén, fan el que sempre fan: atiar “el conflicte” lingüístic per a tapar les seues vergonyes. A més, han d’acontentar els seus socis de govern, Vox. La censura, de nou, ve per part del poder i de l’extrema dreta. Van cap a allò que ens uneix lingüísticament i culturalment, cap a una literatura que es nodreix d’una tradició comuna que ens fa grans i ens relaciona.
La censura, de nou, ve per part del poder i de l’extrema dreta. Van cap a allò que ens uneix lingüísticament i culturalment
Al cap d’uns dies van rectificar a mitges la decisió i van dir que deixaven l’opció d’estudiar autors i autores no valencianes a criteri del professorat. Així i tot, el que és clar és que una vegada més usen el valencià i la unitat lingüística per crear soroll. Carles Fenollosa, escriptor i periodista, deia a xarxes que no és una qüestió d’anticatalanisme, que també, com de pau social, el PP i companyia no poden concedir la pau al valencià. En el conflicte ells manen, ells guanyen. És impossible viure i fer des del conflicte permanent i ells ho saben perfectament. Si hem d’estar sempre a la contra no tenim temps per a construir, per a crear. Si hem d’estar sempre a la brega no podrem mai ser, existir i gaudir-ne.
També és cert que no ens deixen una altra i que davant dels seus atacs la societat civil valenciana sap respondre, no és el primer atac, no serà l’últim. Així i tot, continuarem llegint Rodoreda, Llull, Calders, Moncada, Roig, Fuster, Estellés o Simó. Malgrat tot continuarem sent conscients que si diem bon dia a Barcelona, a Lleida o a Palma rebrem un bon dia de tornada. I contra eixa evidència tenen poc a fer, per molt que ho intenten.
És impossible viure i fer des del conflicte permanent i ells ho saben perfectament. Si hem d’estar sempre a la contra no tenim temps per a construir
No sé quina és la millor manera d’enfrontar-nos al conflicte, no sé tampoc si donar-los importància quan el que volen és crear soroll enmig del seu pitjor moment és la solució, tampoc vull pensar que hem d’assumir cada colp amb resignació i anar fent, m’agradaria poder tindre més eines per combatre els seus atacs. Atacs que no ignorància ni incultura ni autoodi, ells ho fan perquè saben perfectament el que volen atacar, són conscients d’allò que diuen i promouen i no s’autoodien perquè ells de valencians en tenen ben poc (qui no estima i no sent el país i la seua cultura i la seua llengua no és valencià).
El que sí que tinc clar és que els valencians ja no podem més i que cauran. I espere que quan caiguen els que vinguen que remen, que no acotxen el cap i que siguen valents. Que governen pel valencià i pels valencians, per la cultura i la llengua, per fer i construir i crear. I per llegir sense complexos tots els accents de la nostra llengua.
